dimecres, 22 de desembre del 2010

Froyo a un HTC G1 (Dream) per a dummies com jo

Primer que res, he de dir que si algú és tan agosarat com per fer cas de tot això i converteix el seu mòbil en un objecte de disseny exclusivament, jo no en vull saber res :-P

Anem per feina: si pel que sigui heu fet cap aquí, assumeixo que teniu accés root i que teniu certa experiència flashejant ROM's al mòbil. Si no és així, no cal que seguiu llegint...

Una mica d'història:
ja fa temps que utilitzo ROM's de cyanogen al mòbil. Evidentment n'hauria pogut tastar d'altres, però no ho he fet, perquè sempre m'hi he sentit còmode. Aquest és un dels desenvolupadors de ROM's per a android més coneguts, i pel que es veu té un bon equip al darrera treballant en les seves ROM's.
Fa uns mesos ja havia provat el seu primer lliurament estable per a G1 pel que fa a android 2.2 (Froyo), però només em va durar una setmana al mòbil. Potser si hi hagués dedicat més temps, hagués canviat el kernel per defecte, hagués fet més proves de moure aplicacions a la partició ext de la targeta, potser... però no va ser així.
La qüestió és que fa uns dies, la llista de correu de la bona gent que estava treballant en la traducció d'android al català es va revolucionar una mica, perquè gairebé van coincidir en el temps l'anunci de la sortida a la llum de la nova versió (6.1) de cyanogen amb opció d'idioma en català (gràcies a l'Oriol Pellicer) i l'anunci que google ja passava a donar suport oficialment al català a android. Per a acabar-ho d'adobar, en papapep va sortir a fer dentetes i ja no vaig poder aguantar gaire més: al cap de pocs dies ja estava instal·lant cyanogenmod 6.1 al meu modest G1.
Més... ▼

dilluns, 29 de novembre del 2010

Què li ha passat a esquerra?

Que consti que no m'alegro de la clatellada d'esquerra.
Tot i que en vaig fugir ja fa dos anys (com vaig arribar a aguantar tant?), penso que la immensa majoria dels militants que li queden són gent de bona fe, disposats a treballar pel que creuen que és el partit que ens ha de portar a la independència (pel que fa als seus dirigents no ho tinc tant clar).
M'he passat força dies fent campanya al twitter i al blog fent campanya pel #votaindependencia, campanya que incloïa esquerra, perquè pensava que valia més que hi hagués diputats independentistes -com a mínim teòricament- d'esquerra al Parlament sumats als de Reagrupament i Solidaritat Catalana que no pas que no hi fossin. No ho hauria fet si hagués pensat el contrari.
També m'he guardat prou de fer córrer enllaços com el que m'ha estat arribant últimament -ahir mateix el vaig rebre per última vegada- sobre el llistat de "valenties" d'esquerra. Aquest mateix enllaç i d'altres els tenia guardats per després del 28N, perquè m'havia compromès a no criticar independentistes fins passades les eleccions. Però no els publicaré. No ho faré perquè no crec que fer-los córrer ens acosti ni un mil·límetre a la independència, i perquè crec que la gent de bona fe que queda a esquerra i la història que té al darrera aquest partit no ho mereixen.
Simplement, espero que els militants del partit no segueixin pensant com els seus dirigents que tot va bé i que els equivocats són els altres, i que foragitin la direcció actual, responsable de la situació en que han quedat en aquestes eleccions. Pel bé del seu partit i del país, així ho espero. Però si aquest partit no fa urgentment un canvi de rumb, tota la bona fe dels militants i la història que pugui tenir al darrera no em servirà de res; serà com una eina que ja no està prou esmolada per fer el que ha de fer i que només serveix per desar o, encara pitjor, per llençar a les escombraries. Necessitem amb urgència la independència per no seguir sent la colònia que paga la despesa de la festa espanyola sense estar-hi convidada, només a canvi d'insults i menyspreu. Els partits que no m'hi portin, no em serveixen per a res.

divendres, 19 de novembre del 2010

Amb seny i amb rauxa: vota independència

Al mig d'una campanya per part del PSOE de Catalunya que gairebé no śe ni com qualificar, la xenòfoba per part del PP, o la de CiU, que opta per no dir res per tal que res no canviï (què deu voler dir això que no s'ha de triar entre catalanistes i independentistes?), hi ha una excepció entre la grisor general: la campanya de Solidaritat Catalana per la Independència, i especialment els seus vídeos (faig aquí menció especial per al gran @Txanklet, autor d'una bona part d'aquests vídeos). Una bona mostra n'és el darrer que ha corregut per la xarxa:

M'agradaria però, en aquest cas, matisar el missatge: segons el Gran Diccionari de la llengua catalana, el seny és:

m 1 1 Ponderació mental. Fer les coses amb seny. Són coses que fan perdre el seny, que treuen el seny.

2 Sana capacitat mental que és penyora d'una justa percepció, apreciació, captinença, actuació. Cal obrar amb seny, sense apassionament. No estar en bon seny. Vejam quan posarà seny, aquest noi! Estar fora de seny. Eixir de seny.

Per tant, tinguem-ho clar: el vídeo parla d'aquell seny que de vegades serveix per a anomenar la por, i no d'aquest. D'aquell que ens volen vendre com el que cal per a ser bons minyons i no fer enfadar els espanyols (tan assenyats, ells), i no d'aquest. En definitiva, el seny que ens vol vendre CiU per tal que tot segueixi com una bassa d'oli (en el pitjor sentit!), no fos cas que algú es quedés sense el càrrec que ja li han promès, i no del seny amb el seu significat real.

Resumint: potser ens caldrà un punt de rauxa per a assolir la independència, però ningú no em podrà negar que el més assenyat és votar independència el dia 28. Per mi l'opció més honesta i coherent és Solidaritat Catalana per la Independència, però a qui no li sembli aquesta la millor opció, li demano que voti amb rauxa i seny al mateix temps, i que voti Esquerra o Reagrupament però que voti independència. De motius assenyats el twitter en va ple; només ens cal afegir-hi una espurna de rauxa per a deixar de votar els de sempre, perquè en el fons, el nostre seny ja ens diu que no serveix per a res.

diumenge, 7 de novembre del 2010

#votaindependencia: recull d'enllaços

Piulades #votaindependencia a twit.cat

Recull de premsa

   Racó català
   Penedès digital
   crònica.cat

Seguiment de la campanya al twitter

68diputats.cat

divendres, 5 de novembre del 2010

Vota independència: no amb normalitat, però en positiu

Diguem-ho clar, per si algú acaba d'arribar d'un altre planeta i encara no li ho té prou: no som un país normal. A no ser que ho sigui tenir uns parlaments que no serveixen per a res, una frontera estatal pel mig, impediments per a poder veure segons quins canals de TV, una televisió que ens diuen que és la nostra però que parla mil vegades més de Burgos que no pas de Perpinyà... i així fins a l'infinit.
Per això, perquè no som un país normal, no podem pretendre que a les eleccions regionals del Principat, es faci una campanya normal -suposant que hi hagi campanyes i països normals-. Anem al gra: una vegada un venedor de cases prefabricades em va dir: "totes les cases tenen petites esquerdes, però a les cases prefabricades les hem d'evitar al màxim, perquè ningú no pugui dir: "és clar, com que és prefabricada..."" Doncs bé, els independentistes, en comptes de fer una cosa tan normal com seria posicionar-nos a favor d'un partit i criticar tot el que trobéssim criticable de tota la resta, independentment de si són unionistes o independentistes, hem d'evitar les nostres "esquerdes" per no donar arguments als qui encara diuen que som quatre i mal avinguts. Evidentment aquest argument és fals, i remarco que el que ens cal fer no és normal. I si no, passem-ho a l'altre costat: ¿algú s'imagina un autonomista dient que es quedarà a casa perquè l'Artur Mas no ha anat a cal notari a signar la sociovergència, o un unionista que no votarà perquè no es fa petons amb llengua amb la Sánchez-Camacho? Doncs això. Quan siguem un pais més normal ja farem campanyes normals, anirem a locals normals i escoltarem música normal; mentrestant jo no penso criticar cap independentista abans del 28N; faré campanya en positiu per Solidaritat Catalana i prou.

dissabte, 30 d’octubre del 2010

I si ens ho creiem?

De totes les dificultats que ens trobarem per a arribar al dia de la proclamació de la independència, crec sincerament que la principal, el pitjor obstacle que ens impedeix arribar a aquest moment, és bàsicament mental. De por al que passarà, potser també de por inconscient a la llibertat, però per sobre de tot, crec que és un problema de no creure'ns-ho. Hi va haver un estudiant que va resoldre dos problemes estadístics sense solució fins al moment perquè es pensava que era una tasca que el professor havia escrit a la pissarra; segurament ni s'hi hauria posat si hagués sabut de què es tractava en realitat. En canvi nosaltres, a més d'altres genialitats com ser l'únic país del món que té el seu himne nacional en un to menor, som capaços de fer treballar la immensa capacitat de la nostra ment en contra nostre, i transformar una creença -la independència no és possible- en una realitat -estatutet i prou-

Més... ▼

divendres, 15 d’octubre del 2010

#votaindependencia, més que un hashtag

Em permeto copiar el títol d'una entrada del blog d'en Xavier Mir, autor d'una nova ciber-iniciativa per la independència, per a aquesta entrada. Potser Internet no ens portarà la Independència, però de ben segur que ens hi ajudarà molt. Afortunadament no som als anys 70, i ni el discurs de la por com el d'en Corbacho ni el silenci de molts representats polítics -més interessats a mantenir les coses tal com estan que en fer canvis, siguin del tipus que siguin- avui en dia no tenen el mateix efecte que tindrien al segle passat.

És per això que és important -potser més del que imaginem- que iniciatives com aquesta tinguin efecte de taca d'oli per les xarxes socials, perquè, entre d'altres coses, aconsegueixen fer-nos adonar que no estem sols, que els qui volem la independència no som quatre eixelebrats -tal com voldríen fer-nos creure alguns- sinó que som cada cop més, i que no tenim cap mena de necessitat de seguir fent el mico votant partits que no són independentistes.

Més... ▼

Blog personal del Tomàs Mallafré

Pàgines