Signar, xifrar i desxifrar correu electrònic

(En español, en Medium)

Fa uns dies que he començat a preparar una xerrada per a la propera festa ubuntaire, per tal de parlar sobre aquest tema, i m'he adonat que en realitat poder accedir a aquestes funcionalitats és tan senzill que en podia fer una entrada al blog mirant de no complicar-ho excessivament.

Abans que res, però, volia mirar de desmuntar la fal·làcia del "a mi m'és igual si m'espien perquè no tinc res a amagar".  Qui digui això totalment convençut (dubto molt que hi hagi ningú) el primer que hauria de fer és preguntar-se si realment no li faria res que algú mirés pel damunt de l'espatlla el que està escrivint o mirant al mòbil. Segurament sí que li importaria. I segurament també tanca el sobre quan envia una carta. I segurament tanca les cortines de casa quan no vol que el vegin, encara que no hagi de cometre cap crim. A més, hi ha molta informació que potser volem compartir amb algú en concret, però amb ningú més. Perquè sí. O potser perquè si fa cap a qui no toca ens pot perjudicar, encara que no impliqui la revelació de cap delicte. Potser és informació empresarial que no volem que conegui ningú, especialment la competència. No, no ens és igual si ens espien, i per això és molt raonable adoptar unes mesures mínimes per tal de protegir la nostra informació.

Segur que heu llegit alguna cosa sobre PGP o GnuPG, les funcionalitats dels quals no només inclouen el xifrat i desxifrat de correu electrònic, sino també de qualsevol mena de text o fitxer. Anem a veure doncs alguns conceptes bàsics i com accedir a aquestes funcionalitats perquè realment és molt senzill i en pocs minuts podem preparar-nos per a poder enviar i rebre correu electrònic xifrat (i també signar-lo)

Una de les primeres coses que cal tenir clares és que el tipus de xifrat que ens interessa és el xifrat asimètric i en un moment veurem per què. Segur que coneixeu mètodes de xifrat simètric, com per exemple comprimir un fitxer en un .zip i protegir-lo amb contrasenya. Per què aquest xifrat es denomina simètric? Doncs perquè la contrasenya utilitzada és la mateixa tant a l'hora de xifrar com de desxifrar. I quin és el problema si volem compartir informació amb algú altre? Evidentment que li hem de facilitar la contrasenya per un altre canal: si volem protegir una informació perquè ha de viatjar a través d'un canal insegur com és el correu electrònic i enviem la contrasenya pel mateix canal... potser no haurem guanyat res en termes de seguretat. I aquí rau l'interés del xifrat asimètric: funciona com una caixa forta amb dues claus: una clau només serveix per tancar, i l'altra només per obrir. El bo del cas és que per a xifrar i desxifrar text o fitxers necessitem el que s'anomena parell de claus, format per una clau pública (és la clau que tanca) i una altra de privada (és la clau que obre), amb el gran avantatge que la clau pública s'anomena així precisament perquè és la que podem compartir amb la resta del món: qualsevol que ens vulgui enviar informació xifrada la pot xifrar amb aquesta clau, però només nosaltres podrem desxifrar aquesta informació amb la nostra clau privada, que com que és privada no la compartim amb ningú i per tant ningú més podrà desxifrar aquestes dades. Amb això eliminem el problema que té el xifrat simètric a l'hora de compartir la contrasenya!

Un advertiment abans de seguir endavant: el parell de claus que necessitem per a fer funcionar l'invent, i més concretament la clau privada, està protegida per una contrasenya o paraula de pas. Aquí no hi ha botó de "he oblidat la contrasenya": si l'oblideu us podeu oblidar també de poder desxifrar res, per tant feu servir una contrasenya que pugueu recordar, o bé anoteu-la i guardeu-la en un lloc segur!

Bé, prou avisos: anem a generar el parell de claus. Si ho voleu fer amb l'intèrpret d'ordres trobareu centenars de tutorials per fer-ho, però la meva intenció aquí és fer-ho de la forma més senzilla possible, i per tant mitjançant una interfície gràfica. Jo us ho explicaré per a sistemes GNU/Linux que és el que conec, segurament per a altres sistemes operatius hi deu haver eines similars però caldrà que les busqueu. Si feu servir Linux ja sabreu que normalment hi ha diferents eines per a la mateixa funcionalitat i per tant podeu triar i remenar la que us agradi més mitjançant el vostre gestor de paquets preferit. Personalment em sento còmode amb GPA, però cadascú sap els seus gustos. Només un comentari més abans de generar el parell de claus: en el cas de GPA les opcions per defecte us funcionaran a la perfecció, però si pel motiu que sigui voleu triar la longitud de la clau, abans haureu d'activar aquesta opció al menú Edit - Preferences:

De totes maneres, les següents captures corresponen a la generació del parell de claus sense haver activat aquesta opció (que realment no és necessària). L'assistent ens guia pels següents passos absolutament senzills i fàcils de completar:

1 - Menú Keys - New key:

2 - Informem nom i correu electrònic:

3 - No imprescindible però absolutament recomanable: fem còpia de seguretat:

4 - Escrivim la paraula de pas (sí, la que convé no oblidar!):

5 - Si, com es recomana, hem decidit fer còpia de seguretat, la desem al directori que triem. Ja està! Al gestor de claus hi podem veure el nostre flamant parell de claus, el seu identificador, el fingerprint, la validesa (no entrarem ara en aquests conceptes)... ja podeu compartir la clau pública amb qualsevol persona que us hagi d'enviar informació xifrada, pujar-la a servidors de claus... proveu de fer clic amb el botó dret i mirar les diferents opcions.

A partir d'aquí podeu aprendre a xifrar, signar i desxifrar text i fitxers jugant amb l'aplicació que hagueu triat, buscar alguna extensió per al navegador que us faciliti la vida a l'hora de gestionar correu electrònic... benvinguts al món del xifrat asimètric!

Viatjar en cotxe elèctric: web's a tenir en compte

En español en Linkedin.

Fa uns dies vaig haver d'anar a Madrid per feina, i el primer que vaig pensar, després de veure tantíssima gent que va pel món amb la màscara al coll o amb el nas per fora, va ser que m'estimava més anar-hi en cotxe que no pas en tren.

Evidentment en cotxe i a més en un elèctric com el meu Zoe que no té càrrega ràpida són moltes hores més, però valorant la tranquil·litat de no haver-me de creuar ningú amb la màscara mal posada, poder conduir de forma súper relaxada, no necessitar ningú que em portés i recollís de l'estació (o haver de deixar-hi el cotxe), poder tenir el meu cotxe a Madrid per a tots els desplaçaments... aviat ho vaig tenir clar.

Com tothom que visqui en aquest planeta sap, ara per ara viatjar en cotxe elèctric és una experiència força diferent, si es té en compte l'estat actual de la infraestructura de càrrega, a la de fer-ho en un de combustió. I veient com està el mapa a l'hora de viatjar de Catalunya a Madrid, encara més:

Imatge: electromaps.com

Per tant el primer que cal fer abans d'un viatge d'aquestes característiques, és planificar les aturades per a carregar la bateria. Suposo que amb un Tesla i la seva xarxa de SuperChargers la cosa és diferent, no ho sé, però com a mínim en el meu cas cal planificar-ho bé. 

Les eines que vaig fer servir per aquest viatge (i d'altres) van ser: 

-A better route planner. Té l'avantatge que s'hi pot configurar el vehicle, consum estimat... però hi trobo a faltar força punts de càrrega*. Tot i això dóna molt bona informació, incloent el càlcul dels temps de càrrega estimats. 

-Plugshare. Per mi és un imprescindible, bàsicament perquè un cop planificada la ruta s'hi pot consultar el perfil (és a dir, el desnivell) i per tant tenir una idea més acurada de com anirà tot plegat. A better route planner també el té en compte per als càlculs, però sense mostrar-lo (que jo sàpiga). També permet consultar el recorregut mitjançant un enllaç a Google Maps que crea automàticament. 

-Electromaps. Ara mateix és la forma més fàcil d'accedir a la base de dades més complerta pel que fa a punts de càrrega. I el seu planificador de rutes permet la visualització i planificació d'aturades de forma fàcil i intuïtiva. 

-Un full de càlcul per a anotar i calcular temps estimats de viatge i de càrrega, possibles punts de backup per si falla el que inicialment havíem pensat i qualsevol altra anotació d'interès. 

I vosaltres, quines altres eines feu servir per a planificar viatges en cotxe elèctric? 

* Edito a 12/02/2021 perquè segons acabo de veure als comentaris d'aquest vídeo del Raül Comino, A better route planner obté els punts de càrrega d'Open Charge Map, mapa col·laboratiu on qualsevol usuari hi pot afegir punts de càrrega, o sigui que si entre tots hi posem el nostre granet de sorra, tots hi sortirem guanyant :-)

Un cotxe elèctric es condueix igual que un de combustió... i alhora, de forma molt diferent

En español en Linkedin.

Com???

L'ús habitual d'un turisme, excepte competicions, vehicles d'emergències i altres usos minoritaris, consisteix en transportar persones i objectes d'A a B. En aquest sentit, la finalitat s'aconsegueix amb qualsevol dels dos tipus de vehicle, i no cal adquirir cap coneixement especial un cop se sap conduir qualsevol d'ells per a conduir l'altre. Bé, en realitat, si algú només sap conduir un cotxe elèctric (o sigui, sense marxes) potser li caldrà aprendre a conduir un vehicle de combustió, si és de canvi manual. I al contrari, si algú està acostumat a conduir un cotxe amb canvi manual, potser haurà de vigilar quan comenci a conduir un elèctric per no prémer de forma inconscient el fre amb el peu esquerre, de la mateixa manera que si passa a conduir qualsevol cotxe automàtic, independentment del combustible que utilitzi. I això és tot.

Llavors, què vol dir això que "i alhora, de forma molt diferent"? Això ja és un tema força més subjectiu, tot i que estic segur que molts altres usuaris de vehicle elèctric hi estarien d'acord. Aquestes són les "meves" diferències:

• Per una banda, els usuaris som molt més conscients de l'enorme quantitat d'energia que es necessita per a moure un cotxe. Per exemple, qualsevol usuari que vegi que la potència instantània que està utilitzant el seu cotxe en un moment donat està per sota de, posem per cas, 14 kW, segurament pensarà: "mira, vaig bé de consum". 14 kW!!! La immensa majoria d'habitatges tenen contractada una potència inferior a 5 kW, i en molts casos menys de 3 kW. I en cas d'una acceleració forta, la potència utilitzada al cotxe pot pujar a 40, 50 o força més kW. Per tant: amb un elèctric anirem d'A a B igual que en un cotxe de combustió, però ens adonarem molt fàcilment de la gran quantitat d'energia consumida per a fer el trajecte, en molts casos superior a la consumida a casa durant tot el dia, i això només en un viatge d'uns minuts. I estem parlant d'un motor elèctric, de 3 a 4 vegades més eficient que un de combustió! I què hi té a veure tot això amb la forma de conduir? Doncs que d'una manera o altra, contribueix a fer que l'estil de conducció sigui encara molt més suau, relaxat i eficient.
• Els qui hem conduit un elèctric som conscients, entre altres coses, de la suavitat, silenci i absència de vibracions que suposa. Evidentment hi ha qui li agrada gaudir de l'acceleració d'un motor elèctric, però alguns preferim potenciar al màxim la suavitat i el silenci, i això també fa que provem de conduir molt tranquil·lament.
• El silenci cap a l'exterior també compta. Personalment, quan passo per un lloc silenciós m'agrada no trencar aquest silenci, i per això condueixo molt a poc a poc, desactivo el so d'avís per a vianants si no tinc ningú a prop i en vaig sortint lentament si les circumstàncies ho permeten.
• La regeneració compta: molts cops m'adono quan estic arribant a una rotonda que els cotxes del meu davant van frenant, però jo l'únic que faig és aixecar el peu de l'accelerador. Amb això no només aconsegueixo recuperar càrrega a la bateria: també faig que el desgast dels discos i pastilles de fre en aquell moment sigui zero. Win-win.
• No cal que tot sigui tranquil·litat i lentitud. Esteu en el carril equivocat en un semàfor o en una rotonda? S'està acabant el carril de vehicles lents? Amb l'acceleració que té un elèctric moltes d'aquestes situacions tenen fàcil solució. Sempre amb prudència, si us plau!
• Malauradament, la infraestructura de càrrega encara no és la que caldria, almenys al nostre país. Tot i que això està canviant ràpidament, arribar a algunes destinacions encara resulta una aventura que obliga a conduir amb la màxima eficiència possible. Encara que el range anxiety sigui cada cop més una cosa del passat, és difícil que un usuari de vehicles de combustió es faci a la idea d'aquesta sensació que poc o molt, tots els usuaris d'elèctric hem patit.

I vosaltres, quines altres diferències trobeu entre conduir un cotxe elèctric o un de combustió?

Coses que poden passar quan s'acabi el confinament

En español en linkedin.

Diuen que som animals de costums. I també que hi ha costums que en substitueixen d'altres. Durant els dies de confinament ens haurem acostumat a fer coses diferents i a no fer coses que fèiem tot sovint. Per exemple conduir. Segur que molta gent s'haurà oblidat d'engegar el cotxe uns quants minuts a la setmana, i quan intenti arrencar-lo, la bateria s'haurà descarregat fins a tal punt que no serà possible. Hi haurà gent que no sap que engegar un cotxe modern empenyent-lo és nefast per al catalitzador i ho farà així, i anirà conduint i contaminant molt sense saber-ho, fins que a la següent ITV el vehicle no superarà la prova d'emissions. Bé, també és cert que no cal fer res d'especial en alguns cotxes moderns per a contaminar moltíssim: simplement conduir, però ara això no ve al cas. Total, que és possible que truquem a l'assegurança i ens diguin que la grua té 5 serveis abans que el nostre, i que prenguem paciència. O que anem a comprar una bateria i s'hagin exhaurit: més paciència. També pot ser que el cotxe arrenqui amb cables i la bateria un cop carregada torni a funcionar amb certa normalitat, però si ha estat uns dies totalment descarregada, hi ha molts números que necessiti un recanvi.
En relació a tornar a conduir, un parell de qüestions més. En primer lloc és probable que augmentin els accidents amb porcs senglars i altres animals que abans solien evitar les carreteres i durant el confinament poden haver canviat d'hàbits al respecte. I per una altra banda els humans, que en general no som cap meravella conduint, pot ser que tinguem més errors al volant després d'unes setmanes sense conduir. Tant de bo m'equivoqui, però em temo que no.
I encara un altre tema en relació als cotxes: algunes companyies d'assegurances ja estan tornant diners als seus clients. Evidentment, si ens estem a casa no existeix el risc d'accident de circulació i per tant les companyies s'estalvien el pagament corresponent a sinistres que no s'han produït. Si la teva companyia no ho fa... potser ha arribat el moment de canviar.

Una altra cosa que és possible que passi és que molta gent deixi de sortir de casa amb la freqüència amb la que ho feia abans. No només per la crisi econòmica i la por del contagi, que també, sinó per un altre canvi d'hàbits: simplement molta gent es pot haver acostumat a sortir menys, a fer la compra per Internet, a no anar a menjar fora, a no anar al cinema i en canvi a consumir entreteniment a plataformes com Netflix o Amazon, a llegir més, a aprendre coses noves sense sortir de casa, a fer exercici a casa i no al gimnàs... En quin percentatge? Difícil de saber ara per ara, ja ho veurem.
Però també moltes empreses s'adonaran ara d'una cosa que ja fa temps que se sabia: hi ha feines en les quals s'és més productiu treballant des de casa. Empreses que necessiten menys infraestructura d'oficines i per tant estalvien despeses, empleats amb menys estrès i més productius, aire més net gràcies al descens de la circulació, carreteres menys col·lapsades... qui podria no estar-hi d'acord?

El col·lapse sanitari és previsible que duri un temps. En primer lloc cal tenir en compte que la famosa corba no baixarà a la mateixa velocitat amb la que va pujar, perquè si tot i el confinament hi ha seguit havent contagis, no hi ha res que convidi a pensar que quan aquest s'acabi, el nombre de nous casos caigui de forma notable. Però és que a més totes les operacions, visites i tractaments que s'han ajornat durant aquests dies s'hauran de fer en un moment o altre, sense oblidar el dia a dia del sistema sanitari que ja era prou complicat abans de la pandèmia.

Una situació semblant es pot esperar als jutjats; de fet els jutges i magistrats ja han avisat que els casos ajornats s'hauran de reprogramar i a més afegir-ne de nous, produïts com a conseqüència de l'estat d'alarma i per la nova situació econòmica.

Una cosa que hauria de passar és que hi hagués més democràcia. És a dir, que els ciutadans votéssim molt més, tal com es fa, per exemple, a Suïssa. La tecnologia per a votar electrònicament ja existeix i per tant hauríem de desconfiar de qui pretengui fer-nos creure el contrari. Es pot votar perfectament i de forma fiable (amb tecnologia Blockchain) des de casa, o sigui que qualsevol argument contrari a votar molt més -pandèmies incloses- tindrà tots els números de ser una excusa de mal pagador. Evidentment la democràcia no és un sistema perfecte, però mentre no en trobem un de millor, seguirà sent el menys dolent de tots els possibles. Qui s'omple la boca de democràcia però el que vol és que només votem cada quatre anys i mentrestant pugui fer i desfer a la seva conveniència, potser no és tan demòcrata com diu ser.

Diuen que d'un gran mal en surt un gran bé. Siguem prou intel·ligents perquè així sigui.

Quines altres coses us sembla que poden canviar?

Coses que hem après amb la pandèmia

En español en linkedin.

Hem après que els humans no som tan fantàstics com ens pensàvem. Una cosa que ni tan sols està clar que sigui un esser viu ens pot matar. I irònicament, tot això ho ha provocat un humà.

Hem après que la vida és molt fràgil. Hi ha poques certeses absolutes i quan venim a aquest món ho fem sense cap contracte ni garantia. Amb, potser, una única excepció: que un dia ens morirem. I potser més aviat del que hauríem imaginat mai.

Hem après que, en general, a la majoria de països del món, ens governen irresponsables. Per no haver fet bé les coses des del principi, el confinament s'ha d'anar allargant amb mitjos confinaments i mitjos desconfinaments que no faran sinó allargar la situació. Per què serà que els països governats per dones ho estan fent més bé? Per si no n'hi havia ja prou motius, no caldria ara que ens replantegéssim de dalt a baix la forma de gestionar-nos? Segurament no hi ha una forma màgica, ni tan sols fàcil ni senzilla, però és evident que tal com ho fem ara no ens va precisament bé. Potser que comencem a pensar en una forma d'organitzar-nos que no ens porti de cara a l'extinció. Tot i això, sí que he de reconèixer una cosa que en general crec que s'ha fet prou bé per part dels governs: comunicar la situació mirant de no generar pànic. No tot ha sigut un desastre absolut. Això sí: algunes cares han fet pensar en tot moment que la situació és molt més greu del que s'intenta transmetre.

Hem après que, pel que sembla, no tornarem a la "normalitat" a la que estàvem acostumats, o com a mínim, no durant molts mesos. Indubtablement això tindrà avantatges i inconvenients, però és evident que la situació serà nova i ens hi haurem d'adaptar.

Tot sembla indicar que a les zones amb més contaminació, la mortalitat provocada pel coronavirus és més elevada. Com és possible plantejar-se -encara que aquesta teoria no es confirmés- una relaxació de les mesures sobre emissions de vehicles legislades per la UE? Hem d'ensopegar per enèsima vegada amb la mateixa pedra? Com que els telenotícies i els diaris no parlen en portada -ni enlloc- de les monstruoses xifres de víctimes de la contaminació, serem tan cecs de continuar ignorant-les? Tant de bo aprenguem alguna cosa de tot això.

Hem après que resulta que no era imprescindible que hi hagués futbol. Ni bàsquet. Ni Fórmula 1. Ni concerts. Ni cinemes. Ni restaurants. Ni anar de cap de setmana. Ni de vacances. Ni al bar. Ni anar fins a l'oficina cada dia. Però sí que és imprescindible tenir un sistema sanitari amb cara i ulls. I és imprescindible que hi hagi pagesos i ramaders. I botigues i supermercats. I personal de neteja. I transportistes. I tots els qui han estat al peu del canó tots aquests dies i que segurament no han estat prou valorats. I resulta que tampoc era imprescindible tenir exèrcit. De fet, sense anar més lluny, a Andorra no en tenen i ho estan fent força més bé que al Reino de España. Quines coses. També hem après que es veu que fumar era imprescindible. Curiós. 

Hem après que hi ha gent que té molt poca feina. Que es passen el dia enviant vídeos suposadament graciosos, i que potser ja està bé que ho facin perquè possiblement ens ajuda a desconnectar i a no pensar tot el dia en el maleït virus i les conseqüències econòmiques de tot plegat. Potser enviar vídeos, acudits, el bon dia, la bona nit... ajuda més a qui ho envia que a qui ho rep. En qualsevol cas, benvingut sigui. Una cosa que ens cal aprendre si encara no hem fet, és que no és obligatori mirar tots els vídeos que ens envien; només cal fer-ho si tenim temps i ganes de veure’ls.

Hem après que l'economia és tant o més fràgil que la vida. Un organisme microscòpic està provocant una crisi econòmica a nivell planetari com no havíem sigut capaços d'arribar a imaginar mai. I que aquesta nova situació ens obligarà a aprendre també la millor manera d'encarar-la, i a estudiar la millor forma de gestionar els recursos i a pensar en altres possibles escenaris que ens podem trobar en el futur per tal que no ens agafin com ara, totalment desprevinguts.

Hem après que és possible -i de fet els experts diuen que és bo- avorrir-se. I que tenir temps no és bo ni dolent, tot depèn de com l'aprofitem. Però segurament va bé tenir temps per a avorrir-se, per a mirar pel·lícules, per a llegir, per a aprendre coses noves...

Hem après que els polítics, encara que estiguéssim a poques hores de ser impactats per un tsunami o un meteorit, seguirien amb l'horrible epidèmia del desdoblament de gènere. Es veu que la dita que afirma que són capaços de buscar un problema per a cada solució, és més certa del que hauríem pogut imaginar. En qualsevol cas, em resulta força inquietant que aquesta comèdia em recordi l'orquestra del Titànic. Si ni tan sols en una situació com aquesta són capaços de parlar amb un mínim de rigor i seriositat, quan se suposa que ho faran?

També hem après que hi ha persones i empreses que proven d'ajudar en aquesta situació, mentre que d'altres, en el millor dels casos, miren cap a una altra banda. Dit d'una altra manera: hi ha persones i empreses -o persones amb capacitat de decisió d'aquestes empreses- que han decidit que era el moment de fabricar respiradors, de distribuir material de protecció, d'aportar fons, de donar menjar gratis... sense esperar res a canvi, simplement perquè han cregut que era el que s'havia de fer. No ho oblidem. Quan ens trobem de ple en la nova realitat a la que estem anant, fem-nos un favor a nosaltres mateixos, i mirem d'ajudar als qui ara ens estan ajudant. No només perquè és el que es mereixen, sinó també perquè el més sensat és que aquestes persones se'n surtin de la millor manera possible. I sí, potser en alguns casos aquestes accions formen part d'immenses campanyes de màrqueting, però fins i tot així, benvingudes siguin.

I una altra cosa que hem après: possiblement les nostres preocupacions d'abans de la pandèmia les veiem ara d'una altra manera, des de la perspectiva on la nova situació ens ha posat. Potser no ens anirà malament recordar-ho en el futur: si en sortim vius, qualsevol problema pot semblar menor, si tenim present com haurà anat tot plegat.

És una situació certament complicada i preocupant. Aprenguem-ne tot allò que sigui possible.

Per després del Covid-19

És evident que estem governats per incompetents, en el millor dels casos. Espanya gaudeix aquests dies del dubtós honor de ser el país amb l'índex de mortalitat més alt del món. I a Catalunya -evidentment descomptant el fet que el grau d'autonomia del Govern no passa de ser una gestoria molt gran- no estem precisament per tirar coets.

Quan tot això s'acabi -i tot apunta que n'hi ha per moltes setmanes, per no dir mesos- els supervivents ens trobarem amb una crisi que ni tan sols som capaços d'imaginar, amb unes xifres d'atur espantoses i els estats en fallida, incapaços de fer front al pagament dels deutes adquirits i sense perspectiva de poder augmentar els ingressos per impostos.

Quins són els canvis que ens calen per tal d'encarar aquest futur immediat?

Ens caldrà una renda bàsica universal. Aquesta prestació ja sembla una realitat inevitable, però caldrà avançar-ne la posada en pràctica. No ens podem permetre cap altra cosa davant de la situació en la que ens trobarem a molt curt termini. Evidentment no és una mesura exempta de riscos, però si l'alternativa és esperar que la gent funcioni a base d'economia submergida, potser és el moment de plantejar-ho seriosament.

Ens cal aturar la bogeria de la contaminació provocada pel trànsit rodat, marítim i aeronàutic. Simplement no ens ho podem permetre. Em resulta increïble que persones suposadament adultes i intel·ligents gosin ni tan sols plantejar-se la disjuntiva entre vida i economia, o fins i tot entre salut i economia. De què ens servirà l'economia sense vida ni salut? Amb el confinament hem vist que una part molt important dels desplaçaments que fèiem habitualment no són realment imprescindibles. Quin sentit té seguir malbaratant recursos, contaminar l'aire i seguir provocant efecte hivernacle quan no és realment necessari? La indústria europea de l'automòbil, més preocupada pels beneficis econòmics a curt termini que per la salut i les properes generacions, ja ha demanat una suspensió de les últimes reglamentacions sobre emissions dels vehicles. Serem tan inconscients de permetre'ls-ho?

Ens hem de replantejar totalment el sistema educatiu. Quina mena de societat és la que forma els seus joves de manera que el més probable és que no tinguin feina, o en tinguin una de precària i/o mal pagada quan surtin de la universitat? Si no hi fem res ara, quan ho farem? Esperarem al moment ideal, aquell que no arriba mai?
I un altre apunt en relació a la formació: stà bé aprofitar una situació de confinament per veure sèries i pel·lícules a Netflix, però encara està millor aprofitar-la -no cal que sigui en comptes de, però sí a més de- per a obtenir nous coneixements. Amb els recursos gairebé il·limitats -i en molts casos gratuïts- que es poden trobar a Edx, Udemy, Coursera... no hi ha excusa per a no obtenir nous coneixements o habilitats des de casa i al ritme que s'imposi un mateix. Si la nostra màxima aspiració mentre estem tancats a casa és trobar el meme més graciós a Twitter per a enviar-lo a tots els grups de Whatsapp, pot ser que passin dues coses: primer que tot plegat no és tan divertit com sembla, i segon que no haurem tret profit d'una situació inevitable i que en el pitjor dels casos ens hauria donat la satisfacció de tenir una certificació a canvi d'un esforç raonable, i en el millor ens podria servir per a millorar professionalment, o com a mínim de gaudir de més oportunitats de millora.

A banda del caos generalitzat que ha suposat la reacció de tants governs a la pandèmia, cal que obrim els ulls d'una vegada a la trista realitat: la salut de la gent en general al món occidental és un desastre, amb nivells epidèmics d'obesitat, diabetis, malalties coronàries, càncer... En quina posició ens deixa això a l'escala evolutiva? Homo sapiens, o homo malalt? És evident que els líders actuals no ens serveixen per a solucionar cap d'aquests problemes -en tot cas, per a agreujar-los-. Però si la democràcia és el menys dolent dels sistemes, ja cal que ens espavilem a triar uns altres líders, que siguin capaços de construir una societat basada en la salut -i aquí també en som responsables tots i cadascun de nosaltres, no només a l'hora de votar, sinó també a l'hora de cuidar-nos i vigilar el que mengem- i que siguin capaços d'actuar adequadament davant d'una catàstrofe com l'actual.

Tots aquests canvis suposen un repte colossal. Però estem disposats a fer el pas per tal de millorar individualment o col·lectiva, o preferim la suposada comoditat de la "normalitat" a la que estàvem acostumats? Si és cert allò que tot passa per algun motiu -i si no ho és també-, hauríem d'aprofitar aquesta situació. Ara que hem reduït (la major part de la societat) aquell ritme frenètic que era la norma fins fa només escasses setmanes, és un bon moment per a replantejar-nos moltes coses. Ens cal un SUV enorme per a anar a treballar cada dia, amb cap altre passatger? Ens cal anar fins a la feina realment, o hi ha moltes coses que es poden fer des de casa? Ens cal anar a l'altra punta del món quan fem vacances? No dic que calgui prohibir-ho, ni eliminar-ho per sempre més, però cal agafar un avió cada vegada que fem vacances? Ens cal comprar de forma compulsiva coses que no necessitem, a veure si així omplim un buit que hi seguirà sent quan arribi la comanda? No valdria més emprar aquests diners en comprar aliments de qualitat i quilòmetre zero a la botiga del costat, la que ens ha facilitat les compres durant el confinament? No haurien de tenir un sou, recursos i unes condicions dignes els metges i infermeres (unes víctimes més de "les hemos destrozado el sistema sanitario"), els mestres i professors, i tots els professionals clau en construir una societat millor?

Diuen que és d'estúpids esperar resultats diferents repetint el mateix comportament. Potser és el moment de començar a comportar-nos de forma diferent, si realment volem resultats diferents.

Cunyadisme elèctric (III)

Photo by John Cameron on Unsplash

Ja fa algunes setmanes que, invariablement, veig que quan algú parla de mobilitat elèctrica a Linkedin apareix un exèrcit de cunyats disposats a explicar per què el cotxe elèctric és tan dolent i farà que morim tots nosaltres, els nostres gatets i els nostres Pokemons. Anem a veure algunes de les coses que diuen aquests cunyats, atrets com mosques a la... bé, deixem-ho estar:

-"El cotxe elèctric també contamina. També emet partícules al frenar i al circular pel fregament dels pneumàtics" Cert. Però sembla que a l'exèrcit de cunyats no li preocupa quan aquesta contaminació la produeix un cotxe de combustió. De fet la de l'elèctric és notablement més baixa, gràcies a la frenada regenerativa. Hi ha elèctrics amb pastilles de fre que han durat 300.000 km. No acabo d'entendre l'enorme preocupació d'algunes persones per la contaminació clarament inferior d'un mitjà alternatiu quan l'actual és molt més gran. Misteris de la ment cunyada.

-"Les bateries també contaminen. I què se'n farà quan s'acabi la seva vida útil?" Sí, per desgràcia, gairebé qualsevol activitat humana deixa empremta. Precisament per això hem de procurar que aquesta sigui el més petita possible. Però on són els cunyats a l'hora de parlar de les bateries auxiliars, categoritzades com a material perillós i altament contaminants que porten TOTS els cotxes? S'han preocupat el més mínim a investigar què se'n fa de les bateries de tracció dels cotxes elèctrics quan acaba la seva vida útil en un vehicle? Algú podria deixar de fer el tertulià i parlar amb coneixement de causa quan es dedica a explicar l'immensament perjudicials que són els elèctrics quan el problema real és un altre?

-"No em surten els números" Ahà. Aquesta és bona. Perquè resulta que els diners que dedica la sanitat pública a tractar malalties provocades per la contaminació cauen del cel. Ai no, que la paguem entre tots! I les morts anuals per contaminació a l'àrea metropolitana de Barcelona tampoc cal comptar-les; total, els morts no paguen impostos... doncs res, seguim cremant gasoil i gasolina, que surt molt bé de preu!