Un cotxe elèctric es condueix igual que un de combustió... i alhora, de forma molt diferent

En español en Linkedin.

Com???

L'ús habitual d'un turisme, excepte competicions, vehicles d'emergències i altres usos minoritaris, consisteix en transportar persones i objectes d'A a B. En aquest sentit, la finalitat s'aconsegueix amb qualsevol dels dos tipus de vehicle, i no cal adquirir cap coneixement especial un cop se sap conduir qualsevol d'ells per a conduir l'altre. Bé, en realitat, si algú només sap conduir un cotxe elèctric (o sigui, sense marxes) potser li caldrà aprendre a conduir un vehicle de combustió, si és de canvi manual. I al contrari, si algú està acostumat a conduir un cotxe amb canvi manual, potser haurà de vigilar quan comenci a conduir un elèctric per no prémer de forma inconscient el fre amb el peu esquerre, de la mateixa manera que si passa a conduir qualsevol cotxe automàtic, independentment del combustible que utilitzi. I això és tot.

Llavors, què vol dir això que "i alhora, de forma molt diferent"? Això ja és un tema força més subjectiu, tot i que estic segur que molts altres usuaris de vehicle elèctric hi estarien d'acord. Aquestes són les "meves" diferències:

• Per una banda, els usuaris som molt més conscients de l'enorme quantitat d'energia que es necessita per a moure un cotxe. Per exemple, qualsevol usuari que vegi que la potència instantània que està utilitzant el seu cotxe en un moment donat està per sota de, posem per cas, 14 kW, segurament pensarà: "mira, vaig bé de consum". 14 kW!!! La immensa majoria d'habitatges tenen contractada una potència inferior a 5 kW, i en mols casos menys de 3 kW. I en cas d'una acceleració forta, la potència utilitzada al cotxe pot pujar a 40, 50 o força més kW. Per tant: amb un elèctric anirem d'A a B igual que en un cotxe de combustió, però ens adonarem molt fàcilment de la gran quantitat d'energia consumida per a fer el trajecte, en molts casos superior a la consumida a casa durant tot el dia, i això només en un viatge d'uns minuts. I estem parlant d'un motor elèctric, de 3 a 4 vegades més eficient que un de combustió! I què hi té a veure tot això amb la forma de conduir? Doncs que d'una manera o altra, contribueix a fer que l'estil de conducció sigui encara molt més suau, relaxat i eficient.
• Els qui hem conduit un elèctric som conscients, entre altres coses, de la suavitat, silenci i absència de vibracions que suposa. Evidentment hi ha qui li agrada gaudir de l'acceleració d'un motor elèctric, però alguns preferim potenciar al màxim la suavitat i el silenci, i això també fa que provem de conduir molt tranquil·lament.
• El silenci cap a l'exterior també compta. Personalment, quan passo per un lloc silenciós m'agrada no trencar aquest silenci, i per això condueixo molt a poc a poc, desactivo el so d'avís per a vianants si no tinc ningú a prop i en vaig sortint lentament si les circumstàncies ho permeten.
• La regeneració compta: molts cops m'adono quan estic arribant a una rotonda que els cotxes del meu davant van frenant, però jo l'únic que faig és aixecar el peu de l'accelerador. Amb això no només aconsegueixo recuperar càrrega a la bateria: també faig que el desgast dels discos i pastilles de fre en aquell moment sigui zero. Win-win.
• No cal que tot sigui tranquil·litat i lentitud. Esteu en el carril equivocat en un semàfor o en una rotonda? S'està acabant el carril de vehicles lents? Amb l'acceleració que té un elèctric moltes d'aquestes situacions tenen fàcil solució. Sempre amb prudència, si us plau!
• Malauradament, la infraestructura de càrrega encara no és la que caldria, almenys al nostre país. Tot i que això està canviant ràpidament, arribar a algunes destinacions encara resulta una aventura que obliga a conduir amb la màxima eficiència possible. Encara que el range anxiety sigui cada cop més una cosa del passat, és difícil que un usuari de vehicles de combustió es faci a la idea d'aquesta sensació que poc o molt, tots els usuaris d'elèctric hem patit.

I vosaltres, quines altres diferències trobeu entre conduir un cotxe elèctric o un de combustió?

Coses que poden passar quan s'acabi el confinament

En español en linkedin.

Diuen que som animals de costums. I també que hi ha costums que en substitueixen d'altres. Durant els dies de confinament ens haurem acostumat a fer coses diferents i a no fer coses que fèiem tot sovint. Per exemple conduir. Segur que molta gent s'haurà oblidat d'engegar el cotxe uns quants minuts a la setmana, i quan intenti arrencar-lo, la bateria s'haurà descarregat fins a tal punt que no serà possible. Hi haurà gent que no sap que engegar un cotxe modern empenyent-lo és nefast per al catalitzador i ho farà així, i anirà conduint i contaminant molt sense saber-ho, fins que a la següent ITV el vehicle no superarà la prova d'emissions. Bé, també és cert que no cal fer res d'especial en alguns cotxes moderns per a contaminar moltíssim: simplement conduir, però ara això no ve al cas. Total, que és possible que truquem a l'assegurança i ens diguin que la grua té 5 serveis abans que el nostre, i que prenguem paciència. O que anem a comprar una bateria i s'hagin exhaurit: més paciència. També pot ser que el cotxe arrenqui amb cables i la bateria un cop carregada torni a funcionar amb certa normalitat, però si ha estat uns dies totalment descarregada, hi ha molts números que necessiti un recanvi.
En relació a tornar a conduir, un parell de qüestions més. En primer lloc és probable que augmentin els accidents amb porcs senglars i altres animals que abans solien evitar les carreteres i durant el confinament poden haver canviat d'hàbits al respecte. I per una altra banda els humans, que en general no som cap meravella conduint, pot ser que tinguem més errors al volant després d'unes setmanes sense conduir. Tant de bo m'equivoqui, però em temo que no.
I encara un altre tema en relació als cotxes: algunes companyies d'assegurances ja estan tornant diners als seus clients. Evidentment, si ens estem a casa no existeix el risc d'accident de circulació i per tant les companyies s'estalvien el pagament corresponent a sinistres que no s'han produït. Si la teva companyia no ho fa... potser ha arribat el moment de canviar.

Una altra cosa que és possible que passi és que molta gent deixi de sortir de casa amb la freqüència amb la que ho feia abans. No només per la crisi econòmica i la por del contagi, que també, sinó per un altre canvi d'hàbits: simplement molta gent es pot haver acostumat a sortir menys, a fer la compra per Internet, a no anar a menjar fora, a no anar al cinema i en canvi a consumir entreteniment a plataformes com Netflix o Amazon, a llegir més, a aprendre coses noves sense sortir de casa, a fer exercici a casa i no al gimnàs... En quin percentatge? Difícil de saber ara per ara, ja ho veurem.
Però també moltes empreses s'adonaran ara d'una cosa que ja fa temps que se sabia: hi ha feines en les quals s'és més productiu treballant des de casa. Empreses que necessiten menys infraestructura d'oficines i per tant estalvien despeses, empleats amb menys estrès i més productius, aire més net gràcies al descens de la circulació, carreteres menys col·lapsades... qui podria no estar-hi d'acord?

El col·lapse sanitari és previsible que duri un temps. En primer lloc cal tenir en compte que la famosa corba no baixarà a la mateixa velocitat amb la que va pujar, perquè si tot i el confinament hi ha seguit havent contagis, no hi ha res que convidi a pensar que quan aquest s'acabi, el nombre de nous casos caigui de forma notable. Però és que a més totes les operacions, visites i tractaments que s'han ajornat durant aquests dies s'hauran de fer en un moment o altre, sense oblidar el dia a dia del sistema sanitari que ja era prou complicat abans de la pandèmia.

Una situació semblant es pot esperar als jutjats; de fet els jutges i magistrats ja han avisat que els casos ajornats s'hauran de reprogramar i a més afegir-ne de nous, produïts com a conseqüència de l'estat d'alarma i per la nova situació econòmica.

Una cosa que hauria de passar és que hi hagués més democràcia. És a dir, que els ciutadans votéssim molt més, tal com es fa, per exemple, a Suïssa. La tecnologia per a votar electrònicament ja existeix i per tant hauríem de desconfiar de qui pretengui fer-nos creure el contrari. Es pot votar perfectament i de forma fiable (amb tecnologia Blockchain) des de casa, o sigui que qualsevol argument contrari a votar molt més -pandèmies incloses- tindrà tots els números de ser una excusa de mal pagador. Evidentment la democràcia no és un sistema perfecte, però mentre no en trobem un de millor, seguirà sent el menys dolent de tots els possibles. Qui s'omple la boca de democràcia però el que vol és que només votem cada quatre anys i mentrestant pugui fer i desfer a la seva conveniència, potser no és tan demòcrata com diu ser.

Diuen que d'un gran mal en surt un gran bé. Siguem prou intel·ligents perquè així sigui.

Quines altres coses us sembla que poden canviar?

Coses que hem après amb la pandèmia

En español en linkedin.

Hem après que els humans no som tan fantàstics com ens pensàvem. Una cosa que ni tan sols està clar que sigui un esser viu ens pot matar. I irònicament, tot això ho ha provocat un humà.

Hem après que la vida és molt fràgil. Hi ha poques certeses absolutes i quan venim a aquest món ho fem sense cap contracte ni garantia. Amb, potser, una única excepció: que un dia ens morirem. I potser més aviat del que hauríem imaginat mai.

Hem après que, en general, a la majoria de països del món, ens governen irresponsables. Per no haver fet bé les coses des del principi, el confinament s'ha d'anar allargant amb mitjos confinaments i mitjos desconfinaments que no faran sinó allargar la situació. Per què serà que els països governats per dones ho estan fent més bé? Per si no n'hi havia ja prou motius, no caldria ara que ens replantegéssim de dalt a baix la forma de gestionar-nos? Segurament no hi ha una forma màgica, ni tan sols fàcil ni senzilla, però és evident que tal com ho fem ara no ens va precisament bé. Potser que comencem a pensar en una forma d'organitzar-nos que no ens porti de cara a l'extinció. Tot i això, sí que he de reconèixer una cosa que en general crec que s'ha fet prou bé per part dels governs: comunicar la situació mirant de no generar pànic. No tot ha sigut un desastre absolut. Això sí: algunes cares han fet pensar en tot moment que la situació és molt més greu del que s'intenta transmetre.

Hem après que, pel que sembla, no tornarem a la "normalitat" a la que estàvem acostumats, o com a mínim, no durant molts mesos. Indubtablement això tindrà avantatges i inconvenients, però és evident que la situació serà nova i ens hi haurem d'adaptar.

Tot sembla indicar que a les zones amb més contaminació, la mortalitat provocada pel coronavirus és més elevada. Com és possible plantejar-se -encara que aquesta teoria no es confirmés- una relaxació de les mesures sobre emissions de vehicles legislades per la UE? Hem d'ensopegar per enèsima vegada amb la mateixa pedra? Com que els telenotícies i els diaris no parlen en portada -ni enlloc- de les monstruoses xifres de víctimes de la contaminació, serem tan cecs de continuar ignorant-les? Tant de bo aprenguem alguna cosa de tot això.

Hem après que resulta que no era imprescindible que hi hagués futbol. Ni bàsquet. Ni Fórmula 1. Ni concerts. Ni cinemes. Ni restaurants. Ni anar de cap de setmana. Ni de vacances. Ni al bar. Ni anar fins a l'oficina cada dia. Però sí que és imprescindible tenir un sistema sanitari amb cara i ulls. I és imprescindible que hi hagi pagesos i ramaders. I botigues i supermercats. I personal de neteja. I transportistes. I tots els qui han estat al peu del canó tots aquests dies i que segurament no han estat prou valorats. I resulta que tampoc era imprescindible tenir exèrcit. De fet, sense anar més lluny, a Andorra no en tenen i ho estan fent força més bé que al Reino de España. Quines coses. També hem après que es veu que fumar era imprescindible. Curiós. 

Hem après que hi ha gent que té molt poca feina. Que es passen el dia enviant vídeos suposadament graciosos, i que potser ja està bé que ho facin perquè possiblement ens ajuda a desconnectar i a no pensar tot el dia en el maleït virus i les conseqüències econòmiques de tot plegat. Potser enviar vídeos, acudits, el bon dia, la bona nit... ajuda més a qui ho envia que a qui ho rep. En qualsevol cas, benvingut sigui. Una cosa que ens cal aprendre si encara no hem fet, és que no és obligatori mirar tots els vídeos que ens envien; només cal fer-ho si tenim temps i ganes de veure’ls.

Hem après que l'economia és tant o més fràgil que la vida. Un organisme microscòpic està provocant una crisi econòmica a nivell planetari com no havíem sigut capaços d'arribar a imaginar mai. I que aquesta nova situació ens obligarà a aprendre també la millor manera d'encarar-la, i a estudiar la millor forma de gestionar els recursos i a pensar en altres possibles escenaris que ens podem trobar en el futur per tal que no ens agafin com ara, totalment desprevinguts.

Hem après que és possible -i de fet els experts diuen que és bo- avorrir-se. I que tenir temps no és bo ni dolent, tot depèn de com l'aprofitem. Però segurament va bé tenir temps per a avorrir-se, per a mirar pel·lícules, per a llegir, per a aprendre coses noves...

Hem après que els polítics, encara que estiguéssim a poques hores de ser impactats per un tsunami o un meteorit, seguirien amb l'horrible epidèmia del desdoblament de gènere. Es veu que la dita que afirma que són capaços de buscar un problema per a cada solució, és més certa del que hauríem pogut imaginar. En qualsevol cas, em resulta força inquietant que aquesta comèdia em recordi l'orquestra del Titànic. Si ni tan sols en una situació com aquesta són capaços de parlar amb un mínim de rigor i seriositat, quan se suposa que ho faran?

També hem après que hi ha persones i empreses que proven d'ajudar en aquesta situació, mentre que d'altres, en el millor dels casos, miren cap a una altra banda. Dit d'una altra manera: hi ha persones i empreses -o persones amb capacitat de decisió d'aquestes empreses- que han decidit que era el moment de fabricar respiradors, de distribuir material de protecció, d'aportar fons, de donar menjar gratis... sense esperar res a canvi, simplement perquè han cregut que era el que s'havia de fer. No ho oblidem. Quan ens trobem de ple en la nova realitat a la que estem anant, fem-nos un favor a nosaltres mateixos, i mirem d'ajudar als qui ara ens estan ajudant. No només perquè és el que es mereixen, sinó també perquè el més sensat és que aquestes persones se'n surtin de la millor manera possible. I sí, potser en alguns casos aquestes accions formen part d'immenses campanyes de màrqueting, però fins i tot així, benvingudes siguin.

I una altra cosa que hem après: possiblement les nostres preocupacions d'abans de la pandèmia les veiem ara d'una altra manera, des de la perspectiva on la nova situació ens ha posat. Potser no ens anirà malament recordar-ho en el futur: si en sortim vius, qualsevol problema pot semblar menor, si tenim present com haurà anat tot plegat.

És una situació certament complicada i preocupant. Aprenguem-ne tot allò que sigui possible.

Per després del Covid-19

És evident que estem governats per incompetents, en el millor dels casos. Espanya gaudeix aquests dies del dubtós honor de ser el país amb l'índex de mortalitat més alt del món. I a Catalunya -evidentment descomptant el fet que el grau d'autonomia del Govern no passa de ser una gestoria molt gran- no estem precisament per tirar coets.

Quan tot això s'acabi -i tot apunta que n'hi ha per moltes setmanes, per no dir mesos- els supervivents ens trobarem amb una crisi que ni tan sols som capaços d'imaginar, amb unes xifres d'atur espantoses i els estats en fallida, incapaços de fer front al pagament dels deutes adquirits i sense perspectiva de poder augmentar els ingressos per impostos.

Quins són els canvis que ens calen per tal d'encarar aquest futur immediat?

Ens caldrà una renda bàsica universal. Aquesta prestació ja sembla una realitat inevitable, però caldrà avançar-ne la posada en pràctica. No ens podem permetre cap altra cosa davant de la situació en la que ens trobarem a molt curt termini. Evidentment no és una mesura exempta de riscos, però si l'alternativa és esperar que la gent funcioni a base d'economia submergida, potser és el moment de plantejar-ho seriosament.

Ens cal aturar la bogeria de la contaminació provocada pel trànsit rodat, marítim i aeronàutic. Simplement no ens ho podem permetre. Em resulta increïble que persones suposadament adultes i intel·ligents gosin ni tan sols plantejar-se la disjuntiva entre vida i economia, o fins i tot entre salut i economia. De què ens servirà l'economia sense vida ni salut? Amb el confinament hem vist que una part molt important dels desplaçaments que fèiem habitualment no són realment imprescindibles. Quin sentit té seguir malbaratant recursos, contaminar l'aire i seguir provocant efecte hivernacle quan no és realment necessari? La indústria europea de l'automòbil, més preocupada pels beneficis econòmics a curt termini que per la salut i les properes generacions, ja ha demanat una suspensió de les últimes reglamentacions sobre emissions dels vehicles. Serem tan inconscients de permetre'ls-ho?

Ens hem de replantejar totalment el sistema educatiu. Quina mena de societat és la que forma els seus joves de manera que el més probable és que no tinguin feina, o en tinguin una de precària i/o mal pagada quan surtin de la universitat? Si no hi fem res ara, quan ho farem? Esperarem al moment ideal, aquell que no arriba mai?
I un altre apunt en relació a la formació: stà bé aprofitar una situació de confinament per veure sèries i pel·lícules a Netflix, però encara està millor aprofitar-la -no cal que sigui en comptes de, però sí a més de- per a obtenir nous coneixements. Amb els recursos gairebé il·limitats -i en molts casos gratuïts- que es poden trobar a Edx, Udemy, Coursera... no hi ha excusa per a no obtenir nous coneixements o habilitats des de casa i al ritme que s'imposi un mateix. Si la nostra màxima aspiració mentre estem tancats a casa és trobar el meme més graciós a Twitter per a enviar-lo a tots els grups de Whatsapp, pot ser que passin dues coses: primer que tot plegat no és tan divertit com sembla, i segon que no haurem tret profit d'una situació inevitable i que en el pitjor dels casos ens hauria donat la satisfacció de tenir una certificació a canvi d'un esforç raonable, i en el millor ens podria servir per a millorar professionalment, o com a mínim de gaudir de més oportunitats de millora.

A banda del caos generalitzat que ha suposat la reacció de tants governs a la pandèmia, cal que obrim els ulls d'una vegada a la trista realitat: la salut de la gent en general al món occidental és un desastre, amb nivells epidèmics d'obesitat, diabetis, malalties coronàries, càncer... En quina posició ens deixa això a l'escala evolutiva? Homo sapiens, o homo malalt? És evident que els líders actuals no ens serveixen per a solucionar cap d'aquests problemes -en tot cas, per a agreujar-los-. Però si la democràcia és el menys dolent dels sistemes, ja cal que ens espavilem a triar uns altres líders, que siguin capaços de construir una societat basada en la salut -i aquí també en som responsables tots i cadascun de nosaltres, no només a l'hora de votar, sinó també a l'hora de cuidar-nos i vigilar el que mengem- i que siguin capaços d'actuar adequadament davant d'una catàstrofe com l'actual.

Tots aquests canvis suposen un repte colossal. Però estem disposats a fer el pas per tal de millorar individualment o col·lectiva, o preferim la suposada comoditat de la "normalitat" a la que estàvem acostumats? Si és cert allò que tot passa per algun motiu -i si no ho és també-, hauríem d'aprofitar aquesta situació. Ara que hem reduït (la major part de la societat) aquell ritme frenètic que era la norma fins fa només escasses setmanes, és un bon moment per a replantejar-nos moltes coses. Ens cal un SUV enorme per a anar a treballar cada dia, amb cap altre passatger? Ens cal anar fins a la feina realment, o hi ha moltes coses que es poden fer des de casa? Ens cal anar a l'altra punta del món quan fem vacances? No dic que calgui prohibir-ho, ni eliminar-ho per sempre més, però cal agafar un avió cada vegada que fem vacances? Ens cal comprar de forma compulsiva coses que no necessitem, a veure si així omplim un buit que hi seguirà sent quan arribi la comanda? No valdria més emprar aquests diners en comprar aliments de qualitat i quilòmetre zero a la botiga del costat, la que ens ha facilitat les compres durant el confinament? No haurien de tenir un sou, recursos i unes condicions dignes els metges i infermeres (unes víctimes més de "les hemos destrozado el sistema sanitario"), els mestres i professors, i tots els professionals clau en construir una societat millor?

Diuen que és d'estúpids esperar resultats diferents repetint el mateix comportament. Potser és el moment de començar a comportar-nos de forma diferent, si realment volem resultats diferents.

Cunyadisme elèctric (III)

Photo by John Cameron on Unsplash

Ja fa algunes setmanes que, invariablement, veig que quan algú parla de mobilitat elèctrica a Linkedin apareix un exèrcit de cunyats disposats a explicar per què el cotxe elèctric és tan dolent i farà que morim tots nosaltres, els nostres gatets i els nostres Pokemons. Anem a veure algunes de les coses que diuen aquests cunyats, atrets com mosques a la... bé, deixem-ho estar:

-"El cotxe elèctric també contamina. També emet partícules al frenar i al circular pel fregament dels pneumàtics" Cert. Però sembla que a l'exèrcit de cunyats no li preocupa quan aquesta contaminació la produeix un cotxe de combustió. De fet la de l'elèctric és notablement més baixa, gràcies a la frenada regenerativa. Hi ha elèctrics amb pastilles de fre que han durat 300.000 km. No acabo d'entendre l'enorme preocupació d'algunes persones per la contaminació clarament inferior d'un mitjà alternatiu quan l'actual és molt més gran. Misteris de la ment cunyada.

-"Les bateries també contaminen. I què se'n farà quan s'acabi la seva vida útil?" Sí, per desgràcia, gairebé qualsevol activitat humana deixa empremta. Precisament per això hem de procurar que aquesta sigui el més petita possible. Però on són els cunyats a l'hora de parlar de les bateries auxiliars, categoritzades com a material perillós i altament contaminants que porten TOTS els cotxes? S'han preocupat el més mínim a investigar què se'n fa de les bateries de tracció dels cotxes elèctrics quan acaba la seva vida útil en un vehicle? Algú podria deixar de fer el tertulià i parlar amb coneixement de causa quan es dedica a explicar l'immensament perjudicials que són els elèctrics quan el problema real és un altre?

-"No em surten els números" Ahà. Aquesta és bona. Perquè resulta que els diners que dedica la sanitat pública a tractar malalties provocades per la contaminació cauen del cel. Ai no, que la paguem entre tots! I les morts anuals per contaminació a l'àrea metropolitana de Barcelona tampoc cal comptar-les; total, els morts no paguen impostos... doncs res, seguim cremant gasoil i gasolina, que surt molt bé de preu!

Publicat a Linkedin: Frases de cunyats

"Amb cotxe elèctric no es pot viatjar" Avui: casa-Andorra-casa (420 km). Cost de l'energia: uns 1,60 € aproximadament "Sí, però quan tothom tingui cotxe elèctric, ja em diràs quan et costa fer aquest viatge" Oh, touché! Per això quan pregunto als cunyats quant els costa aquest mateix viatge amb benzina o gasoil em diuen alguna cosa com "uns 30 € (m'ho invento, que no ho sé), però això és avui, no ho sé quant em costarà d'aquí a 5 anys! Sort que em podré fabricar la meva benzina a casa" Ai, no, que això amb benzina no es pot fer, només amb electricitat 😅 hashtag#stopcunyadisme Un altre dia ja parlaré de les afectacions mediambientals, que aquí els cunyats també hi van forts 😐

Certificar la possessió d'un fitxer a stamp.io

Us sonen notícies com les que diuen que Michael Jackson li va robar un tema a no sé qui?

Bé, si heu escrit una cançó, heu fet la foto del segle, un disseny espectacular en 3D, heu escrit el que serà l'èxit del proper Sant Jordi o el que sigui, podeu certificar a stamp.io que esteu en possessió d'aquesta obra en aquest moment, de forma que si cal, més endavant podreu demostrar aquesta possessió.

I el bo del cas és que és facil·líssim i gratuït. Només cal que guardeu aquesta informació en un fitxer: si és un tema musical en podeu fer un fitxer d'àudio (o una imatge de la partitura); si és un poema un document de text... tot seguit aneu a stamp.io i us hi registreu i trieu el fitxer que voleu certificar; automàticament aquesta web crearà un hash del vostre fitxer aplicant la funció sha256sum, que té dues característiques ideals per al que ens proposem: la primera és que qualsevol canvi al fitxer original produirà un resultat completament diferent, i la segona és que a partir del hash no es pot obtenir el fitxer original. Això últim és important perquè implica que no estem compartint el fitxer i tampoc hi ha forma d'obtenir-ne el contingut a partir del hash publicat.

Per exemple, a https://stamp.io/stamp/jlh0pljo hi ha el resultat d'una prova que vaig fer l'any passat amb una imatge:

Si aplico la funció al fitxer, es pot veure com el hash resultant és el mateix:

Per tant, si mai em cal en el futur, podré demostrar que el 30 d'agost del 2018 jo tenia aquest fitxer, però sense que em calgui publicar ara el fitxer ni mostrar-ne el contingut.

I de què serveix tot això? Doncs que si resulta que algú en el futur es vol atribuir l'autoria d'aquesta imatge, jo en podré demostrar no l'autoria però sí la possessió a una data i hora concretes i registrades en aquesta web. Podrà fer aquesta demostració el fals propietari? Evidentment no, a no ser que m'hagi robat l'original justament ara i hagi fet una certificació com aquesta. No només això, sinó que a més aquesta informació al cap d'unes hores quedarà registrada a les blockchains de Bitcoin i Ethereum, i per tant queda replicada a milers d'ordinadors a tot el món.

Que no us robin les vostres creacions!