Jo no tinc por

Perquè el que ens ha de fer por és quedar-nos amb qui no ens vol com som però tampoc ens vol deixar marxar.

Perquè el que ens n'ha de fer és quedar-nos amb els qui tomben als despatxos el que els ciutadans decideixen a les urnes.

Perquè el que ens n'ha de fer és quedar-nos amb els que s'anomenen a ells mateixos intel·lectuals, defensors de totes les causes justes del món però que s'afanyen sempre que poden a anar contra la nostra.

Perquè el que ens n'ha de fer és quedar-nos amb qui vol vendre la nacionalitat espanyola a canvi de diners.

Perquè el que ens n'ha de fer és quedar-nos amb qui construeix línies de tren sense passatgers, autovies sense cotxes i aeroports sense avions amb els nostres diners.

Perquè el que ens n'ha de fer és quedar-nos amb qui veu la diversitat lingüística no com a riquesa cultural, sinó com una nosa a eliminar.

Perquè el que ens n'ha de fer és quedar-nos amb qui diu que un referèndum és antidemocràtic, i posa les lleis al davant de la democràcia.

Perquè el que ens n'ha de fer és quedar-nos amb qui prohibeix partits i tanca diaris.

Perquè el que ens n'ha de fer és quedar-nos amb qui subvenciona la fundació Francisco Franco.

Perquè el que ens n'ha de fer és quedar-nos amb qui té torturar animals com a festa nacional.

Perquè qui també ens n'ha de fer és qui porta una generació sencera enganyant catalanets vestint-se de catalanista, quan no és més que una coalició que creu que Catalunya és seva i els catalans els seus servidors, per tal que els seus amics de les autopistes, ITV's, mútues privades i grups de comunicació segueixin fent negocis, i que no dubta a pactar amb la ultradreta franquista espanyola cada cop que li convé.

Jo no tinc por. Per això el 25 de novembre votaré independència.

Doncs no, encara no hem guanyat

L'altre dia vaig dir que ja havíem guanyat. El meu cervellet mononeuronal em va dir: "hola, carallot, ja no tenim por i ara tot anirà de cara". I m'ho vaig creure.

M'equivocava de mig a mig. Evidentment, em descuidava un enemic molt més poderós que la por, encara que només sigui per la seva magnitud. Si Einstein deia que estava segur que l'estupidesa humana -sí, aquesta que també m'afecta a mi fins al punt de no adonar-me'n- és infinita, per alguna cosa devia ser.

Que hi hagi gent que es dediqui a esquinçar-se les vestidures pel que diuen a TVE, Telecirco o Intereconomía, pot ser un passatemps més o menys divertit (jo no li veig la gràcia, però vaja, sobre gustos...), però que ahir aquest país semblés una convenció de tertulians dient el difícil que serà, no és sinó un magnífic exemple d'aquesta infinita estupidesa que ens envolta. Per tota aquesta colla de pessimistes professionals, es veu que la independència d'un país és més difícil d'aconseguir que una vacuna per la SIDA, un viatge tripulat a Mart o la fusió freda.

Ep, calla! Si resulta que en vint anys s'han creat 33 nous estats al món! Però no, oblidem l'eufòria de dimarts i seguim rebolcant-nos en el negativisme del "què difícil serà, ui que Espanya ens farà boicot (més?), ui que ens faran fora d'Europa (segur que ens interessa ser-hi?), ui que ens reclamaran part del deute espanyol (doncs apunteu-ho i ja passarem!), ui què passarà amb les pensions (collons, que si no fem via a marxar segur que ja les hem vist prou!), ui, ui, ui". Quina reacció més intel·ligent, me'n faig creus! No crec que sigui això precisament el que pensava Joan Sales quan deia que havíem de deixar de fer l'imbècil! (per cert, gràcies Senyor @elbixo per disminuir la meva ignorància fent-me conèixer l'autor de l'encertada dita)

Ara, el que per mi ha fet vessar el got ha sigut el que ha dit el flowerpower del Joan Herrera. Resulta que per a aquest crack de la democràcia, un vot d'un unionista val més del doble que el d'un independentista. O no és això el que diu quan decideix que "les decisions que es prenguin a partir d'ara han d'anar al 70 o 80%"? O sigui que en un referèndum, si el No obté el 31% dels vots ens hem de seguir quedant amb els nostres grans amics de ponent? Doncs et felicito, fill.

No, no ha de ser tot tan difícil. Però si us plau, no ens posem problemes nosaltres mateixos, que ja ens en posaran els altres. Siguem només una mica menys imbècils que ells; segur que no costa tant.

Ja hem guanyat

Encara que demà hi hagués un núvol tòxic -esperem que no passi- i ens haguéssim de quedar tots a casa, ja hauríem guanyat. Hem guanyat perquè hem perdut la por.

Víctor Alexandre diu que som febles perquè no sabem que som forts, però això està canviant. Som com l'elefant que de petit li lliguen la pota a un arbre i de gran no sap que se'n podria lliurar amb una estrebada, però que de cop i volta s'atura a pensar: i si l'estirem tots ben fort, per aquí i per allà?

La Consulta per la Independència del 13 de setembre de 2009 a Arenys de Munt que després es va estendre per tot el país, la campanya #novullpagar, pobles i ciutats plens d'estelades, bombers que desobeeixen ordres d'Interior... estem perdent la por a marxes forçades! I com menys por tinguem, menys febles i per tant més forts ens farem. El procés és irreversible, i com deia avui mateix Txe Arana, "toca a Mas implicar-s'hi al cent per cent o deixar pas a qui vulgui dirigir el procés" , perquè no té cap sentit allargar una situació que la majoria de ciutadans volen canviar; no podem seguir amb els ciutadans volent la independència i els polítics fent veure que plou.

A més, la por que ens feia febles, està canviant de bàndol a marxes forçades. És la por la que fa dir bajanades als cada cop menys unionistes que queden, com Duran, Navarro o Maruhenda. Tenen una port insuportable, perquè saben que han perdut. Saben que la seva gran Espanya -el que en queda avui en dia del que fou un imperi on no es ponia el sol- s'esmicola i té els dies comptats.

Tenen por i ràbia, com la d'algun impresentable que es dedica a robar estelades a Les Borges del Camp, tant les que vam posar a les dues entrades del poble com les d'algunes cases.

És la ràbia del qui se sent vençut, perquè sap que podria demanar de fer un acte a l'Ajuntament de Les Borges en favor de la sagrada unitat d'Espanya i el permís li seria concedit, tal com se'ns ha concedit per als actes que hem fet de l'ANC al poble, però sap que aquest acte només duraria 1 minut: el temps que trigaria a anomenar els dos únics grans arguments que els queden als unionistes: "¿y en tu DNI qué pone?" i "¿y en qué liga jugaria el Barça?". Per això, el que no fa pas tant temps havíem de fer els independentistes de nit -retirar una bandera que és un símbol de dominació a casa nostra- ara ho han de fer ells d'amagat amb una bandera que simbolitza la llibertat d'un poble. Han perdut, i nosaltres hem guanyat.

La meva modesta opinió

és que som a la fase final, suposant que això de la independència vagi per fases. De fet, els qui hi entenen diuen que aquests processos -com sembla evident, per una altra banda- no avancen de forma lineal, sinó que hi ha un moment en el que es produeix un cúmul de circumstàncies que propicien que una part d'un estat faci el pas i se'n separi. L'anomenada guspira, com sembla que fa dies que corre per Internet.

Que ho digui un ignorant com jo no té cap valor, però si ens aturem a pensar com estàvem el 10 de setembre de 2009 -el dia abans de la primera Consulta per la Independència a Arenys de Munt- sembla evident com s'ha anat accelerant tot des d'aquest dia no pas tan llunyà, i si aquests dies mirem tot el que fa referència a la nostra independència a la premsa internacional, ens adonarem de com anem cremant etapes cada cop més ràpidament.

Per això, i com diu la frase que també volta per Internet "els catalans fa 300 anys que fem l'imbècil; no hem de deixar de ser catalans, hem de deixar de fer l'imbècil", potser convindria que per una vegada actuéssim amb un mínim d'intel·ligència i deixéssim de barallar-nos entre nosaltres.

Ja fa mesos que em vaig adherir a l'Assemblea Nacional Catalana, després d'haver passat per ERC (quan encara era Republicana i de Catalunya), RCat i SI i haver-ne fugit per diferents motius, perquè el projecte de l'ANC em va semblar engrescador i prou allunyat d'aquesta colla de vividors de la política que hem posat tots plegats a dins de la cova de botiflers que és ara per ara el nostre Parlament. Sí, ja he sentit i llegit que l'ANC és plena de convergents, d'agents del CNI, d'autonomistes i no sé quantes coses més, però si m'he tornat a equivocar, tal com diria Edison, no hauré fracassat; simplement hauré trobat una manera més de no avançar el més ràpidament possible cap a la independència (i espero que no sigui així), però com a mínim no hauré estat assegut al sofà criticant tots els que no pensen exactament com jo i no fan exactament el que crec que s'hauria de fer.

Totes aquestes cabòries em vénen al cap perquè un cop més veig baralles entre independentistes, els que diuen que l' #11S2012 s'ha d'anar a Barcelona i insulten els qui no ho volen fer i a l'inrevés. Personalment, crec que les persones som imbècils -jo el primer- i massa sovint no actuem amb cap mena de lògica. Precisament per això, penso que pot tenir més visibilitat un fotimer de gent a Barcelona que no pas aquest mateix fotimer de gent manifestant-se, posem per cas, cadascú davant del seu ajuntament (i no seria més lògic això, en comptes d'haver de desplaçar centenars de quilòmetres centenars de milers de persones?). Però si ja serà prou complicat -ja podríem començar a barallar-nos avui mateix amb les xifres del dia 11- quantificar la gent que hi haurà a Barcelona, no ho serà encara més fer-ho amb la gent escampada arreu del país? Però vaja, a banda d'aquest pobre argument, reconec que no en tinc gaires més; per tant, si a algú li dóna la reial gana de manifestar-se per la independència a Reus, París o Londres el dia 11 de setembre i no a Barcelona, qui carall sóc jo per dir-li que faci una altra cosa? Mentre no ho faci per la presa de pèl del pacte fiscal, que faci el que vulgui.

En resum: manifestem-nos allà on sigui a favor de la independència i en contra de pactes fiscals impossibles; jo crec que enguany és millor fer-ho a Barcelona i és el que faré; qui ho vulgui fer a qualsevol altre lloc, endavant i benvingut sigui.




Actualització: sembla que la CUP ha canviat d'idea; me n'alegro!

Muntar automàticament els mitjans extraïbles a enlightenment

A Ubuntu hi ha l'opció de muntar automàticament els mitjans extraïbles que es connectin, en funció de les opcions escollides aquí (crec que les marcades són les opcions per defecte):

Però d'ençà que vaig començar a utilitzar Fluxbox, per molt que tingués aquestes opcions marcades, el comportament no era el mateix. No es muntava cap dispositiu automàticament, i era una mica emprenyador perquè habitualment he de copiar ràpidament les fotos d'una targeta de memòria (a peu de plaça, és el que té fer de cronista casteller) i també els vídeos d'una càmera. I amb un parell d'scripts que es poden activar fàcilment cadascun amb una combinació de tecles és molt còmode, si funciona.

Però com deia, amb Fluxbox l'invent havia deixat de funcionar, i amb enlightenment la cosa no s'havia solucionat. Sí que afegint un parell de línies als scripts per a muntar el dispositiu en qüestió es podia solucionar i de fet ja ho havia fet. Però potser perquè no en sé prou o ves a saber per què, al final sempre m'acabava donant problemes del tipus canvi de denominació del dispositiu si pel que sigui l'havia de tornar a muntar, o qualsevol altre.

Finalment vaig decidir-me a buscar una solució definitiva i lògicament la vaig trobar -és molt difícil ser el primer que té un problema d'aquest tipus, i també que ningú ho hagi pogut solucionar abans-: aquí ho expliquen ras i curt:

sudo apt-get install udisks-glue

jo he deixat la configuració recomanada a $HOME/.udisks-glue.conf; això ja a gust del consumidor.

I com sempre, per tal que el procés arrenqui a l'entrar, només cal afegir 

udisks-glue.desktop a ~/.e/e/applications/startup/.order i crear un fitxer amb el mateix nom a ~/.local/share/applications i el següent contingut:

[Desktop Entry]
Hidden=false
GenericName=udisks-glue
NoDisplay=false
Name=udisks-glue
Exec=udisks-glue
Terminal=false
StartupNotify=true
Name=udisks-glue
Comment=Arrenca udisks-glue
Type=Application
Categories=Settings;DesktopSettings;Security;
X-Ubuntu-Gettext-Domain=udisks-glue

Lògicament a Fluxbox el tema és molt més senzill: només cal afegir el procés a ~/.fluxbox/startup i a funcionar.

Barra de finestres a enlightenment (II)

A l'anterior entrada explicava com posar hpanel com a barra de tasques a enlightenment, però la veritat és que falla més que el govern espanyol mirant de fer baixar la prima de risc.

Afortunadament, al món del programari lliure hi acostuma a haver solucions per donar i per vendre per a qualsevol problema, i aquest cas no n'ha estat una excepció. Una breu passejada pel synaptic dóna resultats per a triar i remenar; jo després de tastar-ne uns quants, m'he quedat amb perlpanel, que no peta com hpanel i, tot i no ser res de l'altre món, permet força opcions de configuració, a més de la capacitat -manies meves- de poder punxar i arrossegar les finestres que hi ha representades per a deixar-les amb l'ordre desitjat:

Per a instal·lar:

$ sudo aptitude install perlpanel

O mitjançant synaptic. I perquè arrenqui en iniciar sessió:

~$ touch ~/.local/share/applications/perlpanel.desktop

contingut:

[Desktop Entry]
Hidden=false
GenericName=perlpanel
NoDisplay=false
Name=perlpanel
Exec=perlpanel
Terminal=false
StartupNotify=true
Name=notificador
Comment=Arrenca perlpanel
Type=Application
Categories=Settings;DesktopSettings;Security;
X-Ubuntu-Gettext-Domain=perlpanel

I després:

~$ gedit ~/.e/e/applications/startup/.order

Afegim una fila nova amb perlanel.desktop

Ja està!

Barra de finestres a enlightenment

Ja fa setmanes que utilitzo enlightenment, tant a l'ordinador de sobretaula com a l'EEE. N'havia fet algun tast ocasionalment, però no va ser fins a la classe magistral d'en Giorgio Grappa a la festa Precise Pangolin que em vaig decidir a endinsar-m'hi a fons i, un cop superats els esculls per a aconseguir les funcionalitats que em resultaven imprescindibles, convertir-lo en el meu gestor de finestres habitual.

Però hi havia una cosa que em resultava especialment incòmoda: acostumat com estava a tenir una barra inferior (o superior, com en el cas d'xfce) on poder triar fàcilment qualsevol de les finestres obertes, trobava particularment feixuc haver d'executar la meva combinació de tecles de la llançadora Everything per a poder triar la que volia.

Avui que he tingut un moment m'hi he posat i al cap de poca estona he trobat la solució: sudo aptitude install hpanel. Així de fàcil!

Punxant a l'esquerra es pot canviar d'ubicació (inferior o superior -jo segurament acabaré deixant-ho a la superior, ja que així no amaga trayer i a més no activaré la lleixa inferior quan vulgui canviar de finestra) i a la dreta es pot amagar o tornar a mostrar.

Evidentment però, no és qüestió d'haver d'arrencar hpanel amb el terminal cada cop que iniciem sessió; per tant:

~$ touch ~/.local/share/applications/hpanel.desktop
~$ gedit ~/.local/share/applications/hpanel.desktop

Contingut:

[Desktop Entry]
Hidden=false
GenericName=hpanel
NoDisplay=false
Name=hpanel
Exec=hpanel
Terminal=false
StartupNotify=true
Name=hpanel
Comment=Arrenca hpanel
Type=Application
Categories=Settings;DesktopSettings;Security;
X-Ubuntu-Gettext-Domain=hpanel

Després:

~$ gedit ~/.e/e/applications/startup/.order

Afegim una fila nova amb hpanel.desktop

Funciona!