divendres, 10 d’abril de 2020

Per després del Covid-19

És evident que estem governats per incompetents, en el millor dels casos. Espanya gaudeix aquests dies del dubtós honor de ser el país amb l'índex de mortalitat més alt del món. I a Catalunya -evidentment descomptant el fet que el grau d'autonomia del Govern no passa de ser una gestoria molt gran- no estem precisament per tirar coets.

Quan tot això s'acabi -i tot apunta que n'hi ha per moltes setmanes, per no dir mesos- els supervivents ens trobarem amb una crisi que ni tan sols som capaços d'imaginar, amb unes xifres d'atur espantoses i els estats en fallida, incapaços de fer front al pagament dels deutes adquirits i sense perspectiva de poder augmentar els ingressos per impostos.

Quins són els canvis que ens calen per tal d'encarar aquest futur immediat?

Ens caldrà una renda bàsica universal. Aquesta prestació ja sembla una realitat inevitable, però caldrà avançar-ne la posada en pràctica. No ens podem permetre cap altra cosa davant de la situació en la que ens trobarem a molt curt termini. Evidentment no és una mesura exempta de riscos, però si l'alternativa és esperar que la gent funcioni a base d'economia submergida, potser és el moment de plantejar-ho seriosament.

Ens cal aturar la bogeria de la contaminació provocada pel trànsit rodat, marítim i aeronàutic. Simplement no ens ho podem permetre. Em resulta increïble que persones suposadament adultes i intel·ligents gosin ni tan sols plantejar-se la disjuntiva entre vida i economia, o fins i tot entre salut i economia. De què ens servirà l'economia sense vida ni salut? Amb el confinament hem vist que una part molt important dels desplaçaments que fèiem habitualment no són realment imprescindibles. Quin sentit té seguir malbaratant recursos, contaminar l'aire i seguir provocant efecte hivernacle quan no és realment necessari? La indústria europea de l'automòbil, més preocupada pels beneficis econòmics a curt termini que per la salut i les properes generacions, ja ha demanat una suspensió de les últimes reglamentacions sobre emissions dels vehicles. Serem tan inconscients de permetre'ls-ho?

Ens hem de replantejar totalment el sistema educatiu. Quina mena de societat és la que forma els seus joves de manera que el més probable és que no tinguin feina, o en tinguin una de precària i/o mal pagada quan surtin de la universitat? Si no hi fem res ara, quan ho farem? Esperarem al moment ideal, aquell que no arriba mai?
I un altre apunt en relació a la formació: stà bé aprofitar una situació de confinament per veure sèries i pel·lícules a Netflix, però encara està millor aprofitar-la -no cal que sigui en comptes de, però sí a més de- per a obtenir nous coneixements. Amb els recursos gairebé il·limitats -i en molts casos gratuïts- que es poden trobar a Edx, Udemy, Coursera... no hi ha excusa per a no obtenir nous coneixements o habilitats des de casa i al ritme que s'imposi un mateix. Si la nostra màxima aspiració mentre estem tancats a casa és trobar el meme més graciós a Twitter per a enviar-lo a tots els grups de Whatsapp, pot ser que passin dues coses: primer que tot plegat no és tan divertit com sembla, i segon que no haurem tret profit d'una situació inevitable i que en el pitjor dels casos ens hauria donat la satisfacció de tenir una certificació a canvi d'un esforç raonable, i en el millor ens podria servir per a millorar professionalment, o com a mínim de gaudir de més oportunitats de millora.

A banda del caos generalitzat que ha suposat la reacció de tants governs a la pandèmia, cal que obrim els ulls d'una vegada a la trista realitat: la salut de la gent en general al món occidental és un desastre, amb nivells epidèmics d'obesitat, diabetis, malalties coronàries, càncer... En quina posició ens deixa això a l'escala evolutiva? Homo sapiens, o homo malalt? És evident que els líders actuals no ens serveixen per a solucionar cap d'aquests problemes -en tot cas, per a agreujar-los-. Però si la democràcia és el menys dolent dels sistemes, ja cal que ens espavilem a triar uns altres líders, que siguin capaços de construir una societat basada en la salut -i aquí també en som responsables tots i cadascun de nosaltres, no només a l'hora de votar, sinó també a l'hora de cuidar-nos i vigilar el que mengem- i que siguin capaços d'actuar adequadament davant d'una catàstrofe com l'actual.

Tots aquests canvis suposen un repte colossal. Però estem disposats a fer el pas per tal de millorar individualment o col·lectiva, o preferim la suposada comoditat de la "normalitat" a la que estàvem acostumats? Si és cert allò que tot passa per algun motiu -i si no ho és també-, hauríem d'aprofitar aquesta situació. Ara que hem reduït (la major part de la societat) aquell ritme frenètic que era la norma fins fa només escasses setmanes, és un bon moment per a replantejar-nos moltes coses. Ens cal un SUV enorme per a anar a treballar cada dia, amb cap altre passatger? Ens cal anar fins a la feina realment, o hi ha moltes coses que es poden fer des de casa? Ens cal anar a l'altra punta del món quan fem vacances? No dic que calgui prohibir-ho, ni eliminar-ho per sempre més, però cal agafar un avió cada vegada que fem vacances? Ens cal comprar de forma compulsiva coses que no necessitem, a veure si així omplim un buit que hi seguirà sent quan arribi la comanda? No valdria més emprar aquests diners en comprar aliments de qualitat i quilòmetre zero a la botiga del costat, la que ens ha facilitat les compres durant el confinament? No haurien de tenir un sou, recursos i unes condicions dignes els metges i infermeres (unes víctimes més de "les hemos destrozado el sistema sanitario"), els mestres i professors, i tots els professionals clau en construir una societat millor?

Diuen que és d'estúpids esperar resultats diferents repetint el mateix comportament. Potser és el moment de començar a comportar-nos de forma diferent, si realment volem resultats diferents.


Cap comentari: