dijous, 1 de maig de 2014

El meu pas per Caixa Tarragona i Catalunya Caixa (II)

En l'anterior entrada ja vaig amenaçar que escriuria més sobre el tema. Aquí va el segon capítol.

Hi ha moltes coses de la meva vida laboral en aquestes entitats que no puc explicar, perquè tot i ser absolutament certes, no se les creuria ningú. Tal com diu molt encertadament l'amic Toni Rull, company dels Xiquets de Reus, i propietari, amb la Chus, d'AFCA: on hi ha un grup de persones, és una qüestió d'estadística que n'hi hagi alguna de problemàtica. Quanta raó! De fet, si porteu ja un temps tractant laboralment amb persones, segur que us ve al cap alguna situació absolutament inversemblant que no seria capaç d'imaginar ni el millor guionista. Quan amb d'altres companys parlàvem d'algun inútil, impresentable, o posseïdor d'aquestes dues o més desafortunades característiques, els acostumava a dir que no pensessin que tots els inútils eren a la nostra empresa, i que a fora també n'hi havia. Quan vam passar a ser Catalunya Caixa vaig poder patir la certesa d'aquesta teoria. Aprofito per permetre'm aconsellar-vos que llegiu El Principi de Dilbert si encara no ho heu fet. Riureu i entendreu això que miro d'explicar.

Però avui voldria escriure sobre algunes de les grans persones amb qui he tingut la sort de treballar al llarg d'aquests vint-i-quatre anys. Si per aquelles coses, algú dels qui sabeu amb certesa que hauríeu de ser aquí, ho llegiu i no hi sou, no ho atribuïu a mala fe per part meva, si us plau, sinó a la meva incapacitat, o bé a que potser crec no haver treballat prou amb vosaltres com per a parlar-ne aquí, encara que sigui bé.

Començaré pel final, cronològicament: La Núria Morell, que és la persona que em va ensenyar el món de les Domiciliacions, és com tantes d'altres, en aquesta i en moltes altres empreses, una persona  desaprofitada. Amb una intel·ligència molt superior a la mitjana i un sentit de l'humor espectacular, és algú amb qui ve de gust treballar. Sovint em trobava que quan la meva pobra neurona estava buscant les paraules a articular sobre el tema del que estàvem parlant, ella ja les estava dient. Ha sigut un autèntic plaer poder treballar amb ella.

El Joan Cortés és algú amb qui no compartíem alguns punts de vista, però les coincidències sempre eren moltes, moltíssimes més. Una memòria d'elefant i una capacitat de treball insuperable són algunes de les coses que en puc dir, a més de ser un company i finalment cap que a molta gent li agradaria tenir.

Amb l'Eduardo Ruíz vaig aprendre moltes coses, i una la vaig aprendre un dia que no hi era, mentre en parlava bé al Joan. Li estava dient jo al Joan que l'Edu, llavors el nostre cap, estava superant totes les meves expectatives, a partir de la idea que me n'havia fet pel poc que hi vaig tractar quan ell estava a Organització. El Joan em va dir una veritat com una casa de pagès: "pensa que  els caps que tenen, exerceixen una gran influència en la forma de treballar de les persones". Un dia ja parlaré d'aquest cap de l'Edu que va provocar que jo me'n fes una idea absolutament equivocada; mentrestant a l'Edu li desitjo tota la sort que es mereix; va abandonar l'entitat abans que jo i és una persona amb una capacitat fora de qualsevol dubte.

En general he tingut força sort amb els meus caps, i en aquest cas, el cap del meu cap: ha sigut una immensa sort acabar els meus dies a Catalunya Caixa amb el Josep Llorca com a cap de departament, tot i que ja havia tingut el plaer d'haver treballat amb ell, encara que de forma bastant indirecta, en etapes anteriors. Un company que va plegar de l'entitat ja fa uns anys deia que abans, quan faltaves a la feina, el teu cap es posava al teu lloc i sabia fer la teva feina millor que tu, i en canvi ara els caps no tenien ni la més remota idea del que feies. El Josep Llorca evidentment no coneixia al detall la feina de les fins a trenta persones que hi va haver al departament, però tot i que ell venia d'Informàtica de Caixa Tarragona, estava sempre al corrent de qualsevol tema de Serveis Bancaris a Catalunya Caixa, era algú amb qui es podia parlar, entenia les coses tot just quan se li començaven a explicar i no molestava mai. Sembla mentida que s'hagi de dir això com una qualitat d'algú, però segur que molts teniu ara mateix algun cap al pensament que sembla que li paguin el sou justament per molestar als seus subordinats. També va ser una sort coincidir amb ell i amb Felipe Escudero -caigut en desgràcia davant de l'impresentable de Rafael Jané, em temo que per dir sempre les coses tal com eren- en el projecte d'externalització que vam fer per a un banc a Madrid. Crec que no m'equivoco si dic que Josep Llorca i Felipe Escudero són dues de les persones més brillants amb qui he treballat mai.

Potser ja m'estic allargant massa, però no vull acabar sense parlar del tàndem Anton Canongia-Francisco Rodríguez, de la gent de Sistemes de la desapareguda Caixa Tarragona Josep Segarra, Josep-Lluís Novell i Bruno Gallart, de la Sònia Cirera, la Rut López, el Carlos Bustamante, la Montse Hidalgo, el Juan Carlos Murillo, la Laura Balsalobre -una autèntica crack amb qui afortunadament vaig coincidir per la integració tecnològica de les dues entitats- o la Laia Salas, una jove intel·ligent i encantadora amb qui vaig tenir la sort de treballar uns mesos, amb unes ganes de treballar tan enormes com ignorades pels seus caps, i tota la resta que segur que em deixo i que miraré d'anar afegint aquí quan hi pensi. Totes aquestes persones i les que repeteixo que m'estic deixant, han fet més suportable el pes dels impresentables -per no dir lladres directament en alguns casos- que hem hagut de patir al capdamunt -i moltes vegades no tan amunt- d'aquestes entitats.

Edito l'entrada perquè ja m'he adonat de la primera mancança important: l'Albert Papell, independentista de quan encara érem quatre rarets, va ser cap d'Informàtica de Caixa Tarragona, fins que va anar a parar a la llista negra del boig de Rafael Jané, potser perquè no combregava amb les seves rodes de molí o ves a saber. Va tenir la barra de dir-li a un conegut comú que "se n'apartés si no volia que l'esquitxés la sang". No el va acomiadar com va fer amb d'altres que es van creuar al seu camí, ves a saber si per a poder martiritzar-lo més o què passava exactament per la seva retorçada ment. En qualsevol cas, també vaig tenir la sort de coincidir uns mesos amb l'Albert.

amunt