dimarts, 29 d’abril de 2014

El meu pas per Caixa Tarragona i Catalunya Caixa

Era l'any 1989. Jo era un perfecte imbècil -com ara, però amb experiència 0- i sense carrera universitària. Havia fet el Batxillerat i COU amb força bones notes, però ni tant sols em preguntava si anar a la universitat: a casa no hi havia diners per a aquests luxes. La meva experiència professional -plegar avellanes i ous al tros i a la granja familiar no comptava- es reduïa a 3 anys a un supermercat (en vaig tenir malsons força mesos) i 7 mesos d'administratiu a Sistemas de Control, una empresa d'arts gràfiques que va fer fallida uns anys després. Tot i que fins ara, el 100% de les empreses on he treballat ha fet figa, espero no ser-ne el principal responsable (no compto un matí que vaig passar a unes oficines del RACC; després de dinar, encertadament o no, els vaig dir que plegava perquè anava a treballar a Caixa Tarragona)

La qüestió és que després d'unes proves psicotècniques -estic convençut que si els directius haguessin passat proves psicotècniques, i sobretot, psicològiques, moltes entitats financeres no haurien fet la fi del cagaelàstics. Potser tampoc hauria estat de més fer-los passar periòdicament controls de consum d'alcohol i drogues- vaig rebre una carta del departament de Recursos Humans de Caixa Tarragona on em deien que havia superat les proves i que anés a firmar el contracte. Allí em van dir que el dia 5 de juny de 1989 em presentés a l'oficina de Mont-roig del Camp i així ho vaig fer.

Eren altres temps: els empleats de caixes encara gaudíem d'una certa reputació i no érem els causants de tots els mals del món i part de l'estranger com ara. Per a acabar-ho d'adobar, ara el que està de moda és dir que "els bancs creen els diners del no res" i sembla que hi ha exèrcits de crèduls disposats a escampar-ho sense ni tant sols plantejar-se si això té cap lògica. Què hi farem.

Només vaig passar 7 anys a oficines, 3 a la de Mont-roig i 4 a una de Reus: em van trucar per si volia participar en un projecte de canvi de sistema informàtic i vaig dir que sí sense pensar-m'ho dos cops; no em desagradava especialment el tracte amb els clients -fins i tot jo havia sigut capaç d'adonar-me que de grans persones i d'impresentables n'hi ha a tot arreu- però estava fart d'altres coses que ara no vénen al cas.

Després ja sabeu com va anar tot: grans professionals i millors persones com Rafael Jané (diuen les males llengües que quan va marxar de Caixa Catalunya van encetar ampolles de xampany), amb un diagnòstic clínic de psicòpata a sota del braç segons em van dir, van posar-se a treballar amb cos i ànima per a ensorrar una entitat que portava més de 50 anys servint al territori i fent acció social. El mèrit se'ls ha de reconèixer, certament, ja que no crec que sigui fàcil carregar-se una entitat financera encara que sigui petita com Caixa Tarragona així com així, però amb la inestimable ajuda d'uns assistents als consells d'administració -inclosos alguns sindicats- disposats a dir que sí a tot a canvi d'unes suculentes dietes, i de grans fitxatges com alguns dels que vaig haver de patir directament, el camí va ser una mica més planer.

La qüestió és que si Caixa Tarragona estava en dificultats com a conseqüència d'haver volgut créixer amb unes hipoteques que era més que dubtós que es poguessin cobrar (vaja, "crear diners del no res" no havia funcionat!), hi havia més grans entesos en la matèria amb immillorables idees per a empitjorar-ho molt més tot plegat: la gran estratègia consistia en ajuntar Caixa Tarragona amb Caixa Manresa (una entitat petita però que no havia fet tant el boig) i amb Caixa Catalunya, un forat negre que amb grans directius com el pianista i ex-ministre espanyol Narcís Serra havia sobrepassat amb escreix el punt de no retorn cap al precipici.

Els (i)responsables de comunicació no paraven d'omplir-se la boca amb els beneficis -210 milions si no recordo malament- que representarien les sinergies (si hi hagués Déu, fulminaria amb un llamp la majoria dels que fan servir aquesta paraula) de la fusió. Al correu de la feina hi tenia una carpeta de nom "NO-DO" on hi anava guardant notícies com aquesta i similars.

Total, que 12.000 milions d'euros provinents del FROB més tard la situació encara era pitjor. Diuen que l'any 2013 va arribar una oferta del Banco Popular per comprar Catalunya Caixa, però que al govern espanyol li hauria resultat molt més incòmode gestionar el mort de Bankia sense tenir una excusa com la de Catalunya Caixa a mà, i que a l'últim moment l'oferta no es va acceptar. Evidentment no en tinc cap prova, però per alguna raó em resulta del tot creïble.

I com que tant al tristpartit com als ultradretans de CiU, que sembla que deuen 23 milions d'euros a la Caixa de Pensions, ha semblat no preocupar-los gaire la desaparició del teixit financer de Catalunya, així va arribar el 2013: amb un ERO salvatge a Catalunya Caixa al qual em vaig acollir -encertadament o no- el passat mes d'octubre, tot i no ser empleat afectat. Com deia, no sé si la vaig encertar o no, però amb la informació que tenia en aquell moment, vaig pensar que si venia un comprador com Caixa de Pensions o Banco de Santander, la central d'El Prat de Llobregat no la voldrien per a res, i com que no sabia en quines condicions es faria el següent ERO, vaig fer cas de la dita castellana de "más vale pájaro en mano que ciento volando". Certament, també hi va ajudar el canvi de lloc de treball de Tarragona al Prat de Llobregat: passar-me dues hores i mitja cada dia a l'autobús per a anar a fer una feina que es pot fer des de casa, no em feia venir pas ganes de continuar, especialment després de saber que un dels grans professionals i millors persones de la casa havia decidit que "els de Tarragona, si poden venir al Prat avui, millor que demà".

Res més en aquest capítol, però si hi ha algú amb tan poca feina com per a haver llegit fins aquí, tinc males notícies: penso escriure més sobre el tema.


amunt