En l'anterior entrada ja vaig amenaçar que escriuria més sobre el tema. Aquí va el segon capítol.
Hi ha moltes coses de la meva vida laboral en aquestes entitats que no puc explicar, perquè tot i ser absolutament certes, no se les creuria ningú. Tal com diu molt encertadament l'amic Toni Rull, company dels Xiquets de Reus, i propietari, amb la Chus, d'AFCA: on hi ha un grup de persones, és una qüestió d'estadística que n'hi hagi alguna de problemàtica. Quanta raó! De fet, si porteu ja un temps tractant laboralment amb persones, segur que us ve al cap alguna situació absolutament inversemblant que no seria capaç d'imaginar ni el millor guionista. Quan amb d'altres companys parlàvem d'algun inútil, impresentable, o posseïdor d'aquestes dues o més desafortunades característiques, els acostumava a dir que no pensessin que tots els inútils eren a la nostra empresa, i que a fora també n'hi havia. Quan vam passar a ser Catalunya Caixa vaig poder patir la certesa d'aquesta teoria. Aprofito per permetre'm aconsellar-vos que llegiu El Principi de Dilbert si encara no ho heu fet. Riureu i entendreu això que miro d'explicar.
Però avui voldria escriure sobre algunes de les grans persones amb qui he tingut la sort de treballar al llarg d'aquests vint-i-quatre anys. Si per aquelles coses, algú dels qui sabeu amb certesa que hauríeu de ser aquí, ho llegiu i no hi sou, no ho atribuïu a mala fe per part meva, si us plau, sinó a la meva incapacitat, o bé a que potser crec no haver treballat prou amb vosaltres com per a parlar-ne aquí, encara que sigui bé.
Començaré pel final, cronològicament: La Núria Morell, que és la persona que em va ensenyar el món de les Domiciliacions, és com tantes d'altres, en aquesta i en moltes altres empreses, una persona desaprofitada. Amb una intel·ligència molt superior a la mitjana i un sentit de l'humor espectacular, és algú amb qui ve de gust treballar. Sovint em trobava que quan la meva pobra neurona estava buscant les paraules a articular sobre el tema del que estàvem parlant, ella ja les estava dient. Ha sigut un autèntic plaer poder treballar amb ella.
El Joan Cortés és algú amb qui no compartíem alguns punts de vista, però les coincidències sempre eren moltes, moltíssimes més. Una memòria d'elefant i una capacitat de treball insuperable són algunes de les coses que en puc dir, a més de ser un company i finalment cap que a molta gent li agradaria tenir.
Amb l'Eduardo Ruíz vaig aprendre moltes coses, i una la vaig aprendre un dia que no hi era, mentre en parlava bé al Joan. Li estava dient jo al Joan que l'Edu, llavors el nostre cap, estava superant totes les meves expectatives, a partir de la idea que me n'havia fet pel poc que hi vaig tractar quan ell estava a Organització. El Joan em va dir una veritat com una casa de pagès: "pensa que els caps que tenen, exerceixen una gran influència en la forma de treballar de les persones". Un dia ja parlaré d'aquest cap de l'Edu que va provocar que jo me'n fes una idea absolutament equivocada; mentrestant a l'Edu li desitjo tota la sort que es mereix; va abandonar l'entitat abans que jo i és una persona amb una capacitat fora de qualsevol dubte.
En general he tingut força sort amb els meus caps, i en aquest cas, el cap del meu cap: ha sigut una immensa sort acabar els meus dies a Catalunya Caixa amb el Josep Llorca com a cap de departament, tot i que ja havia tingut el plaer d'haver treballat amb ell, encara que de forma bastant indirecta, en etapes anteriors. Un company que va plegar de l'entitat ja fa uns anys deia que abans, quan faltaves a la feina, el teu cap es posava al teu lloc i sabia fer la teva feina millor que tu, i en canvi ara els caps no tenien ni la més remota idea del que feies. El Josep Llorca evidentment no coneixia al detall la feina de les fins a trenta persones que hi va haver al departament, però tot i que ell venia d'Informàtica de Caixa Tarragona, estava sempre al corrent de qualsevol tema de Serveis Bancaris a Catalunya Caixa, era algú amb qui es podia parlar, entenia les coses tot just quan se li començaven a explicar i no molestava mai. Sembla mentida que s'hagi de dir això com una qualitat d'algú, però segur que molts teniu ara mateix algun cap al pensament que sembla que li paguin el sou justament per molestar als seus subordinats. També va ser una sort coincidir amb ell i amb Felipe Escudero -caigut en desgràcia davant de l'impresentable de Rafael Jané, em temo que per dir sempre les coses tal com eren- en el projecte d'externalització que vam fer per a un banc a Madrid. Crec que no m'equivoco si dic que Josep Llorca i Felipe Escudero són dues de les persones més brillants amb qui he treballat mai.
Potser ja m'estic allargant massa, però no vull acabar sense parlar del tàndem Anton Canongia-Francisco Rodríguez, de la gent de Sistemes de la desapareguda Caixa Tarragona Josep Segarra, Josep-Lluís Novell i Bruno Gallart, de la Sònia Cirera, la Rut López, el Carlos Bustamante, la Montse Hidalgo, el Juan Carlos Murillo, la Laura Balsalobre -una autèntica crack amb qui afortunadament vaig coincidir per la integració tecnològica de les dues entitats- o la Laia Salas, una jove intel·ligent i encantadora amb qui vaig tenir la sort de treballar uns mesos, amb unes ganes de treballar tan enormes com ignorades pels seus caps, i tota la resta que segur que em deixo i que miraré d'anar afegint aquí quan hi pensi. Totes aquestes persones i les que repeteixo que m'estic deixant, han fet més suportable el pes dels impresentables -per no dir lladres directament en alguns casos- que hem hagut de patir al capdamunt -i moltes vegades no tan amunt- d'aquestes entitats.
Edito l'entrada perquè ja m'he adonat de la primera mancança important: l'Albert Papell, independentista de quan encara érem quatre rarets, va ser cap d'Informàtica de Caixa Tarragona, fins que va anar a parar a la llista negra del boig de Rafael Jané, potser perquè no combregava amb les seves rodes de molí o ves a saber. Va tenir la barra de dir-li a un conegut comú que "se n'apartés si no volia que l'esquitxés la sang". No el va acomiadar com va fer amb d'altres que es van creuar al seu camí, ves a saber si per a poder martiritzar-lo més o què passava exactament per la seva retorçada ment. En qualsevol cas, també vaig tenir la sort de coincidir uns mesos amb l'Albert.
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Caixa Tarragona. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Caixa Tarragona. Mostrar tots els missatges
dijous, 1 de maig del 2014
dimarts, 29 d’abril del 2014
El meu pas per Caixa Tarragona i Catalunya Caixa
Era l'any 1989. Jo era un perfecte imbècil -com ara, però amb experiència 0- i sense carrera universitària. Havia fet el Batxillerat i COU amb força bones notes, però ni tant sols em preguntava si anar a la universitat: a casa no hi havia diners per a aquests luxes. La meva experiència professional -plegar avellanes i ous al tros i a la granja familiar no comptava- es reduïa a 3 anys a un supermercat (en vaig tenir malsons força mesos) i 7 mesos d'administratiu a Sistemas de Control, una empresa d'arts gràfiques que va fer fallida uns anys després. Tot i que fins ara, el 100% de les empreses on he treballat ha fet figa, espero no ser-ne el principal responsable (no compto un matí que vaig passar a unes oficines del RACC; després de dinar, encertadament o no, els vaig dir que plegava perquè anava a treballar a Caixa Tarragona)
La qüestió és que després d'unes proves psicotècniques -estic convençut que si els directius haguessin passat proves psicotècniques, i sobretot, psicològiques, moltes entitats financeres no haurien fet la fi del cagaelàstics. Potser tampoc hauria estat de més fer-los passar periòdicament controls de consum d'alcohol i drogues- vaig rebre una carta del departament de Recursos Humans de Caixa Tarragona on em deien que havia superat les proves i que anés a firmar el contracte. Allí em van dir que el dia 5 de juny de 1989 em presentés a l'oficina de Mont-roig del Camp i així ho vaig fer.
Eren altres temps: els empleats de caixes encara gaudíem d'una certa reputació i no érem els causants de tots els mals del món i part de l'estranger com ara. Per a acabar-ho d'adobar, ara el que està de moda és dir que "els bancs creen els diners del no res" i sembla que hi ha exèrcits de crèduls disposats a escampar-ho sense ni tant sols plantejar-se si això té cap lògica. Què hi farem.
Només vaig passar 7 anys a oficines, 3 a la de Mont-roig i 4 a una de Reus: em van trucar per si volia participar en un projecte de canvi de sistema informàtic i vaig dir que sí sense pensar-m'ho dos cops; no em desagradava especialment el tracte amb els clients -fins i tot jo havia sigut capaç d'adonar-me que de grans persones i d'impresentables n'hi ha a tot arreu- però estava fart d'altres coses que ara no vénen al cas.
Després ja sabeu com va anar tot: grans professionals i millors persones com Rafael Jané (diuen les males llengües que quan va marxar de Caixa Catalunya van encetar ampolles de xampany), amb un diagnòstic clínic de psicòpata a sota del braç segons em van dir, van posar-se a treballar amb cos i ànima per a ensorrar una entitat que portava més de 50 anys servint al territori i fent acció social. El mèrit se'ls ha de reconèixer, certament, ja que no crec que sigui fàcil carregar-se una entitat financera encara que sigui petita com Caixa Tarragona així com així, però amb la inestimable ajuda d'uns assistents als consells d'administració -inclosos alguns sindicats- disposats a dir que sí a tot a canvi d'unes suculentes dietes, i de grans fitxatges com alguns dels que vaig haver de patir directament, el camí va ser una mica més planer.
La qüestió és que si Caixa Tarragona estava en dificultats com a conseqüència d'haver volgut créixer amb unes hipoteques que era més que dubtós que es poguessin cobrar (vaja, "crear diners del no res" no havia funcionat!), hi havia més grans entesos en la matèria amb immillorables idees per a empitjorar-ho molt més tot plegat: la gran estratègia consistia en ajuntar Caixa Tarragona amb Caixa Manresa (una entitat petita però que no havia fet tant el boig) i amb Caixa Catalunya, un forat negre que amb grans directius com el pianista i ex-ministre espanyol Narcís Serra havia sobrepassat amb escreix el punt de no retorn cap al precipici.
Els (i)responsables de comunicació no paraven d'omplir-se la boca amb els beneficis -210 milions si no recordo malament- que representarien les sinergies (si hi hagués Déu, fulminaria amb un llamp la majoria dels que fan servir aquesta paraula) de la fusió. Al correu de la feina hi tenia una carpeta de nom "NO-DO" on hi anava guardant notícies com aquesta i similars.
Total, que 12.000 milions d'euros provinents del FROB més tard la situació encara era pitjor. Diuen que l'any 2013 va arribar una oferta del Banco Popular per comprar Catalunya Caixa, però que al govern espanyol li hauria resultat molt més incòmode gestionar el mort de Bankia sense tenir una excusa com la de Catalunya Caixa a mà, i que a l'últim moment l'oferta no es va acceptar. Evidentment no en tinc cap prova, però per alguna raó em resulta del tot creïble.
I com que tant al tristpartit com als ultradretans de CiU, que sembla que deuen 23 milions d'euros a la Caixa de Pensions, ha semblat no preocupar-los gaire la desaparició del teixit financer de Catalunya, així va arribar el 2013: amb un ERO salvatge a Catalunya Caixa al qual em vaig acollir -encertadament o no- el passat mes d'octubre, tot i no ser empleat afectat. Com deia, no sé si la vaig encertar o no, però amb la informació que tenia en aquell moment, vaig pensar que si venia un comprador com Caixa de Pensions o Banco de Santander, la central d'El Prat de Llobregat no la voldrien per a res, i com que no sabia en quines condicions es faria el següent ERO, vaig fer cas de la dita castellana de "más vale pájaro en mano que ciento volando". Certament, també hi va ajudar el canvi de lloc de treball de Tarragona al Prat de Llobregat: passar-me dues hores i mitja cada dia a l'autobús per a anar a fer una feina que es pot fer des de casa, no em feia venir pas ganes de continuar, especialment després de saber que un dels grans professionals i millors persones de la casa havia decidit que "els de Tarragona, si poden venir al Prat avui, millor que demà".
Res més en aquest capítol, però si hi ha algú amb tan poca feina com per a haver llegit fins aquí, tinc males notícies: penso escriure més sobre el tema.
La qüestió és que després d'unes proves psicotècniques -estic convençut que si els directius haguessin passat proves psicotècniques, i sobretot, psicològiques, moltes entitats financeres no haurien fet la fi del cagaelàstics. Potser tampoc hauria estat de més fer-los passar periòdicament controls de consum d'alcohol i drogues- vaig rebre una carta del departament de Recursos Humans de Caixa Tarragona on em deien que havia superat les proves i que anés a firmar el contracte. Allí em van dir que el dia 5 de juny de 1989 em presentés a l'oficina de Mont-roig del Camp i així ho vaig fer.
Eren altres temps: els empleats de caixes encara gaudíem d'una certa reputació i no érem els causants de tots els mals del món i part de l'estranger com ara. Per a acabar-ho d'adobar, ara el que està de moda és dir que "els bancs creen els diners del no res" i sembla que hi ha exèrcits de crèduls disposats a escampar-ho sense ni tant sols plantejar-se si això té cap lògica. Què hi farem.
Només vaig passar 7 anys a oficines, 3 a la de Mont-roig i 4 a una de Reus: em van trucar per si volia participar en un projecte de canvi de sistema informàtic i vaig dir que sí sense pensar-m'ho dos cops; no em desagradava especialment el tracte amb els clients -fins i tot jo havia sigut capaç d'adonar-me que de grans persones i d'impresentables n'hi ha a tot arreu- però estava fart d'altres coses que ara no vénen al cas.
Després ja sabeu com va anar tot: grans professionals i millors persones com Rafael Jané (diuen les males llengües que quan va marxar de Caixa Catalunya van encetar ampolles de xampany), amb un diagnòstic clínic de psicòpata a sota del braç segons em van dir, van posar-se a treballar amb cos i ànima per a ensorrar una entitat que portava més de 50 anys servint al territori i fent acció social. El mèrit se'ls ha de reconèixer, certament, ja que no crec que sigui fàcil carregar-se una entitat financera encara que sigui petita com Caixa Tarragona així com així, però amb la inestimable ajuda d'uns assistents als consells d'administració -inclosos alguns sindicats- disposats a dir que sí a tot a canvi d'unes suculentes dietes, i de grans fitxatges com alguns dels que vaig haver de patir directament, el camí va ser una mica més planer.
La qüestió és que si Caixa Tarragona estava en dificultats com a conseqüència d'haver volgut créixer amb unes hipoteques que era més que dubtós que es poguessin cobrar (vaja, "crear diners del no res" no havia funcionat!), hi havia més grans entesos en la matèria amb immillorables idees per a empitjorar-ho molt més tot plegat: la gran estratègia consistia en ajuntar Caixa Tarragona amb Caixa Manresa (una entitat petita però que no havia fet tant el boig) i amb Caixa Catalunya, un forat negre que amb grans directius com el pianista i ex-ministre espanyol Narcís Serra havia sobrepassat amb escreix el punt de no retorn cap al precipici.
Els (i)responsables de comunicació no paraven d'omplir-se la boca amb els beneficis -210 milions si no recordo malament- que representarien les sinergies (si hi hagués Déu, fulminaria amb un llamp la majoria dels que fan servir aquesta paraula) de la fusió. Al correu de la feina hi tenia una carpeta de nom "NO-DO" on hi anava guardant notícies com aquesta i similars.
Total, que 12.000 milions d'euros provinents del FROB més tard la situació encara era pitjor. Diuen que l'any 2013 va arribar una oferta del Banco Popular per comprar Catalunya Caixa, però que al govern espanyol li hauria resultat molt més incòmode gestionar el mort de Bankia sense tenir una excusa com la de Catalunya Caixa a mà, i que a l'últim moment l'oferta no es va acceptar. Evidentment no en tinc cap prova, però per alguna raó em resulta del tot creïble.
I com que tant al tristpartit com als ultradretans de CiU, que sembla que deuen 23 milions d'euros a la Caixa de Pensions, ha semblat no preocupar-los gaire la desaparició del teixit financer de Catalunya, així va arribar el 2013: amb un ERO salvatge a Catalunya Caixa al qual em vaig acollir -encertadament o no- el passat mes d'octubre, tot i no ser empleat afectat. Com deia, no sé si la vaig encertar o no, però amb la informació que tenia en aquell moment, vaig pensar que si venia un comprador com Caixa de Pensions o Banco de Santander, la central d'El Prat de Llobregat no la voldrien per a res, i com que no sabia en quines condicions es faria el següent ERO, vaig fer cas de la dita castellana de "más vale pájaro en mano que ciento volando". Certament, també hi va ajudar el canvi de lloc de treball de Tarragona al Prat de Llobregat: passar-me dues hores i mitja cada dia a l'autobús per a anar a fer una feina que es pot fer des de casa, no em feia venir pas ganes de continuar, especialment després de saber que un dels grans professionals i millors persones de la casa havia decidit que "els de Tarragona, si poden venir al Prat avui, millor que demà".
Res més en aquest capítol, però si hi ha algú amb tan poca feina com per a haver llegit fins aquí, tinc males notícies: penso escriure més sobre el tema.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)