Us imagineu que l'11 de setembre del 2009, quan la bona gent d'Arenys de Munt van desafiar l'estat amb una consulta sobre la independència, us haguessin dit que el 2015 votaríem sobre la independència en unes eleccions plebiscitàries? Lògicament hauríem dit que on calia firmar per a assegurar-ho.
I ara, al cap de 6 anys -que lluny que sembla tot plegat: l'estatutet retallat del 2006, les primeres grans manifestacions, les eleccions del 2012...- no només hem votat, sinó que hem guanyat!
I ho hem fet amb tot en contra: tot un estat en contra; sí, barroer; sí, mentider; sí, sense ni un sol argument contrari a la independència, però un estat amb tota la seva maquinària i la premsa més manipulada del món, amb amenaces de tot tipus, amb una Junta Electoral que ha permès amenaces com les dels feixistes de SCC -això sí, fent el paperot de fer veure que feien alguna cosa el mateix diumenge 27, quan el mal ja estava fet- i el més greu de tot: la tupinada del vot exterior, que tradicionalment és més independentista.
I què passarà ara? Doncs no ho sé. Tal com diu el senyor @elbixo al seu blog, jo tampoc no en tinc ni idea. Però no dubto que ho farem. I si Vicent Partal, que hi toca molt, diu que no patim, doncs jo a creure.
I què ha de fer la CUP? Doncs complir el seu programa, que per això els vam votar. I què més m'agradaria que fes la CUP? Doncs a banda de complir el que havien anunciat no investint Mas, m'agradaria que el defensessin aferrissadament davant de l'estat espanyol, que -recordem-ho- li va posar una querella per haver posat urnes. Que una cosa no treu l'altra, perquè anar contra les privatitzacions no vol dir que no es pugui anar a favor de la democràcia, i si l'estat espanyol diu que les lleis estan per damunt de la democràcia, doncs aquí hem de dir rotundament que no, que si hi ha una contradicció ha de prevaldre la democràcia i el que cal és canviar les lleis, i defensar tothom qui sigui víctima d'unes lleis injustes.
I què hem de fer ara? Doncs de moment assaborir una victòria tan treballada i desconnectar cada cop més -mentalment també, potser sobretot mentalment- d'aquesta Espanya que no entén res i de la seva premsa, ràdio i televisió que semblen viure en un univers paral·lel. També estar molt atents a tot el que passi, perquè el 27S no va acabar res sinó que va començar, i encara no sabem per on sortirà aquest estat caduc, caspós i pot democràtic. Potser tocarà sortir al carrer o potser no, però de moment estem tenint la immensa sort de poder-ho viure. Gaudim el moment, perquè la felicitat és el camí.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada