Insisteixo sobre el tema, perquè em sembla que ja n'hi ha prou.
Volem ser un estat, no? Doncs, i si deixem d'una vegada l'argument de parvulari de "senyoreta, el Pepet ha fet el mateix i ningú no l'ha renyat"? ¿I si deixem de donar la raó a l'Artur Mas i ens comportem com un poble adult, que decideix -com ha de ser- que no està permès torturar animals, sense necessitat d'emmirallar-nos amb una regió espanyola?
Si us plau, ja sabem que ser català a Espanya vol dir pagar més i rebre menys; vol dir que el que és constitucional a unes regions d'Espanya, a Catalunya no ho és, i que alguns poden tenir concert econòmic però nosaltres no, i que potser un dia decidirem pintar les cases de blanc si és més eficient energèticament i també ens ho criticaran, encara que hi hagi llocs d'Espanya on és el més normal. Podríem, si us plau, deixar d'escoltar els brams d'ase que vénen de ponent i treballar només a casa nostra, que prou feina hi tenim?
divendres, 30 de juliol del 2010
dilluns, 26 de juliol del 2010
Potser m'equivoco
Quan era militant d'Esquerra (ex-R ex-C), els meus companys -a qui aprecio i elogio la feina incansable que fan- de Les Borges devien estar farts que els digués que jo, de política no hi entenc. I ho segueixo dient. No entenc, potser afortunadament, com funcionen les maquinàries dels partits, perquè no puja posicions el militant més ben preparat sinó el més bon minyó, el que s'afanya a creure qualsevol cosa que li manen, i que sempre va a votar qualsevol postura oficialista dins del partit, encara que en el fons li agradaria votar el contrari, "pel bé de tots", quan el truquen perquè hi vagi.
Per això, perquè de política no hi entenc ni un borrall, dic que potser m'equivoco. Potser m'equivoco reagrupant-me, treballant a la Consulta sobre la Independència, apuntant-me a Solidaritat Catalana. Potser hauria de seguir militant a Esquerra, pagant religiosament la quota i anant a votar opcions oficialistes, i el meu gra de sorra en aquest sentit ens acostaria més cap a la independència que no pas el que faig ara, encara que ho fes a contracor.
Però llegint una transcripció d'una entrevista feta a Ernest Benach al pamflet digital d'Esquerra directe.cat, m'adono que potser els traeix el subconscient. Segur que la frase que ha de servir com a titular, cal que sigui la que indica que la principal preocupació del President del Parlament, és que ens veuran com a antiespanyols si prohibim els toros?
Potser m'equivoco. O potser no.
Per això, perquè de política no hi entenc ni un borrall, dic que potser m'equivoco. Potser m'equivoco reagrupant-me, treballant a la Consulta sobre la Independència, apuntant-me a Solidaritat Catalana. Potser hauria de seguir militant a Esquerra, pagant religiosament la quota i anant a votar opcions oficialistes, i el meu gra de sorra en aquest sentit ens acostaria més cap a la independència que no pas el que faig ara, encara que ho fes a contracor.
Però llegint una transcripció d'una entrevista feta a Ernest Benach al pamflet digital d'Esquerra directe.cat, m'adono que potser els traeix el subconscient. Segur que la frase que ha de servir com a titular, cal que sigui la que indica que la principal preocupació del President del Parlament, és que ens veuran com a antiespanyols si prohibim els toros?
Potser m'equivoco. O potser no.
dijous, 15 de juliol del 2010
Això no té aturador
Ho veig. Ho noto. Ja no som "els mateixos de sempre", com dèiem fa pocs mesos. Ja no tinc la sensació que la xarxa bull perquè només segueixo els qui pensen com jo. Quanta gent hi havia en realitat el 10j a la manifestació? De debò que algú pot parlar seriosament comptant la superfície del tros del Passeig de Gràcia que va recórrer la manifestació, i calcular la gent en base a una quantitat de persones per metre quadrat UNA VEGADA?
Però és que no és només la manifestació. La gent està emprenyada de veritat, i l'esperit del 10j no s'atura, ni crec que s'aturi ja fins el dia que celebrem amb xampany (sí, xampany) la nostra independència. Un xampany que, com ja s'ha dit, ja reposa en silenci a les caves.
Una seqüela del 10j (i espero que només sigui una de tantes): s'ha convocat mitjançant facebook una concentració, demà davant del Parlament, en protesta pel rebuig de la Mesa del Parlament a la ILP que havia de ser el "pla B" de la Coordinadora de la Consulta sobre la Independència.
També es convida a enviar el següent missatge:
Més... ▼
Però és que no és només la manifestació. La gent està emprenyada de veritat, i l'esperit del 10j no s'atura, ni crec que s'aturi ja fins el dia que celebrem amb xampany (sí, xampany) la nostra independència. Un xampany que, com ja s'ha dit, ja reposa en silenci a les caves.
Una seqüela del 10j (i espero que només sigui una de tantes): s'ha convocat mitjançant facebook una concentració, demà davant del Parlament, en protesta pel rebuig de la Mesa del Parlament a la ILP que havia de ser el "pla B" de la Coordinadora de la Consulta sobre la Independència.
També es convida a enviar el següent missatge:
Més... ▼
dissabte, 10 de juliol del 2010
Veig una llum
Les persones de la meva generació -segona meitat dels anys 60- hem passat la major part de la nostra vida veient la independència com un somni irrealitzable. Les nostres majors alegries a nivell de nació, eren veure -de vegades- com el Barça guanyava al Madrid, i tenir una televisió i una ràdio nacionals.
Si ens haguessin donat la possibilitat de poder votar sobre la independència de Catalunya l'any 2010 -tot i que en una consulta popular i sense validesa legal-, hauríem preguntat ràpidament on s'havia de signar. I en canvi, ara que ja molts de nosaltres ho hem pogut fer, sembla que no li donem la importància que té. Però en té, i molta. Per molts motius. Però un dels més importants és creure'ns que podem. Ho farem possible perquè no sabrem que és impossible. Com ja he dit altres vegades, el problema el tenim aquí, i no allà. Una de les assignatures pendents d'aquest país és deixar de pensar d'una vegada en "el que diran a Madrid", és una despesa d'energia tan constant com inútil, perquè l'únic que importa realment és el que diem aquí, i si aquí diem independència a la tardor, serem independents aquesta propera legislatura. Per què esperar-ne una altra? Si volem, podem!
Com vaig llegir ahir per Internet: "el meu pare anirà per primer cop a la seva vida a una manifestació, no saben el que han desfermat". Com en algunes arts marcials, aprofitem l'empenta del nostre adversari per a guanyar; agafem aquest vent de ponent i fem-lo servir per dir, d'una vegada i per sempre: adéu, Espanya!
Si ens haguessin donat la possibilitat de poder votar sobre la independència de Catalunya l'any 2010 -tot i que en una consulta popular i sense validesa legal-, hauríem preguntat ràpidament on s'havia de signar. I en canvi, ara que ja molts de nosaltres ho hem pogut fer, sembla que no li donem la importància que té. Però en té, i molta. Per molts motius. Però un dels més importants és creure'ns que podem. Ho farem possible perquè no sabrem que és impossible. Com ja he dit altres vegades, el problema el tenim aquí, i no allà. Una de les assignatures pendents d'aquest país és deixar de pensar d'una vegada en "el que diran a Madrid", és una despesa d'energia tan constant com inútil, perquè l'únic que importa realment és el que diem aquí, i si aquí diem independència a la tardor, serem independents aquesta propera legislatura. Per què esperar-ne una altra? Si volem, podem!
Com vaig llegir ahir per Internet: "el meu pare anirà per primer cop a la seva vida a una manifestació, no saben el que han desfermat". Com en algunes arts marcials, aprofitem l'empenta del nostre adversari per a guanyar; agafem aquest vent de ponent i fem-lo servir per dir, d'una vegada i per sempre: adéu, Espanya!
divendres, 9 de juliol del 2010
dimecres, 7 de juliol del 2010
Som una nació. Nosaltres decidim
dijous, 17 de juny del 2010
La independència, en progressió geomètrica
Les persones amb una certa edat recordaran, com jo, l'emoció de sentir parlar en català per primer cop a la televisió espanyola, l'única que hi havia en aquell moment.
Després van venir Catalunya Ràdio, TV3 (mitjans que el PSOE de Catalunya ha mirat de buidar de contingut nacional, manipular i espanyolitzar tant com ha pogut, i de fet deuen estar cofois de veure el que han aconseguit amb Catalunya Ràdio, després d'haver-la tret del primer lloc pel que fa a audiència i haver-ne foragitat alguns dels seus millors professionals) i tota la resta de mitjans que ens han ajudat a recuperar una certa normalitat a casa nostra.
Evidentment tot això només és una anècdota, i té molt poca cosa -per no dir res- a veure amb la independència. Però potser sí que pot servir com a metàfora del que està passant actualment a la societat -que no als polítics- catalana.
Després de 300 anys d'ocupació sense haver-nos fet desaparèixer, però també sense avenços significatius pel que fa a la nostra autodeterminació, avui veiem tants senyals que indiquen que les coses s'estan precipitant, que gairebé no som conscients de tal com està avançant tot. Però de la mateixa manera que un any abans de la caiguda del mur de Berlín, ningú havia estat capaç de predir-la, i que fa un any ningú va preveure com estaríem avui pel que fa a la Consulta sobre la Independència de Catalunya, segurament molts de nosaltres no serem capaços ni de somniar la nostra independència quan falti molt poc per a aconseguir-la. Però sí que veiem cada cop més senyals que indiquen que els fets s'estan precipitant, que el procés s'està accelerant i que estem a punt d'arribar -si és que no ho hem fet ja- a un punt de no retorn. Que un militar -espanyol, evidentment- digui que votarà sí a la consulta sobre la independència, és un fet inimaginable, ja no dic fa uns anys, sinó fins i tot fa no gaires mesos. Que a la TV espanyolitzadora i manipuladora de casa nostra, s'emeti un documental com "Adéu Espanya?" o que es faci una entrevista al López Tena en el qual defensa la via -per mi, equivocada- del referèndum per a ser independents, no indica altra cosa que les coses estan canviant, per molt que li pesi al Joan Ferran o per molt que l'Artur Mas es pensi que som un país d'immadurs. Els exemples són gairebé inacabables, i el fet que els espanyols no s'atreveixin a sentenciar sobre l'estatutet o que els millors arguments dels unionistes siguin del tipus a quina lliga jugarà el Barça, només en són una petita mostra. Però potser un dels senyals més significatius que ens podem trobar darrerament, són els catalans que veiem defensant la independència en espanyol. Aquestes imatges que hem pogut veure darrerament a vilaweb.tv, amb gent provinent de diferents llocs de l'estat espanyol, i que defensa la independència amb la seva llengua materna, perquè són conscients que Espanya els roba independentment de la llengua que parlin, són la mostra viva de com s'està accelerant el procés i de com tenim de propera la independència, tot i que no en siguem conscients. Ens ho vulguem creure o no, estem en progressió geomètrica.
Després van venir Catalunya Ràdio, TV3 (mitjans que el PSOE de Catalunya ha mirat de buidar de contingut nacional, manipular i espanyolitzar tant com ha pogut, i de fet deuen estar cofois de veure el que han aconseguit amb Catalunya Ràdio, després d'haver-la tret del primer lloc pel que fa a audiència i haver-ne foragitat alguns dels seus millors professionals) i tota la resta de mitjans que ens han ajudat a recuperar una certa normalitat a casa nostra.
Evidentment tot això només és una anècdota, i té molt poca cosa -per no dir res- a veure amb la independència. Però potser sí que pot servir com a metàfora del que està passant actualment a la societat -que no als polítics- catalana.
Després de 300 anys d'ocupació sense haver-nos fet desaparèixer, però també sense avenços significatius pel que fa a la nostra autodeterminació, avui veiem tants senyals que indiquen que les coses s'estan precipitant, que gairebé no som conscients de tal com està avançant tot. Però de la mateixa manera que un any abans de la caiguda del mur de Berlín, ningú havia estat capaç de predir-la, i que fa un any ningú va preveure com estaríem avui pel que fa a la Consulta sobre la Independència de Catalunya, segurament molts de nosaltres no serem capaços ni de somniar la nostra independència quan falti molt poc per a aconseguir-la. Però sí que veiem cada cop més senyals que indiquen que els fets s'estan precipitant, que el procés s'està accelerant i que estem a punt d'arribar -si és que no ho hem fet ja- a un punt de no retorn. Que un militar -espanyol, evidentment- digui que votarà sí a la consulta sobre la independència, és un fet inimaginable, ja no dic fa uns anys, sinó fins i tot fa no gaires mesos. Que a la TV espanyolitzadora i manipuladora de casa nostra, s'emeti un documental com "Adéu Espanya?" o que es faci una entrevista al López Tena en el qual defensa la via -per mi, equivocada- del referèndum per a ser independents, no indica altra cosa que les coses estan canviant, per molt que li pesi al Joan Ferran o per molt que l'Artur Mas es pensi que som un país d'immadurs. Els exemples són gairebé inacabables, i el fet que els espanyols no s'atreveixin a sentenciar sobre l'estatutet o que els millors arguments dels unionistes siguin del tipus a quina lliga jugarà el Barça, només en són una petita mostra. Però potser un dels senyals més significatius que ens podem trobar darrerament, són els catalans que veiem defensant la independència en espanyol. Aquestes imatges que hem pogut veure darrerament a vilaweb.tv, amb gent provinent de diferents llocs de l'estat espanyol, i que defensa la independència amb la seva llengua materna, perquè són conscients que Espanya els roba independentment de la llengua que parlin, són la mostra viva de com s'està accelerant el procés i de com tenim de propera la independència, tot i que no en siguem conscients. Ens ho vulguem creure o no, estem en progressió geomètrica.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)