Pàgines

dissabte, 10 de juliol del 2010

Veig una llum

Les persones de la meva generació -segona meitat dels anys 60- hem passat la major part de la nostra vida veient la independència com un somni irrealitzable. Les nostres majors alegries a nivell de nació, eren veure -de vegades- com el Barça guanyava al Madrid, i tenir una televisió i una ràdio nacionals.
Si ens haguessin donat la possibilitat de poder votar sobre la independència de Catalunya l'any 2010 -tot i que en una consulta popular i sense validesa legal-, hauríem preguntat ràpidament on s'havia de signar. I en canvi, ara que ja molts de nosaltres ho hem pogut fer, sembla que no li donem la importància que té. Però en té, i molta. Per molts motius. Però un dels més importants és creure'ns que podem. Ho farem possible perquè no sabrem que és impossible. Com ja he dit altres vegades, el problema el tenim aquí, i no allà. Una de les assignatures pendents d'aquest país és deixar de pensar d'una vegada en "el que diran a Madrid", és una despesa d'energia tan constant com inútil, perquè l'únic que importa realment és el que diem aquí, i si aquí diem independència a la tardor, serem independents aquesta propera legislatura. Per què esperar-ne una altra? Si volem, podem!
Com vaig llegir ahir per Internet: "el meu pare anirà per primer cop a la seva vida a una manifestació, no saben el que han desfermat". Com en algunes arts marcials, aprofitem l'empenta del nostre adversari per a guanyar; agafem aquest vent de ponent i fem-lo servir per dir, d'una vegada i per sempre: adéu, Espanya!