dilluns, 11 de juliol del 2011
Root a l'HTC Desire S
Fins fa relativament poc, l'HTC Desire S venia a ser l'aneguet lleig dels terminals pel que fa a l'accés root, especialment els que venien amb la característica S-ON activada. Però un cop més s'ha vist que al món android gairebé tot és possible. I fàcil, amb molts pocs passos:
1- surt d'aquí immediatament i oblida el que has llegit; no en vull saber res si segueixes llegint i converteixes el teu Desire S en un objecte de disseny i prou!
2- vés a http://alpharev.nl/x/beta, baixa't el fitxer que hi ha i descomprimeix-lo en alguna carpeta. Vés a aquesta carpeta amb el terminal i fes sudo ./alpharevx amb el mòbil en mode debug i seguint les instruccions de la pàgina per al número de sèrie.
3- vés a http://forum.xda-developers.com/showthread.php?t=1044765 i segueix les instruccions. Voilà!
divendres, 8 de juliol del 2011
9 de juliol
Em temo que no hi podré anar. Després del 28N, em vaig dir que no aniria a cap manifestació més. Total, per veure com la majoria dels qui vam cridar independència el 10J, posaven al govern els grans independentistes del proper mil·leni però actuals botiflers... però si aquest dissabte pogués, hi aniria. Potser diumenge no serem més a prop de la independència... o potser sí. Moltes generacions d'avantpassats nostres han hagut de viure a la presó de nacions que ens roba, ens menysprea i ens insulta, sense cap possibilitat de sortir-ne. En canvi nosaltres, tindrem la sort i el privilegi de veure com canvia aquesta situació, i no només això, sinó també de ser-ne protagonistes i de viure-ho en primera persona. Per tant, m'atreveixo a dir que és el nostre deure no deixar passar ni una sola oportunitat de canviar-ho, de posar el nostre granet de sorra per a acostar-nos a l'horitzó que la majoria de catalans desitgem; un horitzó que, quan hi arribem, serà un punt de partida, perquè tindrem un país per construir. I no serà fantàstic? Cal que dissabte sortim, no a demanar res a ningú, sinó a creure'ns-ho una mica més, a transformar un grau més l'inconscient col·lectiu d'un poble que, en la situació actual, amb més d'un milió de pobres i que es deixa robar l'esgarrifosa xifra de 60 milions d'euros cada dia, 7 dies a la setmana i 365 dies l'any, no està com per sentir-se'n gaire orgullós. Cal que sortim per a avançar cap al punt de no retorn -si no és que l'hem ultrapassat ja- i per a acostar-nos a l'espurna que, tot i que no som capaços d'entreveure, farà que es precipitin els fets en un moment no gaire llunyà. Només depèn de nosaltres.
Etiquetes de comentaris:
independència,
manifestació 9j
dimarts, 5 de juliol del 2011
Les xifres del robatori (I)
L'altre dia ho comentàvem al sopar dels irreductibles Baix Camp: fa molta mandra haver de seguir parlant de pedagogia després de tants anys, però és una feina que ens toca fer encara. Tot i que, com ja s'ha demostrat, l'independentisme és majoritari a Catalunya, no farà cap mal que contribuïm a difondre les xifres del robatori. Encara que en aquesta falca del Cercle Català de Negocis parlen d'"espoli" i a mi m'agrada dir les coses pel seu nom, ja farà el fet. Espero poder-ne penjar més ben aviat:
Etiquetes de comentaris:
Adéu Espanya,
espoliació,
independència,
robatori
dilluns, 20 de juny del 2011
Gràcies, 3 Rondes
Moltes de les meves entrades al blog parlant de Catalunya Ràdio són per queixar-me, bàsicament de la seva deixadesa amb la llengua. Però aquest cop escric per tal d'agrair el reconeixement a una feina de la qual, en part, en sóc responsable: al programa 3 Rondes d'ahir van donar una aleta al Departament de Premsa i Comunicació dels Xiquets de Reus. Gràcies!
Etiquetes de comentaris:
castellers,
castells,
Catalunya Ràdio,
Xiquets de Reus
divendres, 10 de juny del 2011
dilluns, 6 de juny del 2011
Cabòries de fum i independència
Potser aquesta entrada no serà de gaire utilitat -de fet no sé si en tinc cap que ho sigui-, però, què carall, és un pensament que em va venir ahir dinant i he decidit llençar-lo aquí, perquè em dóna la gana, com diria el Creu de Sant Jordi -perquè sí- Duran i Lleida.
Resulta que estàvem dinant en un restaurant, i em va venir al cap que no fa ni mig any, justament allí, al lloc on es menja i gairebé sempre hi ha canalla, estava permès fumar-hi. I si tirem més enrere, es fumava a la feina, i no cal retrocedir gaire més per a arribar a l'època en què es fumava absolutament a tot arreu, hospitals inclosos. Aprofito, ja que hi estic posat, per a recordar que a Catalunya, una de les poques coses que tenim permeses de decidir per part de la metròpoli és justament sobre aquest tema. Vull dir que la prohibició actual podria haver començat molt abans a casa nostra, però la Consellera de Salut i del PSOE de Catalunya, Marina Geli, va preferir 500 morts anuals -xifra estimada d'estalvi que tindrem amb la nova legislació- abans que "ser diferents de la resta d'Espanya". Un fet tan greu com oblidat i que per això vull recordar sempre que en tinc ocasió.
Més... ▼
Però vaja, no eren justament aquestes cabòries el motiu d'aquesta entrada, sinó més aviat la següent reflexió: segurament fa un any, tot i ser coneixedors de la futura entrada en vigor de la normativa en relació a fumar en llocs públics, molts de nosaltres no havíem interioritzat un fet que ara veiem tan normal, i en canvi avui veiem com una raresa la situació anterior. Doncs bé, m'hi jugo un pèsol que el mateix passarà amb la independència: molta gent la veu avui com un fet utòpic, inabastable, que "ara no toca" (ni tocarà mai!), i en canvi, només que ho vulguem i posem 68 diputats valents a l'actual cova de botiflers que és el Parlament, la podem assolir la propera legislatura. La futura Llei d'Independència, el dia que decidim tots plegats fer-la realitat, canviarà infinitament més les nostres vides que qualsevol Llei Antitabac estrangera. I ben aviat veurem com n'era d'absurda la situació anterior, i ens preguntarem com va ser possible esperar tant. Per tant, el que proposo és que ens ho preguntem ja. Què esperem?
Menys... ▲
Resulta que estàvem dinant en un restaurant, i em va venir al cap que no fa ni mig any, justament allí, al lloc on es menja i gairebé sempre hi ha canalla, estava permès fumar-hi. I si tirem més enrere, es fumava a la feina, i no cal retrocedir gaire més per a arribar a l'època en què es fumava absolutament a tot arreu, hospitals inclosos. Aprofito, ja que hi estic posat, per a recordar que a Catalunya, una de les poques coses que tenim permeses de decidir per part de la metròpoli és justament sobre aquest tema. Vull dir que la prohibició actual podria haver començat molt abans a casa nostra, però la Consellera de Salut i del PSOE de Catalunya, Marina Geli, va preferir 500 morts anuals -xifra estimada d'estalvi que tindrem amb la nova legislació- abans que "ser diferents de la resta d'Espanya". Un fet tan greu com oblidat i que per això vull recordar sempre que en tinc ocasió.
Més... ▼
Però vaja, no eren justament aquestes cabòries el motiu d'aquesta entrada, sinó més aviat la següent reflexió: segurament fa un any, tot i ser coneixedors de la futura entrada en vigor de la normativa en relació a fumar en llocs públics, molts de nosaltres no havíem interioritzat un fet que ara veiem tan normal, i en canvi avui veiem com una raresa la situació anterior. Doncs bé, m'hi jugo un pèsol que el mateix passarà amb la independència: molta gent la veu avui com un fet utòpic, inabastable, que "ara no toca" (ni tocarà mai!), i en canvi, només que ho vulguem i posem 68 diputats valents a l'actual cova de botiflers que és el Parlament, la podem assolir la propera legislatura. La futura Llei d'Independència, el dia que decidim tots plegats fer-la realitat, canviarà infinitament més les nostres vides que qualsevol Llei Antitabac estrangera. I ben aviat veurem com n'era d'absurda la situació anterior, i ens preguntarem com va ser possible esperar tant. Per tant, el que proposo és que ens ho preguntem ja. Què esperem?
Menys... ▲
Etiquetes de comentaris:
independència,
Llei Anti-tabac
dimarts, 3 de maig del 2011
Gràcies, equip
Gràcies per ser tan grans, per fer visible Catalunya al món, per l'esportivitat al camp i el saber estar a fora, gràcies Pep per transmetre aquest caràcter al primer equip i als que vénen al darrera. I gràcies per deixar fora l'anti-futbol, les trampes, les agressions, les mentides i no només el no saber perdre o guanyar, sinó fins i tot ja el no saber competir.
Gràcies, equip!
Subscriure's a:
Missatges (Atom)

