El meu pas per Caixa Tarragona i Catalunya Caixa

Era l'any 1989. Jo era un perfecte imbècil -com ara, però amb experiència 0- i sense carrera universitària. Havia fet el Batxillerat i COU amb força bones notes, però ni tant sols em preguntava si anar a la universitat: a casa no hi havia diners per a aquests luxes. La meva experiència professional -plegar avellanes i ous al tros i a la granja familiar no comptava- es reduïa a 3 anys a un supermercat (en vaig tenir malsons força mesos) i 7 mesos d'administratiu a Sistemas de Control, una empresa d'arts gràfiques que va fer fallida uns anys després. Tot i que fins ara, el 100% de les empreses on he treballat ha fet figa, espero no ser-ne el principal responsable (no compto un matí que vaig passar a unes oficines del RACC; després de dinar, encertadament o no, els vaig dir que plegava perquè anava a treballar a Caixa Tarragona)

La qüestió és que després d'unes proves psicotècniques -estic convençut que si els directius haguessin passat proves psicotècniques, i sobretot, psicològiques, moltes entitats financeres no haurien fet la fi del cagaelàstics. Potser tampoc hauria estat de més fer-los passar periòdicament controls de consum d'alcohol i drogues- vaig rebre una carta del departament de Recursos Humans de Caixa Tarragona on em deien que havia superat les proves i que anés a firmar el contracte. Allí em van dir que el dia 5 de juny de 1989 em presentés a l'oficina de Mont-roig del Camp i així ho vaig fer.

Eren altres temps: els empleats de caixes encara gaudíem d'una certa reputació i no érem els causants de tots els mals del món i part de l'estranger com ara. Per a acabar-ho d'adobar, ara el que està de moda és dir que "els bancs creen els diners del no res" i sembla que hi ha exèrcits de crèduls disposats a escampar-ho sense ni tant sols plantejar-se si això té cap lògica. Què hi farem.

Només vaig passar 7 anys a oficines, 3 a la de Mont-roig i 4 a una de Reus: em van trucar per si volia participar en un projecte de canvi de sistema informàtic i vaig dir que sí sense pensar-m'ho dos cops; no em desagradava especialment el tracte amb els clients -fins i tot jo havia sigut capaç d'adonar-me que de grans persones i d'impresentables n'hi ha a tot arreu- però estava fart d'altres coses que ara no vénen al cas.

Després ja sabeu com va anar tot: grans professionals i millors persones com Rafael Jané (diuen les males llengües que quan va marxar de Caixa Catalunya van encetar ampolles de xampany), amb un diagnòstic clínic de psicòpata a sota del braç segons em van dir, van posar-se a treballar amb cos i ànima per a ensorrar una entitat que portava més de 50 anys servint al territori i fent acció social. El mèrit se'ls ha de reconèixer, certament, ja que no crec que sigui fàcil carregar-se una entitat financera encara que sigui petita com Caixa Tarragona així com així, però amb la inestimable ajuda d'uns assistents als consells d'administració -inclosos alguns sindicats- disposats a dir que sí a tot a canvi d'unes suculentes dietes, i de grans fitxatges com alguns dels que vaig haver de patir directament, el camí va ser una mica més planer.

La qüestió és que si Caixa Tarragona estava en dificultats com a conseqüència d'haver volgut créixer amb unes hipoteques que era més que dubtós que es poguessin cobrar (vaja, "crear diners del no res" no havia funcionat!), hi havia més grans entesos en la matèria amb immillorables idees per a empitjorar-ho molt més tot plegat: la gran estratègia consistia en ajuntar Caixa Tarragona amb Caixa Manresa (una entitat petita però que no havia fet tant el boig) i amb Caixa Catalunya, un forat negre que amb grans directius com el pianista i ex-ministre espanyol Narcís Serra havia sobrepassat amb escreix el punt de no retorn cap al precipici.

Els (i)responsables de comunicació no paraven d'omplir-se la boca amb els beneficis -210 milions si no recordo malament- que representarien les sinergies (si hi hagués Déu, fulminaria amb un llamp la majoria dels que fan servir aquesta paraula) de la fusió. Al correu de la feina hi tenia una carpeta de nom "NO-DO" on hi anava guardant notícies com aquesta i similars.

Total, que 12.000 milions d'euros provinents del FROB més tard la situació encara era pitjor. Diuen que l'any 2013 va arribar una oferta del Banco Popular per comprar Catalunya Caixa, però que al govern espanyol li hauria resultat molt més incòmode gestionar el mort de Bankia sense tenir una excusa com la de Catalunya Caixa a mà, i que a l'últim moment l'oferta no es va acceptar. Evidentment no en tinc cap prova, però per alguna raó em resulta del tot creïble.

I com que tant al tristpartit com als ultradretans de CiU, que sembla que deuen 23 milions d'euros a la Caixa de Pensions, ha semblat no preocupar-los gaire la desaparició del teixit financer de Catalunya, així va arribar el 2013: amb un ERO salvatge a Catalunya Caixa al qual em vaig acollir -encertadament o no- el passat mes d'octubre, tot i no ser empleat afectat. Com deia, no sé si la vaig encertar o no, però amb la informació que tenia en aquell moment, vaig pensar que si venia un comprador com Caixa de Pensions o Banco de Santander, la central d'El Prat de Llobregat no la voldrien per a res, i com que no sabia en quines condicions es faria el següent ERO, vaig fer cas de la dita castellana de "más vale pájaro en mano que ciento volando". Certament, també hi va ajudar el canvi de lloc de treball de Tarragona al Prat de Llobregat: passar-me dues hores i mitja cada dia a l'autobús per a anar a fer una feina que es pot fer des de casa, no em feia venir pas ganes de continuar, especialment després de saber que un dels grans professionals i millors persones de la casa havia decidit que "els de Tarragona, si poden venir al Prat avui, millor que demà".

Res més en aquest capítol, però si hi ha algú amb tan poca feina com per a haver llegit fins aquí, tinc males notícies: penso escriure més sobre el tema.

I de vegades, encara somric

No em sento pas orgullós de ser català. Per què carall m'hauria de sentir orgullós d'una cosa que no he triat? Em podia haver tocat ser espanyol, ucraïnès o una puça, i mira, em va tocar ser català. Si ho hagués triat potser em podria sentir orgullós del  nostre caràcter -tot i que de vegades de la covardia en diguem seny-, d'haver preservat la llengua i la cultura despŕés de 300 anys de persecució  i de moltíssimes altres coses, però també hauria de sentir vergonya per haver triat un poble que serà un dels últims d'abandonar aquesta presó de nacions que és Espanya, o per haver triat un poble que posa al Govern una colla de corruptes i impresentables -i això val tant pels d'ara com pels d'abans-, entre molts altres defectes que tenim els catalans.

M'imagino que la proporció de grans persones i d'absoluts imbècils -jo el primer- deu ser, si fa no fa, la mateixa aquí que a qualsevol altre lloc del món. Però que després dels atacs antidemocràtics de ponent a una entitat com l'Assemblea Nacional Catalana, la resposta de molts catalans sigui agafar 4 euros -i amb l'estafa anomenada crisi que estem vivint, és per a pensar-s'ho dos cops- i associar-s'hi, encara em fa somriure. Si acabem fent alguna cosa de bo en aquest país, serà gràcies a la gent. No me'n puc sentir orgullós, però tenir la sort de poder viure un moment com l'actual em fa somriure.

Waze, el navegador lliure i gratuït

Ahir, i després de veure un tuit sobre una utilitat per a quan es rep una trucada tot fent funcionar Waze, em vaig decidir a tornar a provar aquest navegador, cosa que no havia fet  -gran error- des que utilitzava el G1.

Si esteu cansats d'esperar unes instruccions de veu en català que no arriben, o simplement voleu provar un altre navegador, no us esteu de donar una oportunitat a Waze, el navegador distribuït sota una llicència de programari lliure i en el qual tots els usuaris contribuïm a generar cartografia i informació de les possibles incidències de trànsit que ens trobem.

Waze, que l'any passat va ser comprat per Google, té una interfície que no té res a envejar -si de cas al contrari- a la de Google Maps, i gràcies a la seva integració amb les xarxes socials, facilita compartir la nostra posició i l'hora estimada d'arribada, tant  públicament com de forma privada, i fins i tot trobar la benzinera més barata que hi ha al voltant, gràcies a la informació compartida per la comunitat.

Tot i l'accent xava de les instruccions de navegació, he trobat una agradable sorpresa que l'aplicació tracti l'usuari de vós, ara que per tot arreu ens trobem amb la nefasta moda de tractar l'usuari de tu.

Si m'hi voleu buscar, m'hi trobareu amb l'usuari tmallafre.

MTA per a enviar correu electrònic

Un MTA és una eina que permet que un ordinador enviï missatges de correu electrònic. Pot ser útil, per exemple, perquè un servidor ens enviï un missatge quan passen determinats esdeveniments, o que periòdicament, mitjançant cron, ens enviï informes d'estat del servidor, o moltíssimes altres coses.

Per a Debian i derivades, això es pot fer fàcilment amb exim4 i mutt; després d'instal·lar els dos programes, cal configurar exim4; per a fer servir un compte de gmail seria així:

$ sudo dpkg-reconfigure exim4-config

-s’envia a través d’smarthost i es rep via SMTP o fetchmail
-nom del correu del sistema: el de la màquina
-adreça IP on es vincula les connexions d’entrada de l’SMTP: 127.0.0.1 ; ::1
-d’altres destinacions per a les quals s’accepta correu: nom màquina
-ordinadors dels quals sou repetidor: en blanc
-Adreça IP o nom del servidor del «smarthost» de sortida: smtp.gmail.com::587
-Voleu amagar el nom de correu local al correu de sortida? No
-Voleu mantenir el nombre mínim de consultes de DNS possibles (marcatge sota demanda)? No
-Mètode de lliurament per al correu local: format mbox a /var/mail/
-Voleu dividir la configuració en fitxers petits? No

Després cal editar l'arxiu /etc/exim4/passwd.client afegint:

gmail-smtp.l.google.com:elteucompte@gmail.com:contrasenya
*.google.com:elteucompte@gmail.com:contrasenya
smtp.gmail.com:elteucompte@gmail.com:contrasenya

Reiniciem Exim:

$ sudo /etc/init.d/exim4 restart

I ja està.

Per a Manjaro, una solució que m'ha funcionat és msmtp; després d'instal·lar-lo, cal editar l'arxiu de configuració .msmtprc deixant-lo així*:

# Accounts will inherit settings from this section
defaults
auth on
tls on
tls_trust_file /usr/share/ca-certificates/mozilla/Thawte_Premium_Server_CA.crt

# A first gmail address
account gmail
host smtp.gmail.com
port 587
from elvostreusuari@gmail.com
user elvostreusuari@gmail.com
password la_vostra_contrasenya
tls_trust_file /etc/ssl/certs/ca-certificates.crt

# Set a default account
account default : gmail

Aquest fitxer ha de tenir permisos de lectura i escriptura només per al propietari:

$ chmod 600 ~/.msmtprc

* Cal que cada usuari que hagi d'enviar correu tingui aquest fitxer de configuració; no oblidem l'usuari root si n'ha d'enviar

Després cal afegir la línia

set sendmail=/usr/bin/msmtp

al fitxer

/etc/mail.rc

I un últim pas abans de provar que funciona: creem el fitxer, per exemple, prova.msmtp i hi posem el següent:

To: maildestí@domini.cat
From: mailorigen@domini.cat
Subject: prova

Manjaro rulez!

El desem i ja podem fer la prova:

$ cat prova.msmtp | msmtp -a default maildesti@domini.cat

Un cop feta la comprovació, ja podem configurar el cron perquè comenci a enviar correu com un boig :-)

Fons d'escriptori a Manjaro Linux XFCE

No és que a mi m'interessi gaire, però per algun motiu que desconec, l'última versió de Manjaro Linux XFCE no permet triar directament un fons d'escriptori personalitzat, i per a una adolescent pot ser una tragèdia de dimensions incalculables no tenir un paio dels One Direction com a fons d'escriptori.

Però és tan fàcil com

$ sudo ln -s /home/usuari/ruta_a_la_imatge /usr/share/xfce4/backdrops/imatge

Un cop fet això, només cal anar als ajustaments de l'escriptori i fer clic a la imatge actual; automàticament apareixerà la nova i ja es podrà seleccionar.

Impressora HP Deskjet 720C a Manjaro Linux

Fa 14 anys que tenim aquesta impressora a casa. Gairebé ja és una qüestió de romanticisme el fet de no canviar-la, a banda que funciona perfectament.

Ahir vaig canviar el Linux Mint Debian Edition de l'ordinador de sobretaula on hi ha connectada aquesta impressora pel port paral·lel per un flamant Manjaro Linux XFCE (fa una estona una de les meves filles m'ha dit "pare, això va més ràpid!")

L'únic que em va costar una mica de fer funcionar va ser la impressora; ho deixo aquí com a xuleta i per si li serveix a algú.

Segons la wiki d'Arch, per a fer funcionar una impressora pel port paral·lel:

To use a parallel port printer, you will need to load the lp, parport and parport_pc kernel modules.

Per tant, vaig deixar el fitxer /etc/modules-load.d/modules.conf així:

# List of modules to load at boot
lp
parport
parport_pc

Amb això ja reconeix la impressora, però a l'hora de buscar els controladors no troba els corresponents. Simplement cal instal·lar:

$ yaourt pnm2ppa

Un cop fet això últim (tant a l'ordinador que fa de servidor com als altres que imprimiran des de la xarxa) ja només cal seguir l'assistent gràfic per a afegir i configurar la impressora.

Actualització 04/04/2014:
Per a poder configurar la impressora des d'altres ordinadors de la xarxa, cal editar el fitxer /etc/cups/cupsd.conf al servidor fent els següents canvis:

 # Only listen for connections from the local machine.
Listen 192.168.0.140:631            # l'adreça del servidor

I si voleu accedir a la configuració des de la interfície web:

# Web interface setting...
WebInterface Yes

# Restrict access to the server...

  Order allow,deny
  Allow localhost
  Allow from 192.168.0.*              # en funció de la vostra xarxa


Un $ sudo systemctl restart cupsd acabarà de fer la màgia.

Un altre motiu per a votar pirata

L'errada de l'altre dia del vividor de la política Enric Millo, seguida per alguns dels diputats del seu grup, a banda de ser divertida, ens hauria de fer adonar de la pobra qualitat de la nostra democràcia.

A més del que molt encertadament diu Vicent Partal: "em sembla igualment estúpid que aquests diputats no puguen rectificar. Tots sabem que el vot d'ahir és fals i no val per a res. No seria més lògic, doncs, que la cambra deixàs repetir la votació per a rectificar una badada com aquesta?", de què serveix que els ciutadans anem a votar cada quatre anys, si al final el que ha de legislar el Parlament ho acaba decidint l'executiva d'un partit, i pobre del diputat que no cregui? Ja em perdonaran, però si això és democràcia, jo sóc Mohamed Jordi.

Doncs quan el Partit Pirata tingui diputats al Parlament, es podran equivocar com qualsevol altre, però això de les directrius del partit no passarà, perquè qui decidirà què han de votar seran els seus militants.

Queixar-se dels polítics està bé, perquè el Parlament és un niu de corrupció, de dropos i de professionals de la política, però queixar-se'n i seguir votant els de sempre no crec que sigui l'estratègia més intel·ligent. Si esperem resultats diferents, convé que no seguim fent el mateix. Votar Pirata és una bona forma de canviar-ho tot.