diumenge, 18 de maig de 2014

BEEP

Ja diuen que no es pot dir mai d'aquesta aigua no en beuré (ni aquest capellà no és mon pare)

I ara resulta que, després de 7 anys utilitzant i explicant les bondats de GNU/Linux, em dedicaré a vendre Windows en una franquícia BEEP. Però la vida ja les té aquestes coses, i tampoc crec que sigui cap gran contradicció. Segur que no sóc el primer linuxer que es dedica a vendre Windows, Mac o el que sigui per a guanyar-se la vida, i com que mes filles tenen el mal costum de voler menjar cada dia (i diverses vegades, ohu!)... I no recordo haver dit mai que no en volgués saber res més del Windows, per tant...

De fet, en part em dedicaré -ara, professionalment- a una cosa que ja havia fet molts cops per a amics i coneguts, que per algun estrany motiu pensaven que jo hi entenia i em demanaven ajuda amb les seves andròmines, i evidentment això inclourà la instal·lació d'alguna distribució Linux per a tothom qui ho vulgui.

Sé perfectament el dur que pot arribar a ser tractar amb el públic -ho he fet 10 anys- però mira, de vegades també és dur haver de tractar amb segons quins caps (a alguns dels que he hagut de patir, no els voldria com a treballadors ni de franc), o amb segons quins companys que no escolten, i capaços de fer coses tan curioses com imprimir un document PDF, escanejar-lo i enviar-ne la imatge digitalitzada per correu electrònic (sí, això m'ha passat moltíssimes vegades)

Doncs res, si em voleu venir a veure, fer petar la xerrada o fins i tot us puc ajudar amb el que sigui, estaré encantat d'atendre-us a la botiga a partir del mes de juliol; us hi espero!

Més...

dijous, 8 de maig de 2014

El meu pas per Caixa Tarragona i Catalunya Caixa (III)

A l'entrada anterior vaig dir que un dia parlaria del cap que em va fer formar-me una idea equivocada d'una persona. Avui és aquest dia.

No posaré noms; qui hagi treballat a la casa sabrà de qui parlo. En qualsevol cas i en la meva modesta opinió, el responsable d'haver fitxat tota aquesta colla d'inútils i impresentables va ser el departament de Recursos Humans, contribuint d'aquesta manera a la magnitud de la tragèdia que tots coneixem.

Un parell d'anècdotes d'aquesta persona: un dia estàvem el Carles i jo, al departament d'Organització, parlant d'un tema de transferències. En això que passa el cap del departament, s'hi afegeix, i ens pregunta: "quan nosaltres enviem una transferència a una altra entitat, validem si el compte destí està actiu o cancel·lat?". Bé, potser algú que no hagi treballat mai a una entitat financera no notarà res d'estrany a la pregunta, però qualsevol que hi hagi treballat com a mínim un dia en notarà l'estupidesa. Aquest paio, les màximes virtuts del qual considero que són dir "vale" un mínim de trenta vegades per reunió i no dir mai "efectiu" -que deu fer de poble- sinó "cash", era el cap d'Organització. Un altre dia -jo estava de vacances- em va trucar per preguntar-me com es feia la liquidació d'interessos d'un producte. Potser jo m'explico molt malament, però si és així no sé perquè em va trucar i em va tenir al telèfon explicant-li el mateix una i altra vegada fins a acabar fent-me mal el braç, i encara sort que la Rut se'n va adonar i li va dir que em deixés tranquil que ja li explicaria ella -segurament més bé que jo, o potser li va fer un dibuix, no ho sé-

És clar, així en fred costa d'entendre que algú amb aquest nivell sigui el cap d'Organització d'una entitat financera, però veient qui el va fitxar ja no costa tant; llavors el que costa d'entendre és qui va fitxar aquest altre. Aquest altre, un analfabet que no sabia parlar i encara menys escriure, tenia com a principals idees de negoci pujar les comissions de tot, especialment de les targetes de crèdit, quan ja feia anys que tot déu en donava de franc i amb més límit disponible. Jo mateix tenia targetes de crèdit que m'havien donat gratis altres emissors, i amb més límit de crèdit del que tenia jo a la meva targeta de crèdit de l'entitat. Segons em van dir un cop, aquesta persona anava dient per la casa que jo m'amagava la informació; el que no sé és si això ho va dir abans o després que jo posés un CMS al meu PC precisament per a compartir informació. Potser un CMS amb PHP Nuke no era la millor opció del món, però tots els suggeriments que havia anat fent jo de muntar una wiki no havien ni tan sols obtingut resposta, amb PHP Nuke hi tenia certa experiència i com a mínim el seu cercador  funcionava, no com el d'una andròmina que van comprar -no vull ni saber el que es va pagar per allò, però com en tantes altres situacions només convidava a malpensar, havent-hi alternatives lliures i gratis- amb la qual hi havia una feinada per a trobar qualsevol cosa.

Aquesta persona també era cap meu l'any 2005, quan vaig suggerir que els PC's s'engeguessin per xarxa, per no haver de deixar-los engegats les 24 hores. Ens deien que no els paréssim per a poder-hi instal·lar actualitzacions per xarxa, i jo vaig proposar de programar-ne l'aturada o bé arrencar-los per wake-on-lan per a estalviar electricitat. Com tants d'altres suggeriments meus, aquest tampoc no va obtenir resposta... fins que l'any 2009 vaig veure al NO-DO que es publicava puntualment cada matí que es faria justament allò que havia suggerit, i que amb aquesta mesura, la casa s'estalviaria 800.000 € l'any a la factura de la llum. Aquest era el nivell, i així va acabar Caixa Tarragona.


Més...

dijous, 1 de maig de 2014

El meu pas per Caixa Tarragona i Catalunya Caixa (II)

En l'anterior entrada ja vaig amenaçar que escriuria més sobre el tema. Aquí va el segon capítol.

Hi ha moltes coses de la meva vida laboral en aquestes entitats que no puc explicar, perquè tot i ser absolutament certes, no se les creuria ningú. Tal com diu molt encertadament l'amic Toni Rull, company dels Xiquets de Reus, i propietari, amb la Chus, d'AFCA: on hi ha un grup de persones, és una qüestió d'estadística que n'hi hagi alguna de problemàtica. Quanta raó! De fet, si porteu ja un temps tractant laboralment amb persones, segur que us ve al cap alguna situació absolutament inversemblant que no seria capaç d'imaginar ni el millor guionista. Quan amb d'altres companys parlàvem d'algun inútil, impresentable, o posseïdor d'aquestes dues o més desafortunades característiques, els acostumava a dir que no pensessin que tots els inútils eren a la nostra empresa, i que a fora també n'hi havia. Quan vam passar a ser Catalunya Caixa vaig poder patir la certesa d'aquesta teoria. Aprofito per permetre'm aconsellar-vos que llegiu El Principi de Dilbert si encara no ho heu fet. Riureu i entendreu això que miro d'explicar.

Però avui voldria escriure sobre algunes de les grans persones amb qui he tingut la sort de treballar al llarg d'aquests vint-i-quatre anys. Si per aquelles coses, algú dels qui sabeu amb certesa que hauríeu de ser aquí, ho llegiu i no hi sou, no ho atribuïu a mala fe per part meva, si us plau, sinó a la meva incapacitat, o bé a que potser crec no haver treballat prou amb vosaltres com per a parlar-ne aquí, encara que sigui bé.

Començaré pel final, cronològicament: La Núria Morell, que és la persona que em va ensenyar el món de les Domiciliacions, és com tantes d'altres, en aquesta i en moltes altres empreses, una persona  desaprofitada. Amb una intel·ligència molt superior a la mitjana i un sentit de l'humor espectacular, és algú amb qui ve de gust treballar. Sovint em trobava que quan la meva pobra neurona estava buscant les paraules a articular sobre el tema del que estàvem parlant, ella ja les estava dient. Ha sigut un autèntic plaer poder treballar amb ella.

El Joan Cortés és algú amb qui no compartíem alguns punts de vista, però les coincidències sempre eren moltes, moltíssimes més. Una memòria d'elefant i una capacitat de treball insuperable són algunes de les coses que en puc dir, a més de ser un company i finalment cap que a molta gent li agradaria tenir.

Amb l'Eduardo Ruíz vaig aprendre moltes coses, i una la vaig aprendre un dia que no hi era, mentre en parlava bé al Joan. Li estava dient jo al Joan que l'Edu, llavors el nostre cap, estava superant totes les meves expectatives, a partir de la idea que me n'havia fet pel poc que hi vaig tractar quan ell estava a Organització. El Joan em va dir una veritat com una casa de pagès: "pensa que  els caps que tenen, exerceixen una gran influència en la forma de treballar de les persones". Un dia ja parlaré d'aquest cap de l'Edu que va provocar que jo me'n fes una idea absolutament equivocada; mentrestant a l'Edu li desitjo tota la sort que es mereix; va abandonar l'entitat abans que jo i és una persona amb una capacitat fora de qualsevol dubte.

En general he tingut força sort amb els meus caps, i en aquest cas, el cap del meu cap: ha sigut una immensa sort acabar els meus dies a Catalunya Caixa amb el Josep Llorca com a cap de departament, tot i que ja havia tingut el plaer d'haver treballat amb ell, encara que de forma bastant indirecta, en etapes anteriors. Un company que va plegar de l'entitat ja fa uns anys deia que abans, quan faltaves a la feina, el teu cap es posava al teu lloc i sabia fer la teva feina millor que tu, i en canvi ara els caps no tenien ni la més remota idea del que feies. El Josep Llorca evidentment no coneixia al detall la feina de les fins a trenta persones que hi va haver al departament, però tot i que ell venia d'Informàtica de Caixa Tarragona, estava sempre al corrent de qualsevol tema de Serveis Bancaris a Catalunya Caixa, era algú amb qui es podia parlar, entenia les coses tot just quan se li començaven a explicar i no molestava mai. Sembla mentida que s'hagi de dir això com una qualitat d'algú, però segur que molts teniu ara mateix algun cap al pensament que sembla que li paguin el sou justament per molestar als seus subordinats. També va ser una sort coincidir amb ell i amb Felipe Escudero -caigut en desgràcia davant de l'impresentable de Rafael Jané, em temo que per dir sempre les coses tal com eren- en el projecte d'externalització que vam fer per a un banc a Madrid. Crec que no m'equivoco si dic que Josep Llorca i Felipe Escudero són dues de les persones més brillants amb qui he treballat mai.

Potser ja m'estic allargant massa, però no vull acabar sense parlar del tàndem Anton Canongia-Francisco Rodríguez, de la gent de Sistemes de la desapareguda Caixa Tarragona Josep Segarra, Josep-Lluís Novell i Bruno Gallart, de la Sònia Cirera, la Rut López, el Carlos Bustamante, la Montse Hidalgo, el Juan Carlos Murillo, la Laura Balsalobre -una autèntica crack amb qui afortunadament vaig coincidir per la integració tecnològica de les dues entitats- o la Laia Salas, una jove intel·ligent i encantadora amb qui vaig tenir la sort de treballar uns mesos, amb unes ganes de treballar tan enormes com ignorades pels seus caps, i tota la resta que segur que em deixo i que miraré d'anar afegint aquí quan hi pensi. Totes aquestes persones i les que repeteixo que m'estic deixant, han fet més suportable el pes dels impresentables -per no dir lladres directament en alguns casos- que hem hagut de patir al capdamunt -i moltes vegades no tan amunt- d'aquestes entitats.

Edito l'entrada perquè ja m'he adonat de la primera mancança important: l'Albert Papell, independentista de quan encara érem quatre rarets, va ser cap d'Informàtica de Caixa Tarragona, fins que va anar a parar a la llista negra del boig de Rafael Jané, potser perquè no combregava amb les seves rodes de molí o ves a saber. Va tenir la barra de dir-li a un conegut comú que "se n'apartés si no volia que l'esquitxés la sang". No el va acomiadar com va fer amb d'altres que es van creuar al seu camí, ves a saber si per a poder martiritzar-lo més o què passava exactament per la seva retorçada ment. En qualsevol cas, també vaig tenir la sort de coincidir uns mesos amb l'Albert.

Més...

amunt