dijous, 20 de març de 2014

I de vegades, encara somric

No em sento pas orgullós de ser català. Per què carall m'hauria de sentir orgullós d'una cosa que no he triat? Em podia haver tocat ser espanyol, ucraïnès o una puça, i mira, em va tocar ser català. Si ho hagués triat potser em podria sentir orgullós del  nostre caràcter -tot i que de vegades de la covardia en diguem seny-, d'haver preservat la llengua i la cultura despŕés de 300 anys de persecució  i de moltíssimes altres coses, però també hauria de sentir vergonya per haver triat un poble que serà un dels últims d'abandonar aquesta presó de nacions que és Espanya, o per haver triat un poble que posa al Govern una colla de corruptes i impresentables -i això val tant pels d'ara com pels d'abans-, entre molts altres defectes que tenim els catalans.

M'imagino que la proporció de grans persones i d'absoluts imbècils -jo el primer- deu ser, si fa no fa, la mateixa aquí que a qualsevol altre lloc del món. Però que després dels atacs antidemocràtics de ponent a una entitat com l'Assemblea Nacional Catalana, la resposta de molts catalans sigui agafar 4 euros -i amb l'estafa anomenada crisi que estem vivint, és per a pensar-s'ho dos cops- i associar-s'hi, encara em fa somriure. Si acabem fent alguna cosa de bo en aquest país, serà gràcies a la gent. No me'n puc sentir orgullós, però tenir la sort de poder viure un moment com l'actual em fa somriure.
amunt