Pàgines

dissabte, 29 de novembre del 2014

Et portem el Linux a casa... gratis!



Una cosa que he après amb els pocs mesos que porto a la botiga, és que el Windows és molt pitjor del que em pensava. La majoria d'ordinadors que em porten els clients, especialment els que no fan servir un antivirus de pagament, estan plens de porqueria, adware, finestres emergents, barres d'eines i pàgines d'inici al navegador modificades... molta gent pateix més que no fa servir l'ordinador, simplement a l'hora d'utilitzar el navegador per a fer alguna cerca o mirar què diuen els contactes del Facebook. I crec que ha arribat un punt en el que es pensen que això és normal -bé, ho és si es fa servir Windows- però no té perquè ser així.

A alguns clients que, cansats d'aquest comportament, m'han portat ordinadors amb Windows XP per a reinstal·lar el sistema, els he avisat que funcionar amb aquesta versió de Windows és com deixar la porta de casa oberta (bé, segurament aquesta analogia serviria per a qualsevol versió de Windows; en el cas de l'XP i des del mes d'abril d'enguany -o amb versions més antigues, que encara hi ha qui fa servir-, caldria afegir-hi "i amb un cartell indicant que la porta és oberta"), i els he convençut per a deixar-los l'ordinador amb arrencada dual i amb un Linux instal·lat. Fins ara no se m'ha queixat ningú, i els que me n'han dit alguna cosa m'han dit que els funciona perfectament.

No oblido allò que diu Stallman que la filosofia del programari lliure no és una qüestió tecnològica; però és que resulta que també és una qüestió tecnològica perquè funciona millor. I sí, ja sé que molts dels efectes descrits més amunt els provoca l'usuari en instal·lar programes sense mirar què li diu l'assistent d'instal·lació, però resulta que les persones -m'hi incloc- som així. Triem el camí fàcil, volem resultats immediats... i com en tantes altres coses, ens acabem equivocant, especialment si el sistema operatiu no ens hi ajuda. Però us ben asseguro que els ordinadors amb Linux que fan servir mes filles tenen exactament zero problemes. En canvi, tinc molt clar com estarien en cas de funcionar amb "un altre" sistema.

Per què no fer-ho tot plegat una mica més senzill, doncs? És per això que ofereixo el servei de portar el Linux a casa per un preu que fa riure, i encara fa riure més l'oferta de l'1 al 5 de desembre: si voleu que us porti el Linux a casa (al Baix Camp i el Tarragonès), us costarà exactament 0 euros. Ara sí que ja no teniu excusa per no gaudir de la llibertat de GNU/Linux; simplement feu un correu a linuxacasa@tomi.cat i demaneu-ho :-)


divendres, 14 de novembre del 2014

Manjaro: actualitzar-ho tot amb una sola ordre

Mini-entrada per a explicar com actualitzar tots els paquets de Manjaro, tant els oficials com els de la comunitat (AUR):

Quan veieu la icona del gestor de paquets de color vermell indicant que hi ha paquets per a actualitzar, ho podeu fer via interfície gràfica o bé amb el terminal. En aquest cas, podeu fer:

$ sudo pacman -Syu

 Però si el que hi ha per a actualitzar són paquets AUR, el terminal us dirà que no hi ha res a fer (o bé actualitzareu els oficials si n'hi ha però aquests últims quedaran pendents), i en aquest cas caldrà fer:

$ yaourt -Syu --aur

Però si el que voleu és assegurar-vos d'actualitzar-ho tot amb una sola ordre, la solució és ben fàcil:

 $ yaourt -Syua

Massa difícil per a recordar-ho? Bé, només cal crear aquest àlies al .bashrc; la part final us crearà un fitxer de text de nom "actualitza" al vostre directori amb tota la sortida:

alias actualitza="yaourt -Syua 2>&1 | tee actualitza"

Qui diu que Linux és difícil?

dissabte, 30 d’agost del 2014

Apunteu-vos a la V. Ens falta molt poc, ara és l'hora

En una de les meves anteriors cabòries ja vaig provar d'explicar-me, però no crec que faci cap mal insistir una mica més.

Els éssers humans -i jo el primer- som irracionals. Fem guerres, moltes de les quals en nom de suposats déus que se suposa que és l'últim que voldrien. Ens castiguem el cos i la ment menjant, bevent i fumant coses que ens fan mal i mirant programes de televisió que són un insult a la intel·ligència. Maltractem el planeta on vivim a canvi d'una suposada comoditat, quan sovint -per no dir sempre- felicitat i comoditat no tenen res a veure...

I sí, enguany els catalans farem un mosaic amb l'única finalitat de poder votar per a ser lliures. Així, mirat fredament, tot plegat no sembla tenir gaire sentit. Ara bé, si ens aturem a pensar-ho un segon, en quin punt seríem si a Arenys de Munt no haguessin sembrat la llavor de la Consulta per la Independència l'any 2009? On seríem sense els 11 de setembre de 2012 i 2013? De debò hi ha algú que cregui que els polítics del Parlament haurien mogut un dit per a canviar l'status quo?

Sí, enguany farem una cosa tan irracional com un mosaic humà per a esdevenir lliures. Però més irracional seria quedar-se a casa. Un gran independentista -malauradament ja traspassat- de Les Borges del Camp deia sempre: "hi ha gent que està d'acord amb la independència, sempre que li portin al sofà de casa i a ports pagats". És gaire racional, després de 300 anys i de tots els nostres avantpassats que no ho han pogut veure, renunciar a l'honor i al privilegi d'alliberar el nostre país, per no apuntar-se a una web i no anar unes hores a Barcelona el proper dia 11? Jo no ho crec pas. Però si ara que ho tenim a tocar abandonem, potser serà perquè en realitat no ens ho mereixem. Només depèn de nosaltres, de ningú més.

dimecres, 13 d’agost del 2014

No MS Word

Sí, entre altres coses, venc llicències de Windows i de Microsoft Office, tal com vaig explicar aquí. Tot i ser un defensor del programari lliure, em dedico a vendre'n de privatiu, què voleu que hi faci. Bé, una cosa sí que faré (no recordo haver-ho fet mai aquí, però ara ho faré: somiar despert i públicament): em comprometo que quan em toqui la loteria -en una quantitat suficient, òbviament- obriré un local al centre de Reus per a dedicar-me a instal·lar distribucions GNU/Linux i vendre ordinadors amb Linux instal·lat. Fins i tot tinc pensat el nom: "GNU/Linux per a tothom".

Bé, després d'aquestes cabòries i que la meva neurona hagi tornat a la seva anormalitat normal, provaré d'anar a explicar el que volia: una cosa és que vengui llicències de MS Office, i una altra és tenir clar -en alguns casos- el que és correcte i el que no. I enviar fitxers annexats de MS Word (o Excel, o Power Point) per correu electrònic no en té pas gaire, per no dir gens, de correcte. Tot i que la traducció grinyola bastant, aquí hi ha el perquè força ben explicat (si algú té temps i ganes de millorar la traducció, s'agrairà)

Si tots hi posem el nostre granet de sorra, potser jo vendré menys llicències d'Office, però el món serà una mica més lliure i per tant una mica millor. Us hi apunteu? Jo ja tinc configurades les respostes automàtiques al gmail; potser el vostre client de correu electrònic pot fer alguna cosa semblant i ajudar-vos en aquesta croada.


dijous, 7 d’agost del 2014

Enguany toca V



No m'agrada anar a manifestacions. Hi fa massa calor, o massa fred. Hi ha massa gent. Hi ha trepitjades, empentes. Normalment porto motxilla, i sembla que hi porti escrit "passeu donant un copet", i molts en facin cas. La connexió de dades del mòbil fa figa. I a l'hora de la veritat, tothom es creu amb el dret de pontificar sobre la quantitat d'assistents sense el més mínim rigor.

Però tot i això he assistit a unes quantes: vaig anar a la manifestació contra la guerra d'Iraq, a la del 10J, a uns quants 11S, a la Via Catalana, a algunes manifestacions de la feina quan els treballadors vam començar a pagar la mala gestió dels directius de Caixa Tarragona i Catalunya Caixa... fins i tot vaig anar a una manifestació que es va fer per demanar l'alliberament de Miguel Ángel Blanco (fins al moment que al parlament van haver de treure la Constitución, que va ser quan vaig tocar el dos).

I encara aniré a una altra: la V d'enguany. Un independentista em va dir que a Madrid encara riuen, des que es va anunciar la V. No li vaig respondre. Primer, perquè altra feina tinc que discutir amb altres independentistes. Segon, perquè ja fa molts anys que no m'interessa el més mínim el que diguin a Madrid, o si ploren o riuen. I tercer, perquè segueixo pensant que els símbols i les imatges són importants. I qui digui el contrari, que em digui també que no es mira al mirall abans de sortir de casa, i potser me'l creuré.

Si a Espanya riuen, ridiculitzen, minimitzen l'assistència a la V, perquè és important anar-hi? Doncs no només perquè, com deia més amunt, no m'importa gaire el que puguin dir -i ens hauria d'importar molt menys col·lectivament- sinó perquè un cop més, és important que nosaltres mateixos siguem conscients de la força que tenim. Cal que la manifestació sigui un gran èxit perquè ens creguem d'una vegada per totes que som capaços de crear un nou Estat, que només depèn de nosaltres i, sobretot, perquè la botiflerada del Parlament tingui molt present que si no ens posa urnes el 9 de novembre, ha de significar inequívocament la seva mort política.

Vet aquí perquè el proper 11 de setembre invertiré un temps i uns diners que podria emprar per a altres coses en anar a la manifestació. Espero que sigui l'última a la qual assisteixo com a independentista, que ja em sobren ganes de deixar de ser-ne.


diumenge, 13 de juliol del 2014

Linux virtual a Windows

Us cal Windows per al vostre dia a dia però sabeu que és un sistema insegur? Bé, potser us cal i/o simplement no us heu plantejat gaires dubtes respecte a la seguretat. En aquest cas, us recomano que mireu aquest documental abans de seguir llegint.

Ja? Com se us ha quedat el cos? Amb més ganes de fer el salt a GNU/Linux? Potser teniu algun cunyat saberut que us diu allò que "no hi ha virus per a Linux perquè el fa servir poca gent"? Bé, bé; mireu el que en deia Benjamí Villoslada ja fa uns anys.

Una mica més clar tot plegat? Perfecte. Jo utilitzo màquines amb Linux des del 2007, i us ben asseguro que el canvi és tan radical que significa deixar de barallar-se amb l'ordinador per a començar a fer-lo servir, entre molts altres petits i grans avantatges. Però ara amb el canvi de feina em cal una màquina amb Windows per a treballar, i tot i que m'havia plantejat posar el Windows virtualment a dins d'un Linux, de moment ho he hagut de descartar per diversos temes. Però en cap moment havia deixat de pensar en la seguretat. Recordeu el vídeo del primer enllaç? Un PC es pot infectar amb programari maliciós simplement navegant! No és una situació que m'atregui gaire, especialment en una botiga d'informàtica. Quines opcions hi ha per a navegar amb més seguretat a dins d'una màquina amb Windows? Doncs una de ben bona és fer-ho en una màquina virtual, on el sistema convidat sigui tota una distribució GNU/Linux. I el bo del cas és que és supersenzill! Anem a veure-ho amb només 3 passos:

1 - Baixeu-vos una ISO de la vostra distribució preferida. Si no sabeu quina triar, segurament una bona opció és Xubuntu; amb un escriptori que no consumeix excessius recursos i que us resultarà fàcil de fer servir, però n'hi ha centenars per a triar i remenar!

2 - Aneu a can VirtualBox, baixeu-vos l'instal·lador corresponent al Windows i instal·leu l'aplicació.

3 - Executeu el VirtualBox i creeu una nova màquina virtual; seguiu els passos de l'assistent, indiqueu-li on és la ISO que heu baixat i arrenqueu el Linux. Ara esteu en mode viu; ja podeu fer la instal·lació al disc virtual. Ja està! Només cal que recordeu utilitzar el Windows per a allò estrictament necessari; tot el demés ho podeu fer al vostre flamant Linux virtual.

Només un últim apunt: penseu que el rendiment d'un sistema operatiu a una màquina virtual pot ser sensiblement inferior. Proveu aquesta solució i si nous serveix, simplement podeu eliminar aquesta màquina virtual -i, si cal, també el VirtualBox- i busqueu alguna altra alternativa, com per exemple l'arrencada dual.


dissabte, 12 de juliol del 2014

Arrencada dual Manjaro Linux i Windows 8

Sembla que Micro$oft ens ho pensa posar cada cop més difícil pel que fa a les arrencades duals de Windows i Linux. Sense anar més lluny, tal com m'avisava l'amic @jmntgd, ara una simple actualització del Windows es pot carregar el GRUB.

La qüestió és que em cal ordinador amb Windows per a treballar, i no sabia si me'n sortiria de posar-hi també un Linux amb arrencada dual, després de llegir tots els problemes que hi tenen molts usuaris, però gràcies a la gran feina de la gent de Manjaro me'n vaig sortir en un tres i no res i sense cap complicació (ara ja es pot fer fins i tot amb l'instal·lador gràfic; ja no cal fer-ho amb CLI com fins fa poc en cas d'equips amb UEFI). Heus aquí com ho vaig fer:

1 - "Encongir" la partició del Windows tal com explica aquest tutorial. Importantíssim: fer còpia de seguretat abans! Si jo no ho vaig fer és perquè era un Windows acabat d'instal·lar i em suposava menys feina començar de zero si fallava alguna cosa. El mateix tutorial explica com fer la còpia.

2 - Desactivar el Fast Boot. Al mateix enllaç anterior està explicat: cal anar al Tauler de Control, Sistema i Seguretat, Opcions d'Energia. Un cop aquí, triar el que fa el botó d'apagada i desactivar l'arrencada ràpida.

3 - Desactivar el Secure Boot. Per a accedir-hi haureu de prémer "Supr", F2 o potser alguna altra tecla en arrencar l'equip, o consultar el manual de la placa base per a saber quina és exactament. Al meu encara no sé quina tecla és perquè les anava prement totes dues alternativament.

4 - Aquest pas segurament no cal, però jo el vaig fer perquè ho indicava a la wiki de Manjaro: un cop arrencada la versió live del sistema a instal·lar, vaig crear una partició de 512 MB tal com s'indica aquí.

5 - Ja está! Només vaig instal·lar Manjaro tal com deia més amunt amb l'instal·lador gràfic i en reiniciar ja em vaig trobar el GRUB. A veure què passarà amb les actualitzacions, però de moment funciona correctament.




dimecres, 11 de juny del 2014

Som febles, perquè no sabem que som forts

La frase no és meva; és del gran Víctor Alexandre, que ho explica com només ell sap fer.

Si l'any 2009, quan Arenys de Munt va convocar la Consulta per la Independència, algun visionari hagués predit on ens trobaríem avui, potser l'hauríem titllat de boig. Si algú ens hagués explicat com seria la gran manifestació del 10 de juliol de 2010, com serien els 11 de setembre de 2012 i 2013, i sobretot, que el 9 de novembre de 2014 seríem cridats a votar per a decidir el futur polític de Catalunya, segurament l'hauríem qualificat de massa optimista, en el millor dels casos.

Però els fets són els que són, tenim data i pregunta (preguntes, malauradament) i l'unionisme està cada cop més nerviós. Duran ha anunciat que plega (tots sabem que és mentida, però també sabem que sense l'augment de l'independentisme no li hauria calgut fer aquesta comèdia); ens hem emportat un rei espanyol pel davant, i Pere Navarro (aquest sí, de veritat) ha anunciat la seva dimissió. Convergència i Unió s'ha posat la careta de l'independentisme, però saben que no es pot enganyar a tothom sempre -ja ho han patit a les darreres eleccions europees- i saben perfectament que si no anem a votar el 9 de novembre prendran mal, molt de mal. Aquesta ultradreta perillosa i privatitzadora, que sempre posa els seus interessos pel davant del país, sap que no té cap altre remei que fer que anem a votar, si té la més mínima intenció de seguir acaronant aquest poder que tants beneficis li ha reportat.

I farem bé de foragitar-los d'aquest poder que els ha corromput amb tants casos coneguts -i els que no coneixem- si de veritat ens creiem allò de "independència per a canviar-ho tot". Ara que ens comencem a creure de veritat que som forts, aprofitem-ho: desempalleguem-nos d'Espanya, però també de la casta que hem hagut de patir d'ençà que tenim aquesta democràcia de joguina. Aprofitem la nostra fortalesa per a construir un país més democràtic i més just, on pagui la pena viure-hi. Ningú no ho farà per nosaltres, però si no ho fem en serem els únics responsables. Creiem-nos que som forts, i actuem en conseqüència.




diumenge, 1 de juny del 2014

Adblock Plus o fitxer hosts?




Si teniu instal·lat l'Adblock Plus al Firefox potser us haurà passat com a mi: un cop vaig veure el Youtube a un altre ordinador i em vaig sorprendre de veure-hi tota aquella publicitat!

Però si el feu córrer en una màquina poc potent com el meu EEE, també us convindrà saber què passa amb el consum de memòria d'aquesta extensió: és un devorador de RAM.

I què es pot fer en aquest cas? Fàcil: si afegiu això al fitxer hosts (/etc/hosts a Linux, C:\Windows\System32\drivers\etc\hosts en algunes versions de Windows...), tindreu gairebé el mateix efecte però sense augmentar el consum de RAM tal com ho fa l'extensió. Compte perquè un fitxer hosts massa gran també pot afectar a l'experiència de navegació tal com s'explica aquí, però en el meu cas paga la pena fer-ho. Finalment, també es pot provar com expliquen aquí si realment és millor utilitzar la IP 0.0.0.0 en comptes de 127.0.0.1.

Potser notareu que amb aquesta configuració encara veieu una mica -molt poca- publicitat, però es pot eliminar fàcilment afegint-ne l'adreça al fitxer. Us animeu?


diumenge, 18 de maig del 2014

BEEP

Ja diuen que no es pot dir mai d'aquesta aigua no en beuré (ni aquest capellà no és mon pare)

I ara resulta que, després de 7 anys utilitzant i explicant les bondats de GNU/Linux, em dedicaré a vendre Windows en una franquícia BEEP. Però la vida ja les té aquestes coses, i tampoc crec que sigui cap gran contradicció. Segur que no sóc el primer linuxer que es dedica a vendre Windows, Mac o el que sigui per a guanyar-se la vida, i com que mes filles tenen el mal costum de voler menjar cada dia (i diverses vegades, ohu!)... I no recordo haver dit mai que no en volgués saber res més del Windows, per tant...

De fet, en part em dedicaré -ara, professionalment- a una cosa que ja havia fet molts cops per a amics i coneguts, que per algun estrany motiu pensaven que jo hi entenia i em demanaven ajuda amb les seves andròmines, i evidentment això inclourà la instal·lació d'alguna distribució Linux per a tothom qui ho vulgui.

Sé perfectament el dur que pot arribar a ser tractar amb el públic -ho he fet 10 anys- però mira, de vegades també és dur haver de tractar amb segons quins caps (a alguns dels que he hagut de patir, no els voldria com a treballadors ni de franc), o amb segons quins companys que no escolten, i capaços de fer coses tan curioses com imprimir un document PDF, escanejar-lo i enviar-ne la imatge digitalitzada per correu electrònic (sí, això m'ha passat moltíssimes vegades)

Doncs res, si em voleu venir a veure, fer petar la xerrada o fins i tot us puc ajudar amb el que sigui, estaré encantat d'atendre-us a la botiga a partir del mes de juliol; us hi espero!

dijous, 1 de maig del 2014

El meu pas per Caixa Tarragona i Catalunya Caixa (II)

En l'anterior entrada ja vaig amenaçar que escriuria més sobre el tema. Aquí va el segon capítol.

Hi ha moltes coses de la meva vida laboral en aquestes entitats que no puc explicar, perquè tot i ser absolutament certes, no se les creuria ningú. Tal com diu molt encertadament l'amic Toni Rull, company dels Xiquets de Reus, i propietari, amb la Chus, d'AFCA: on hi ha un grup de persones, és una qüestió d'estadística que n'hi hagi alguna de problemàtica. Quanta raó! De fet, si porteu ja un temps tractant laboralment amb persones, segur que us ve al cap alguna situació absolutament inversemblant que no seria capaç d'imaginar ni el millor guionista. Quan amb d'altres companys parlàvem d'algun inútil, impresentable, o posseïdor d'aquestes dues o més desafortunades característiques, els acostumava a dir que no pensessin que tots els inútils eren a la nostra empresa, i que a fora també n'hi havia. Quan vam passar a ser Catalunya Caixa vaig poder patir la certesa d'aquesta teoria. Aprofito per permetre'm aconsellar-vos que llegiu El Principi de Dilbert si encara no ho heu fet. Riureu i entendreu això que miro d'explicar.

Però avui voldria escriure sobre algunes de les grans persones amb qui he tingut la sort de treballar al llarg d'aquests vint-i-quatre anys. Si per aquelles coses, algú dels qui sabeu amb certesa que hauríeu de ser aquí, ho llegiu i no hi sou, no ho atribuïu a mala fe per part meva, si us plau, sinó a la meva incapacitat, o bé a que potser crec no haver treballat prou amb vosaltres com per a parlar-ne aquí, encara que sigui bé.

Començaré pel final, cronològicament: La Núria Morell, que és la persona que em va ensenyar el món de les Domiciliacions, és com tantes d'altres, en aquesta i en moltes altres empreses, una persona  desaprofitada. Amb una intel·ligència molt superior a la mitjana i un sentit de l'humor espectacular, és algú amb qui ve de gust treballar. Sovint em trobava que quan la meva pobra neurona estava buscant les paraules a articular sobre el tema del que estàvem parlant, ella ja les estava dient. Ha sigut un autèntic plaer poder treballar amb ella.

El Joan Cortés és algú amb qui no compartíem alguns punts de vista, però les coincidències sempre eren moltes, moltíssimes més. Una memòria d'elefant i una capacitat de treball insuperable són algunes de les coses que en puc dir, a més de ser un company i finalment cap que a molta gent li agradaria tenir.

Amb l'Eduardo Ruíz vaig aprendre moltes coses, i una la vaig aprendre un dia que no hi era, mentre en parlava bé al Joan. Li estava dient jo al Joan que l'Edu, llavors el nostre cap, estava superant totes les meves expectatives, a partir de la idea que me n'havia fet pel poc que hi vaig tractar quan ell estava a Organització. El Joan em va dir una veritat com una casa de pagès: "pensa que  els caps que tenen, exerceixen una gran influència en la forma de treballar de les persones". Un dia ja parlaré d'aquest cap de l'Edu que va provocar que jo me'n fes una idea absolutament equivocada; mentrestant a l'Edu li desitjo tota la sort que es mereix; va abandonar l'entitat abans que jo i és una persona amb una capacitat fora de qualsevol dubte.

En general he tingut força sort amb els meus caps, i en aquest cas, el cap del meu cap: ha sigut una immensa sort acabar els meus dies a Catalunya Caixa amb el Josep Llorca com a cap de departament, tot i que ja havia tingut el plaer d'haver treballat amb ell, encara que de forma bastant indirecta, en etapes anteriors. Un company que va plegar de l'entitat ja fa uns anys deia que abans, quan faltaves a la feina, el teu cap es posava al teu lloc i sabia fer la teva feina millor que tu, i en canvi ara els caps no tenien ni la més remota idea del que feies. El Josep Llorca evidentment no coneixia al detall la feina de les fins a trenta persones que hi va haver al departament, però tot i que ell venia d'Informàtica de Caixa Tarragona, estava sempre al corrent de qualsevol tema de Serveis Bancaris a Catalunya Caixa, era algú amb qui es podia parlar, entenia les coses tot just quan se li començaven a explicar i no molestava mai. Sembla mentida que s'hagi de dir això com una qualitat d'algú, però segur que molts teniu ara mateix algun cap al pensament que sembla que li paguin el sou justament per molestar als seus subordinats. També va ser una sort coincidir amb ell i amb Felipe Escudero -caigut en desgràcia davant de l'impresentable de Rafael Jané, em temo que per dir sempre les coses tal com eren- en el projecte d'externalització que vam fer per a un banc a Madrid. Crec que no m'equivoco si dic que Josep Llorca i Felipe Escudero són dues de les persones més brillants amb qui he treballat mai.

Potser ja m'estic allargant massa, però no vull acabar sense parlar del tàndem Anton Canongia-Francisco Rodríguez, de la gent de Sistemes de la desapareguda Caixa Tarragona Josep Segarra, Josep-Lluís Novell i Bruno Gallart, de la Sònia Cirera, la Rut López, el Carlos Bustamante, la Montse Hidalgo, el Juan Carlos Murillo, la Laura Balsalobre -una autèntica crack amb qui afortunadament vaig coincidir per la integració tecnològica de les dues entitats- o la Laia Salas, una jove intel·ligent i encantadora amb qui vaig tenir la sort de treballar uns mesos, amb unes ganes de treballar tan enormes com ignorades pels seus caps, i tota la resta que segur que em deixo i que miraré d'anar afegint aquí quan hi pensi. Totes aquestes persones i les que repeteixo que m'estic deixant, han fet més suportable el pes dels impresentables -per no dir lladres directament en alguns casos- que hem hagut de patir al capdamunt -i moltes vegades no tan amunt- d'aquestes entitats.

Edito l'entrada perquè ja m'he adonat de la primera mancança important: l'Albert Papell, independentista de quan encara érem quatre rarets, va ser cap d'Informàtica de Caixa Tarragona, fins que va anar a parar a la llista negra del boig de Rafael Jané, potser perquè no combregava amb les seves rodes de molí o ves a saber. Va tenir la barra de dir-li a un conegut comú que "se n'apartés si no volia que l'esquitxés la sang". No el va acomiadar com va fer amb d'altres que es van creuar al seu camí, ves a saber si per a poder martiritzar-lo més o què passava exactament per la seva retorçada ment. En qualsevol cas, també vaig tenir la sort de coincidir uns mesos amb l'Albert.

dimarts, 29 d’abril del 2014

El meu pas per Caixa Tarragona i Catalunya Caixa

Era l'any 1989. Jo era un perfecte imbècil -com ara, però amb experiència 0- i sense carrera universitària. Havia fet el Batxillerat i COU amb força bones notes, però ni tant sols em preguntava si anar a la universitat: a casa no hi havia diners per a aquests luxes. La meva experiència professional -plegar avellanes i ous al tros i a la granja familiar no comptava- es reduïa a 3 anys a un supermercat (en vaig tenir malsons força mesos) i 7 mesos d'administratiu a Sistemas de Control, una empresa d'arts gràfiques que va fer fallida uns anys després. Tot i que fins ara, el 100% de les empreses on he treballat ha fet figa, espero no ser-ne el principal responsable (no compto un matí que vaig passar a unes oficines del RACC; després de dinar, encertadament o no, els vaig dir que plegava perquè anava a treballar a Caixa Tarragona)

La qüestió és que després d'unes proves psicotècniques -estic convençut que si els directius haguessin passat proves psicotècniques, i sobretot, psicològiques, moltes entitats financeres no haurien fet la fi del cagaelàstics. Potser tampoc hauria estat de més fer-los passar periòdicament controls de consum d'alcohol i drogues- vaig rebre una carta del departament de Recursos Humans de Caixa Tarragona on em deien que havia superat les proves i que anés a firmar el contracte. Allí em van dir que el dia 5 de juny de 1989 em presentés a l'oficina de Mont-roig del Camp i així ho vaig fer.

Eren altres temps: els empleats de caixes encara gaudíem d'una certa reputació i no érem els causants de tots els mals del món i part de l'estranger com ara. Per a acabar-ho d'adobar, ara el que està de moda és dir que "els bancs creen els diners del no res" i sembla que hi ha exèrcits de crèduls disposats a escampar-ho sense ni tant sols plantejar-se si això té cap lògica. Què hi farem.

Només vaig passar 7 anys a oficines, 3 a la de Mont-roig i 4 a una de Reus: em van trucar per si volia participar en un projecte de canvi de sistema informàtic i vaig dir que sí sense pensar-m'ho dos cops; no em desagradava especialment el tracte amb els clients -fins i tot jo havia sigut capaç d'adonar-me que de grans persones i d'impresentables n'hi ha a tot arreu- però estava fart d'altres coses que ara no vénen al cas.

Després ja sabeu com va anar tot: grans professionals i millors persones com Rafael Jané (diuen les males llengües que quan va marxar de Caixa Catalunya van encetar ampolles de xampany), amb un diagnòstic clínic de psicòpata a sota del braç segons em van dir, van posar-se a treballar amb cos i ànima per a ensorrar una entitat que portava més de 50 anys servint al territori i fent acció social. El mèrit se'ls ha de reconèixer, certament, ja que no crec que sigui fàcil carregar-se una entitat financera encara que sigui petita com Caixa Tarragona així com així, però amb la inestimable ajuda d'uns assistents als consells d'administració -inclosos alguns sindicats- disposats a dir que sí a tot a canvi d'unes suculentes dietes, i de grans fitxatges com alguns dels que vaig haver de patir directament, el camí va ser una mica més planer.

La qüestió és que si Caixa Tarragona estava en dificultats com a conseqüència d'haver volgut créixer amb unes hipoteques que era més que dubtós que es poguessin cobrar (vaja, "crear diners del no res" no havia funcionat!), hi havia més grans entesos en la matèria amb immillorables idees per a empitjorar-ho molt més tot plegat: la gran estratègia consistia en ajuntar Caixa Tarragona amb Caixa Manresa (una entitat petita però que no havia fet tant el boig) i amb Caixa Catalunya, un forat negre que amb grans directius com el pianista i ex-ministre espanyol Narcís Serra havia sobrepassat amb escreix el punt de no retorn cap al precipici.

Els (i)responsables de comunicació no paraven d'omplir-se la boca amb els beneficis -210 milions si no recordo malament- que representarien les sinergies (si hi hagués Déu, fulminaria amb un llamp la majoria dels que fan servir aquesta paraula) de la fusió. Al correu de la feina hi tenia una carpeta de nom "NO-DO" on hi anava guardant notícies com aquesta i similars.

Total, que 12.000 milions d'euros provinents del FROB més tard la situació encara era pitjor. Diuen que l'any 2013 va arribar una oferta del Banco Popular per comprar Catalunya Caixa, però que al govern espanyol li hauria resultat molt més incòmode gestionar el mort de Bankia sense tenir una excusa com la de Catalunya Caixa a mà, i que a l'últim moment l'oferta no es va acceptar. Evidentment no en tinc cap prova, però per alguna raó em resulta del tot creïble.

I com que tant al tristpartit com als ultradretans de CiU, que sembla que deuen 23 milions d'euros a la Caixa de Pensions, ha semblat no preocupar-los gaire la desaparició del teixit financer de Catalunya, així va arribar el 2013: amb un ERO salvatge a Catalunya Caixa al qual em vaig acollir -encertadament o no- el passat mes d'octubre, tot i no ser empleat afectat. Com deia, no sé si la vaig encertar o no, però amb la informació que tenia en aquell moment, vaig pensar que si venia un comprador com Caixa de Pensions o Banco de Santander, la central d'El Prat de Llobregat no la voldrien per a res, i com que no sabia en quines condicions es faria el següent ERO, vaig fer cas de la dita castellana de "más vale pájaro en mano que ciento volando". Certament, també hi va ajudar el canvi de lloc de treball de Tarragona al Prat de Llobregat: passar-me dues hores i mitja cada dia a l'autobús per a anar a fer una feina que es pot fer des de casa, no em feia venir pas ganes de continuar, especialment després de saber que un dels grans professionals i millors persones de la casa havia decidit que "els de Tarragona, si poden venir al Prat avui, millor que demà".

Res més en aquest capítol, però si hi ha algú amb tan poca feina com per a haver llegit fins aquí, tinc males notícies: penso escriure més sobre el tema.


dijous, 20 de març del 2014

I de vegades, encara somric

No em sento pas orgullós de ser català. Per què carall m'hauria de sentir orgullós d'una cosa que no he triat? Em podia haver tocat ser espanyol, ucraïnès o una puça, i mira, em va tocar ser català. Si ho hagués triat potser em podria sentir orgullós del  nostre caràcter -tot i que de vegades de la covardia en diguem seny-, d'haver preservat la llengua i la cultura despŕés de 300 anys de persecució  i de moltíssimes altres coses, però també hauria de sentir vergonya per haver triat un poble que serà un dels últims d'abandonar aquesta presó de nacions que és Espanya, o per haver triat un poble que posa al Govern una colla de corruptes i impresentables -i això val tant pels d'ara com pels d'abans-, entre molts altres defectes que tenim els catalans.

M'imagino que la proporció de grans persones i d'absoluts imbècils -jo el primer- deu ser, si fa no fa, la mateixa aquí que a qualsevol altre lloc del món. Però que després dels atacs antidemocràtics de ponent a una entitat com l'Assemblea Nacional Catalana, la resposta de molts catalans sigui agafar 4 euros -i amb l'estafa anomenada crisi que estem vivint, és per a pensar-s'ho dos cops- i associar-s'hi, encara em fa somriure. Si acabem fent alguna cosa de bo en aquest país, serà gràcies a la gent. No me'n puc sentir orgullós, però tenir la sort de poder viure un moment com l'actual em fa somriure.

dilluns, 17 de març del 2014

Waze, el navegador lliure i gratuït

Ahir, i després de veure un tuit sobre una utilitat per a quan es rep una trucada tot fent funcionar Waze, em vaig decidir a tornar a provar aquest navegador, cosa que no havia fet  -gran error- des que utilitzava el G1.



Si esteu cansats d'esperar unes instruccions de veu en català que no arriben, o simplement voleu provar un altre navegador, no us esteu de donar una oportunitat a Waze, el navegador distribuït sota una llicència de programari lliure i en el qual tots els usuaris contribuïm a generar cartografia i informació de les possibles incidències de trànsit que ens trobem.

Waze, que l'any passat va ser comprat per Google, té una interfície que no té res a envejar -si de cas al contrari- a la de Google Maps, i gràcies a la seva integració amb les xarxes socials, facilita compartir la nostra posició i l'hora estimada d'arribada, tant  públicament com de forma privada, i fins i tot trobar la benzinera més barata que hi ha al voltant, gràcies a la informació compartida per la comunitat.

Tot i l'accent xava de les instruccions de navegació, he trobat una agradable sorpresa que l'aplicació tracti l'usuari de vós, ara que per tot arreu ens trobem amb la nefasta moda de tractar l'usuari de tu.

Si m'hi voleu buscar, m'hi trobareu amb l'usuari tmallafre.

diumenge, 9 de març del 2014

MTA per a enviar correu electrònic

Un MTA és una eina que permet que un ordinador enviï missatges de correu electrònic. Pot ser útil, per exemple, perquè un servidor ens enviï un missatge quan passen determinats esdeveniments, o que periòdicament, mitjançant cron, ens enviï informes d'estat del servidor, o moltíssimes altres coses.

Per a Debian i derivades, això es pot fer fàcilment amb exim4 i mutt; després d'instal·lar els dos programes, cal configurar exim4; per a fer servir un compte de gmail seria així:
$ sudo dpkg-reconfigure exim4-config

-s’envia a través d’smarthost i es rep via SMTP o fetchmail
-nom del correu del sistema: el de la màquina
-adreça IP on es vincula les connexions d’entrada de l’SMTP: 127.0.0.1 ; ::1
-d’altres destinacions per a les quals s’accepta correu: nom màquina
-ordinadors dels quals sou repetidor: en blanc
-Adreça IP o nom del servidor del «smarthost» de sortida: smtp.gmail.com::587
-Voleu amagar el nom de correu local al correu de sortida? No
-Voleu mantenir el nombre mínim de consultes de DNS possibles (marcatge sota demanda)? No
-Mètode de lliurament per al correu local: format mbox a /var/mail/
-Voleu dividir la configuració en fitxers petits? No

Després cal editar l'arxiu /etc/exim4/passwd.client afegint:

gmail-smtp.l.google.com:elteucompte@gmail.com:contrasenya
*.google.com:elteucompte@gmail.com:contrasenya
smtp.gmail.com:elteucompte@gmail.com:contrasenya

Reiniciem Exim:
$ sudo /etc/init.d/exim4 restart

I ja està.

Per a Manjaro, una solució que m'ha funcionat és msmtp; després d'instal·lar-lo, cal editar l'arxiu de configuració .msmtprc deixant-lo així*:

# Accounts will inherit settings from this section
defaults
auth on
tls on
tls_trust_file /usr/share/ca-certificates/mozilla/Thawte_Premium_Server_CA.crt

# A first gmail address
account gmail
host smtp.gmail.com
port 587
from elvostreusuari@gmail.com
user elvostreusuari@gmail.com
password la_vostra_contrasenya
tls_trust_file /etc/ssl/certs/ca-certificates.crt

# Set a default account
account default : gmail

Aquest fitxer ha de tenir permisos de lectura i escriptura només per al propietari:

$ chmod 600 ~/.msmtprc
* Cal que cada usuari que hagi d'enviar correu tingui aquest fitxer de configuració; no oblidem l'usuari root si n'ha d'enviar

Després cal afegir la línia

set sendmail=/usr/bin/msmtp

al fitxer
/etc/mail.rc

I un últim pas abans de provar que funciona: creem el fitxer, per exemple, prova.msmtp i hi posem el següent:

To: maildestí@domini.cat
From: mailorigen@domini.cat
Subject: prova

Manjaro rulez!

El desem i ja podem fer la prova:
$ cat prova.msmtp | msmtp -a default maildesti@domini.cat
Un cop feta la comprovació, ja podem configurar el cron perquè comenci a enviar correu com un boig :-)

dimecres, 5 de març del 2014

Fons d'escriptori a Manjaro Linux XFCE

No és que a mi m'interessi gaire, però per algun motiu que desconec, l'última versió de Manjaro Linux XFCE no permet triar directament un fons d'escriptori personalitzat, i per a una adolescent pot ser una tragèdia de dimensions incalculables no tenir un paio dels One Direction com a fons d'escriptori.

Però és tan fàcil com

$ sudo ln -s /home/usuari/ruta_a_la_imatge /usr/share/xfce4/backdrops/imatge

Un cop fet això, només cal anar als ajustaments de l'escriptori i fer clic a la imatge actual; automàticament apareixerà la nova i ja es podrà seleccionar.

dilluns, 3 de març del 2014

Impressora HP Deskjet 720C a Manjaro Linux

Fa 14 anys que tenim aquesta impressora a casa. Gairebé ja és una qüestió de romanticisme el fet de no canviar-la, a banda que funciona perfectament.

Ahir vaig canviar el Linux Mint Debian Edition de l'ordinador de sobretaula on hi ha connectada aquesta impressora pel port paral·lel per un flamant Manjaro Linux XFCE (fa una estona una de les meves filles m'ha dit "pare, això va més ràpid!")

L'únic que em va costar una mica de fer funcionar va ser la impressora; ho deixo aquí com a xuleta i per si li serveix a algú.

Segons la wiki d'Arch, per a fer funcionar una impressora pel port paral·lel:

To use a parallel port printer, you will need to load the lp, parport and parport_pc kernel modules.

Per tant, vaig deixar el fitxer /etc/modules-load.d/modules.conf així:

# List of modules to load at boot
lp
parport
parport_pc


Amb això ja reconeix la impressora, però a l'hora de buscar els controladors no troba els corresponents. Simplement cal instal·lar:

$ yaourt pnm2ppa

Un cop fet això últim (tant a l'ordinador que fa de servidor com als altres que imprimiran des de la xarxa) ja només cal seguir l'assistent gràfic per a afegir i configurar la impressora.

Actualització 04/04/2014:
Per a poder configurar la impressora des d'altres ordinadors de la xarxa, cal editar el fitxer /etc/cups/cupsd.conf al servidor fent els següents canvis:

 # Only listen for connections from the local machine.
Listen 192.168.0.140:631            # l'adreça del servidor


I si voleu accedir a la configuració des de la interfície web:

# Web interface setting...
WebInterface Yes

# Restrict access to the server...

  Order allow,deny
  Allow localhost
  Allow from 192.168.0.*              # en funció de la vostra xarxa



Un $ sudo systemctl restart cupsd acabarà de fer la màgia.




dissabte, 1 de març del 2014

Un altre motiu per a votar pirata

L'errada de l'altre dia del vividor de la política Enric Millo, seguida per alguns dels diputats del seu grup, a banda de ser divertida, ens hauria de fer adonar de la pobra qualitat de la nostra democràcia.

A més del que molt encertadament diu Vicent Partal: "em sembla igualment estúpid que aquests diputats no puguen rectificar. Tots sabem que el vot d'ahir és fals i no val per a res. No seria més lògic, doncs, que la cambra deixàs repetir la votació per a rectificar una badada com aquesta?", de què serveix que els ciutadans anem a votar cada quatre anys, si al final el que ha de legislar el Parlament ho acaba decidint l'executiva d'un partit, i pobre del diputat que no cregui? Ja em perdonaran, però si això és democràcia, jo sóc Mohamed Jordi.

Doncs quan el Partit Pirata tingui diputats al Parlament, es podran equivocar com qualsevol altre, però això de les directrius del partit no passarà, perquè qui decidirà què han de votar seran els seus militants.

Queixar-se dels polítics està bé, perquè el Parlament és un niu de corrupció, de dropos i de professionals de la política, però queixar-se'n i seguir votant els de sempre no crec que sigui l'estratègia més intel·ligent. Si esperem resultats diferents, convé que no seguim fent el mateix. Votar Pirata és una bona forma de canviar-ho tot.

diumenge, 23 de febrer del 2014

Youtube Downloader

Si voleu baixar vídeos de youtube, podeu fer servir alguna de les eines que hi ha en forma d'extensió per a Firefox, per exemple.

Però si us agrada fer servir l'intèrpret d'ordres -i segur que si l'heu provat gaire, us agradarà- hi ha una bona eina que serveix perfectament per a aquesta finalitat: youtube downloader. Molt útil, per exemple, per a baixar música: no cal arrencar l'aMule, buscar torrents ni res de tot això: simplement amb

$ youtube-dl http://adreça-del-video -x audio-format mp3

al cap d'un moment tindrem la música del vídeo al disc dur :-)

Per a instal·lar youtube downloader, és tan fàcil com:
Amb Debian i derivades:

$ sudo apt-get install youtube-dl

amb Arch, Manjaro i derivades:

$ sudo pacman -S youtube-dl

Lògicament tot això només és amb finalitats educatives, no feu coses lletges amb les baixades d'Internet o el senyors del PP us faran pam pam al culet!

Com he reviscolat un USB que feia el ruc

Multisystem és una eina fabulosa per a tenir diferents distribucions Linux arrencables des del mateix USB (tot i que la traducció al català potser no és la millor del món; mireu qui la va fer i veureu per què)

La qüestió és que feia dies que no me'n sortia de fer-lo funcionar, fins que avui m'he adonat que el problema era l'USB. En aquest cas, la solució ha estat ben senzilla:

$ dd if=/dev/zero of=/dev/sdX bs=8M
 
Després he creat una taula de particions i una partició nova amb GParted. Voilà :-)

Atenció: vigileu que la lletra X s'ha de substituir per la corresponent al vostre USB i no us equivoqueu; no crec que us interessi acabar amb el vostre disc dur ple de zeros :-)

Actualització a 16/02/2021: i si voleu veure el progrés de l'operació (un dd pot trigar força estona), només cal fer 

$ dd if=/dev/zero of=/dev/sdX bs=8M status=progress

dijous, 13 de febrer del 2014

Passeu-vos a Som Energia

Esteu d'acord amb allò de "independència per a canviar-ho tot"? Perfecte! Però per què no anem avançant feina?

Avui he rebut la primera factura de Som Energia, i és veritat el que havia llegit a twitter: és una de les poques factures que fa il·lusió de rebre.

Tot i que cal aportar 100 € per a donar-s'hi d'alta, tot i que de moment potser no suposa cap estalvi, no sabeu la satisfacció que em produeix deixar de pagar-li el sou a un criminal. No sigueu garrepes, canviem-ho tot abans i després de la independència i passeu-vos a Som Energia!

dimarts, 4 de febrer del 2014

"Jo faig servir WhatsApp perquè és el que té tothom"



Suposo que això és el que deuen pensar moltíssims usuaris d'aquesta aplicació de missatgeria instantània. O sigui: tipus voto CiU perquè és qui treu més vots -ho sé, aquí cal afegir-hi que la gent el que vol és poder comunicar-se sense trencar-s'hi les banyes-

Trobo que encara fa riure més si pensem que molts dels usuaris d'aquesta aplicació propietària tan insegura deuen ser dels que afegeixen aquell ridícul peu sobre confidencialitat als correus electrònics: se suposa que els preocupa que la seva informació vagi a parar on no toca, però sembla que s'esforcin precisament en provocar que així sigui.

I per si encara no s'ha dit prou vegades: l'argument "total, pel que jo envio, tant me fa que m'espiïn" fa aigües per tot arreu. Primer que res perquè no és cert, i si algú us diu això, proveu de llegir què escriu al mòbil mirant per sobre de la seva espatlla a veure si li fa gaire gràcia. En segon lloc perquè si qui ho diu envia una carta, bé que deu tancar el sobre. I finalment -tot i que segur que trobaríem moltes més raons- perquè està demostrat que aviat o tard s'acaba enviant informació sensible per un canal insegur si s'utilitza prou, com és el cas del WhatsApp.

Ja sé que és gairebé predicar al desert, però ja hi ha qui fa temps que va començar, i mira, jo també vull aportar el meu granet de sorra per mirar d'ajudar a canviar tot això. Us voleu comunicar amb un mínim de garanties? Trieu i remeneu a F-Droid; hi trobareu alternatives amb cara i ulls i de codi obert. O feu una ullada a Telegram; de moment només és lliure la part del client, però els seus desenvolupadors han anunciat alliberar el codi del servidor. En trobareu més informació al blog de @ggrappa.

Recordeu, com deia el Capità Enciam: els petits canvis són poderosos! I si algú us pregunta, desafiant i amb to burleta: "no tens WhatsApp?" li podeu respondre: "és privatiu i insegur; no m'interessa"

Actualització a 06/02/2014 via @pepmayne en relació a Telegram: un senyor que sembla entendre-hi força conclou "avoid at all costs". Romandrem atents a l'espera de més notícies; de moment jo torno a instal·lar ChatSecure -també coneguda com GibberBot- des d' F-Droid, que des del darrer canvi de ROM no la portava al mòbil. També miraré d'esbrinar si amb Telegram passa el mateix que amb WhatsApp, que el desinstal·les però els teus contactes creuen que el segueixes tenint.

Actualització a 15/02/2014: doncs sí: Telegram està tan malparit com WhatsApp en el sentit que en desinstal·lar-lo no pregunta a l'usuari si vol donar de baixa el seu compte. Resultat: els usuaris que tenien com a contacte qui l'ha desinstal·lat, segueixen pensant que li poden enviar missatges. Afortunadament a https://telegram.org/deactivate es pot demanar la baixa, per la qual cosa me l'he hagut de tornar a instal·lar per a poder rebre el codi de desactivació :-(


dilluns, 6 de gener del 2014

Fallout ROM, @papapeps i GNU/Linux

Fa uns dies que vaig canviar la ROM al meu vetust Desire S. Feia molts mesos que hi gastava Reaper basada en Cyanogen, més que res per la seva velocitat explosiva, tot i que també per seu reduït consum de bateria. Però la vena tastaolletes em va fer buscar i trobar una altra ROM del mateix desenvolupador: Fallout. Tota una troballa (antiga, ho sé), que tot i no tenir la mateixa velocitat, té algunes millores, com per exemple a la càmera de fotos. Una de les moltes millores a l'aplicació és la que consisteix en poder fer una ràfega de fotos mantenint el disparador premut, per a després escollir quina o quines de les fotos preses conservar.

Però un efecte que vaig observar que tenia el fer fotos així és que anaven a parar a una carpeta a dins de /DCIM/100/BURST, i ni la pròpia aplicació Galeria de la ROM ni Copy miraven a aquesta profunditat de carpetes (QuickPic sí que ho fa)

-falca publicitària-

Copy és una aplicació similar al conegudíssim Dropbox però amb més capacitat gratuïta; si us doneu d'alta amb aquest enllaç gaudireu de 20 GB d'entrada i en guanyareu 5 més per cada usuari que es doni d'alta a través vostre. Igual que el Dropbox, té versió per a mòbil i es pot configurar per a pujar automàticament les fotos, triant, si es vol, que només ho faci quan el mòbil s'ha connectat per wifi.

-/falca publicitària-

Doncs bé, resulta que justament avui el gran @papapeps ha fet un RT de la Linux Foundation parlant de find, i el meu petit caparró ha pensat: per què no fas un invent amb find, el poses a GScript i fas un accés directe per a moure les fotos que vagin a una d'aquestes subcarpetes una carpeta més amunt? Dit i fet:

Al moment d'executar l'script, ja he vist que Copy estava pujant les fotos al núvol, i ja es veuen a la galeria.

No és fantàstic GNU/Linux? Si no l'heu tastat mai, perquè no us feu un regal de Reis i comenceu avui?