Pàgines

dimecres, 11 de setembre del 2013

Fem Via!




Avui és l'11 de setembre de 2013. Espero que, com a molt, només n'hi hagi un més en el que calgui sortir a manifestar-nos per la nostra llibertat. Jo aniré al tram 202 de la Via Catalana, amb els Xiquets de Reus. Hi assistiré tal com ho faran més de 400.000 persones, evidentment només una part -important, però minoritària- dels catalans. Però això no és el que compta. El que comptarà és si aconseguim fer una cadena ininterrompuda al llarg dels 400 quilòmetres del recorregut. Sí, les persones som així d'incoherents a l'hora de valorar les coses, però és així com funcionem: massa vegades donem més importància a la forma que al fons, què hi farem.

Però com ja he escrit aquí altres cops, una de les conseqüències d'aquest acte pot ser que creguem més en nosaltres mateixos. Vet aquí que un poble derrotat, amb una llengua que ja no és una llengua sinó gairebé una deixalla plena de barbarismes, un poble tan amarat d'hispanocentrisme que no nota res d'estrany quan algú parla de govern central per a referir-se al govern espanyol, un poble que permet estoicament que li robin els diners, la història i la dignitat, pot començar a creure's capaç de ser lliure fent una cosa tan simple i complexa al mateix temps com donar-se les mans al llarg del país. No té gaire sentit, com tampoc en té que la majoria de catalans vulguin la independència però a l'hora de votar n'hi hagi tants que votin una coalició que sembla independentista però que no ho és. Som així.

Ara bé, aprofito aquest humil blog per a remarcar un cop més que la independència, tot i ser un objectiu al qual hem d'arribar el més ràpidament possible, perquè si no fem via aviat no quedarà país, ha de passar a ser automàticament un punt de partida quan hi arribem. Qui es pensi que a partir de la independència tot seran flors i violes s'equivoca de mig a mig, perquè seguirem tenint una casta política que viu en un univers paral·lel i molt haurem de canviar aquesta caricatura de democràcia on vivim per tal que es mereixi aquest nom. I precisament haurem de seguir sent l'anomenada societat civil els qui empenyem per tal que passin coses, ja que els polítics que tenim -en general, tot i que amb honroses excepcions- tenen un interès principal molt allunyat d'això, i és precisament que no canviï res per tal que ells puguin seguir vivint tranquil·lament a costa dels contribuents.

En resum: independència sí i com més aviat millor, però no ens adormim quan l'aconseguim; caldrà seguir treballant de valent per tal de tenir una democràcia veritable, directa i participativa, i per fer entre tots un país millor.

Fem Via!

dimarts, 10 de setembre del 2013

Coses a fer després d'instal·lar Manjaro Linux (III)



Avui i després de barallar-m'hi forces hores, ja que ma filla ahir va aconseguir carregar-se la taula de particions (iniciant amb una eina de "recuperació" de Windows des del GRUB), he instal·lat Manjaro Linux XFCE de 64 bits al portàtil Acer Aspire de la mestressa. Afortunadament amb TestDisk he aconseguit copiar totes les dades, però no recuperar la partició on hi havia una Xubuntu 12.04 LTS, ni amb aquesta ni amb cap altra eina com BootRepair (amb aquesta he recuperat l'arrencada del Windows, però a casa no el fa servir ningú) ni amb totes les altres que he provat.

Finalment doncs, i un cop copiades totes les dades, m'he posat a la feina i he arrencat amb la iso de Manjaro torrada a un USB mitjançant UnetBootin (per mi, la millor eina per fer aquesta feina). De seguida m'he adonat que tenia el mateix problema que quan hi vaig posar Xubuntu: la pantalla es queda sense retroil·luminació. Aquest cop, fins i tot a l'arrencada des de l'USB -crec que amb Xubuntu no em va passar fins al primer reinici després d'instal·lar el sistema-. Però el problema l'he pogut resoldre ràpidament: a l'arrencada des de l'USB només m'ha calgut entrar a les opcions amb el tabulador i afegir el paràmetre acpi_osi=Linux per a poder veure la pantalla (després d'augmentar la lluentor amb la combinació de tecles a tal efecte un cop arrencat). Després de la instal·lació, podia haver fet sudo gedit /etc/default/grub i afegir aquest paràmetre després de GRUB_CMDLINE_LINUX=, però m'he decidit a provar el que he trobat aquí -en realitat ve a ser el mateix però amb un paràmetre més-. Oli en un llum.

Algun consell més per a acabar d'afinar el Manjaro:

-Voleu connectar al vostre android des de Manjaro per adb sense maldecaps i en 4 passos? Fàcil:
1-instal·leu l'SDK d'android
2-editeu el vostre .bashrc afegint-hi export PATH=${PATH}:/ruta-a-l'sdk/platform-tools . Deseu i reinicieu el terminal o bé feu $ source .basrc
3-executeu $ sudo pkill -f adb
4-executeu $ sudo env PATH=$PATH adb devices

-Us heu adonat que els noms de les interfícies de xarxa que surten amb ifconfig són raríssims? Si heu afegit el monitor de xarxa al quadre per a veure'n la velocitat en tot moment, això pot suposar una incomoditat o fins i tot un problema; a mi, per exemple, en connectar a Internet per USB mitjançant el mòbil, em sortia una interfície amb un nom massa llarg que em feia impossible posar-lo al monitor... fins que vaig trobar aquesta solució i també aquesta.

No és fantàstic GNU/Linux?



dissabte, 7 de setembre del 2013

Coses a fer després d'instal·lar Manjaro Linux (II)

Com a continuació de l'anterior entrada, algunes cosetes més que ens poden interessar configurar després d'instal·lar Manjaro:

-Al gestor d'energia, apartat Bateria: cal decidir si mantenim activada la casella de "Millor estalvi d'energia que rendiment" o no.

-Configurar Plank, la barra d'accessos directes inferior, eliminant i afegint els que hi vulguem amb el botó dret (s'hi poden afegir accessos a les aplicacions obertes fent clic a "Mantenir al Dock"

-Si volem veure què ens omple el disc dur, es pot instal·lar el conegut baobab de gnome (crec recordar que només són uns pocs MB): $ sudo pacman -S baobab

-Sempre va bé tenir algun/s navegador/s alternatiu/s. A mi m'agrada tenir-ne un de lleuger com Midori i també Chromium: $ sudo pacman -S midori chromium

-Tot i que no ho utilitzo gaire, sempre instal·lo GPA. No hi ha paquet als repositoris, però només cal baixar la font d'aquí, descomprimir i des de la carpeta corresponent, els coneguts ./configure, make i (sudo) make install.

-Fer funcionar el DNIe: com que encara ens queden uns mesos per fer funcionar aquesta espècie de defecació dels nostres veïns de ponent, va bé tenir-ho a punt per si ens cal. Aquí també tocarà compilar, però no és cap problema insalvable:

     -instal·lem:
            $ yaourt opensc-dnie-devel
            $ sudo pacman -S pcsclite pcsc-tools
           
-baixem el tarball de https://aur.archlinux.org/packages/opensc-opendnie
-el descomprimim i instal·lem tal com s'explica aquí (trigarà una estona)

Actualització a 27/04/2015: un cop comprovat que funciona, només cal afegir l'ordre
                       $ yaourt opensc-opendnie

a les dues anteriors.

-busquem el fitxer opensc.conf (hauria de ser a /etc/) i l'editem descomentant les dues línies                  
# enable_pinpad = false; tal com s'explica aquí.
-si no podem carregar el mòdul opensc-pkcs11.so al Firefox perquè no és a /usr/lib/opensc-pkcs11.so tal com està explicat a l'enllaç anterior, el copiem de les carpetes d'instal·lació a aquesta ubicació i ja el podrem carregar.

$ sudo systemctl enable pcscd
$ sudo systemctl start pcscd 
    
Reiniciem el Firefox; connectem el lector amb el DNIe, i a funcionar.

-Configurar la sincronització horària. En aquesta entrada dels fòrums proposen una alternativa al mètode de la wiki, que diuen que és insegur.

-Si quan silencieu el so no hi ha manera de tirar enrere, aquí hi ha la solució.

-Per a connectar més ràpidament deshabilitant l'IPv6, es pot consultar la wiki d'Arch. També ens pot interessar desactivar l'ARP i potser modificar els DNS's.

-Si voleu fer servir els hangouts de google, s'ha de baixar el tarball d'aquí i instal·lar com abans amb el DNIe. Però si valoreu la vostra privacitat, potser serà millor utilitzar jitsi.

-El temps d'arrencada de Manjaro és el més curt de totes les distribucions que he provat a l'EEE, però potser encara es pot millorar amb aquests senzills passos.

Què, encara no us he fet venir ganes de tastar Manjaro?


diumenge, 1 de setembre del 2013

Coses a fer després d'instal·lar Manjaro Linux


Manjaro és una distribucio Linux basada en Arch, a la qual vaig fer cap després de cansar-me d'esperar actualitzacions a Linux Mint Debian Edition, tot i els furibunds atacs d'alguns fonamentalistes de Debian (xist). Anava darrera d'una distribució realment rolling release i que no ho fos només de nom, i després d'estar uns dies fent el tastaolletes amb SparkyLinux, Point Linux i SolydX, vaig acabar decidint-me per Manjaro després de provar-les totes instal·lant-les a un USB.



Manjaro XFCE Edition, el sabor que vaig triar, funciona molt bé out of the box (ja sé que un bajà com jo no hauria de dir aquestes coses, però mira, em feia gràcia), però aquesta és la meva xuleta de coses a fer després de la instal·lació per a, com a mínim, deixar-la al meu gust:

-Configurar el quadre afegint i eliminant elements.  A mi m'agrada saber en tot moment la velocitat de la xarxa i veure l'estat de les memòries física i virtual, en canvi no m'interessa veure-hi el canviador d'espais de treball (si vull canviar ho faig amb el teclat); això va a gust del consumidor :-)

-Tunejar el ratolí tàctil: per a fer que el clic amb dos dits simuli el botó del mig del ratolí,cal afegir "options psmouse proto=imps" (sense les cometes) al fitxer /etc/modprobe.d/options.conf (o crear-lo si no existeix). Hi ha altres possibilitats fent el que s'explica aquí. També es pot modificar la velocitat del doble clic (jo la tinc a 500 ms) perquè resulti més còmode. Finalment, si voleu utilitzar el ratolí a un portàtil funcionant amb bateria, convé modificar el fitxer /etc/laptop-mode/conf.d/usb-autosuspend.conf tal com s'explica aquí per tal que no entri en suspensió.

-Instal·lar whisker menu. Si heu fet anar LMDE amb escriptori Mate sabreu de què parlo; un menú millorat que val la pena provar (amb la .iso actual, 0.8.7, ja ve instal·lat per defecte, de fet és la imatge de més amunt):  

~$ sudo pacman -S xfce4-whiskermenu-plugin

 -Dreceres de teclat: resulten molt còmodes per a dur a terme les tasques més habituals; per exemple l'ordre xfce4-popup-whiskermenu obrirà el menú whisker, o xfce4-session-logout, el de sortida. Jo vaig canviar la de bloqueig de pantalla xflock4 per Ctr+Alt+l, que és la que faig anar habitualment, i tinc Ctrl+Alt+Supr per al menú de sortida. I també es poden executar scripts que tinguem desats amb dreceres de teclat, entrant l'ordre thunar /ruta/script.sh

-Configurar la pantalla de bloqueig per tal que permeti canviar d'usuari, afegint xscreensaver.newLoginCommand: lxdm -c USER_SWITCH al fitxer ~/.Xresources tal com expliquen aquí.

-Desactivar l'IPv6 al Network Manager. Està explicat aquí.

-Posar nano com a editor per defecte: si sou com jo, que vaig pel món fent-me el xulo com si entengués alguna cosa de GNU/Linux però en realitat no en tinc ni idea, pot ser que se us obri el Vi quan aneu a editar el crontab i llavors no sapigueu què fer. Podeu fer que s'obri amb nano afegint export EDITOR=nano al fitxer .bashrc.

-En cas d'utilitzar un portàtil, configurar al gestor d'energia el comportament que volem quan es tanca la tapa i quan es prem el botó d'adormiment, així com la resta de paràmetres.

-Si sou tan perepunyetes com jo i voleu que l'ordre dels botons de les finestres al quadre no sigui el que surt per defecte, i a més es puguin punxar i arrossegar, està explicat aquí com fer-ho.

-Instal·lar Prey per si mai l'ordinador va a parar a unes mans on no tocava. Aquí s'explica com fer-ho.

I fins aquí els meus humils consells. No us fan venir ganes de tastar Manjaro?