dimarts, 21 d’agost de 2012

La meva modesta opinió

és que som a la fase final, suposant que això de la independència vagi per fases. De fet, els qui hi entenen diuen que aquests processos -com sembla evident, per una altra banda- no avancen de forma lineal, sinó que hi ha un moment en el que es produeix un cúmul de circumstàncies que propicien que una part d'un estat faci el pas i se'n separi. L'anomenada guspira, com sembla que fa dies que corre per Internet.

Que ho digui un ignorant com jo no té cap valor, però si ens aturem a pensar com estàvem el 10 de setembre de 2009 -el dia abans de la primera Consulta per la Independència a Arenys de Munt- sembla evident com s'ha anat accelerant tot des d'aquest dia no pas tan llunyà, i si aquests dies mirem tot el que fa referència a la nostra independència a la premsa internacional, ens adonarem de com anem cremant etapes cada cop més ràpidament.

Per això, i com diu la frase que també volta per Internet "els catalans fa 300 anys que fem l'imbècil; no hem de deixar de ser catalans, hem de deixar de fer l'imbècil", potser convindria que per una vegada actuéssim amb un mínim d'intel·ligència i deixéssim de barallar-nos entre nosaltres.

Ja fa mesos que em vaig adherir a l'Assemblea Nacional Catalana, després d'haver passat per ERC (quan encara era Republicana i de Catalunya), RCat i SI i haver-ne fugit per diferents motius, perquè el projecte de l'ANC em va semblar engrescador i prou allunyat d'aquesta colla de vividors de la política que hem posat tots plegats a dins de la cova de botiflers que és ara per ara el nostre Parlament. Sí, ja he sentit i llegit que l'ANC és plena de convergents, d'agents del CNI, d'autonomistes i no sé quantes coses més, però si m'he tornat a equivocar, tal com diria Edison, no hauré fracassat; simplement hauré trobat una manera més de no avançar el més ràpidament possible cap a la independència (i espero que no sigui així), però com a mínim no hauré estat assegut al sofà criticant tots els que no pensen exactament com jo i no fan exactament el que crec que s'hauria de fer.

Totes aquestes cabòries em vénen al cap perquè un cop més veig baralles entre independentistes, els que diuen que l' #11S2012 s'ha d'anar a Barcelona i insulten els qui no ho volen fer i a l'inrevés. Personalment, crec que les persones som imbècils -jo el primer- i massa sovint no actuem amb cap mena de lògica. Precisament per això, penso que pot tenir més visibilitat un fotimer de gent a Barcelona que no pas aquest mateix fotimer de gent manifestant-se, posem per cas, cadascú davant del seu ajuntament (i no seria més lògic això, en comptes d'haver de desplaçar centenars de quilòmetres centenars de milers de persones?). Però si ja serà prou complicat -ja podríem començar a barallar-nos avui mateix amb les xifres del dia 11- quantificar la gent que hi haurà a Barcelona, no ho serà encara més fer-ho amb la gent escampada arreu del país? Però vaja, a banda d'aquest pobre argument, reconec que no en tinc gaires més; per tant, si a algú li dóna la reial gana de manifestar-se per la independència a Reus, París o Londres el dia 11 de setembre i no a Barcelona, qui carall sóc jo per dir-li que faci una altra cosa? Mentre no ho faci per la presa de pèl del pacte fiscal, que faci el que vulgui.

En resum: manifestem-nos allà on sigui a favor de la independència i en contra de pactes fiscals impossibles; jo crec que enguany és millor fer-ho a Barcelona i és el que faré; qui ho vulgui fer a qualsevol altre lloc, endavant i benvingut sigui.




Actualització: sembla que la CUP ha canviat d'idea; me n'alegro!



amunt