Pàgines

dilluns, 30 d’abril del 2012

Sí als peatges


Em sembla bé que hi hagi peatges. El cotxe és un de tants luxes als quals ens hem acostumat -potser perquè ens hi han fet acostumar- sense el qual podem -ho hauríem de poder- viure perfectament. Per tant, qui vulgui gaudir d'un luxe, que se'l pagui.

Ara bé, quin és el problema? Bé, en realitat n'hi ha uns quants, de problemes. Jo mateix vaig haver d'anar sis mesos amunt i avall per la C32 i un bon tros d'AP7 per qüestions de feina. Quines alternatives tenia? Pràcticament cap. Si ho volia fer amb transport públic, pràcticament havia d'anar a dormir en arribar a casa i llevar-me a les 3 de la matinada per a agafar el cotxe i anar a l'estació de tren. Per al trajecte de 23 km. que faig actualment (tot i que sense peatges), em trobo que hauria d'agafar el cotxe fins a l'estació de tren o d'autobús i gastar més diners dels que em costa fer-los amb cotxe. Això no és alternativa ni és res.

Un altre problema -per si algú viu en algun univers paral·lel i encara no se n'ha adonat- és que com passa amb gairebé tot, circular a Catalunya és més car que a la resta del Regne d'Espanya. I mentre ens facin ser espanyols per força, això és simplement inadmissible. Si un dia decidim lliurement ser espanyols, potser ens mereixerem els peatges que paguem i molts més, però de moment això no ha passat.

Finalment, per quins set sous una empresa privada ha de fer negoci amb això, fins al punt de veure la seva inversió amortitzada 30, 40 o més vegades que la inversió inicial? Com es pot admetre que en una situació com l'actual, algú estigui fent un negoci d'aquesta magnitud? Hi ha qui diu que CiU deu 21 milions d'euros a "La Caixa", principal accionista d'Abertis, i que els favors es paguen amb favors. Segur que són uns malpensats i que no és així. Al cap i a la fi, la coalició de govern no s'ha vist mai implicada en cap cas de corrupció com podrien ser els casos Palau, Treball, ITV, BFP, Turisme, Pretòria... no?

Doncs res, que quan tinguem Estat propi i puguem decidir com volem que es financin les autopistes, un transport públic com cal, sistemes per tal que qui no tingui alternativa pagui un preu just... jo diré sí als peatges. Però mentre això no arribi, #novullpagar

divendres, 20 d’abril del 2012

Dóna la cara a Les Borges del Camp





Aquest Sant Jordi fem un dóna la cara per la Independència a Les Borges del Camp. Sí, ja sé que molta gent ens mirarà amb un somriure condescendent, i ja ni parlo dels qui a aquestes alçades encara es pregunten perquè volem la independència. També hi haurà qui li farà peresa aixecar el cul del sofà i preferirà quedar-se a casa, a veure si TV3 l'espanyolitza una mica més, si encara és possible -i sense adonar-se'n-

Tot i això, un grup de persones ens dedicarem a fer-ho aquest dilluns a Les Borges del Camp, i moltes altres a d'altres llocs del país, tal com es pot veure a donalacara.cat. També repartirem material divulgatiu de l'ANC.

No sé quines són les motivacions concretes de cada persona, però tinc clar quines són les meves. És evident que necessitem la independència amb cada cop més urgència; el que no tinc clar és com sorgirà el desencadenant. Potser serà la manifestació del 5 de maig a la Plaça de Sant Jaume que s'està convocant per les xarxes socials. Potser un dia d'aquests decidirem tots plegats de fer una manifestació d'uns minuts cada setmana davant dels ajuntaments. Potser la campanya #novullpagar serà la guspira. Potser la feina de l'ANC desembocarà finalment en el referèndum. Si algú sap què és el que cal fer per tenir la màxima efectivitat, que ho digui. Si no, seguiré treballant en qualsevol iniciativa que cregui que ens porta en la direcció correcta. I per mi un "dóna la cara" al carrer ho és, perquè contribueix a normalitzar l'independentisme; ens fa convèncer a tots plegats de la força real que tenim i fa perdre la por als qui encara en tenen. Si aconseguim algun resultat en aquest sentit, per petit que sigui, ja em sentiré satisfet.

dimecres, 18 d’abril del 2012

L'endemà tot seran flors i violes

L'endemà del dia de la independència tot serà molt diferent. Com que Espanya ja no ens robarà 60 milions diaris, els efectes es començaran a notar de forma gairebé immediata. Els inversors estrangers veuran que som un país modern i seriós i veuran de seguida les oportunitats que hi ha a casa nostra. No caldrà patir pel català, perquè ja no dependrem de sentencies arbitràries de tribunals estrangers. Segurament els peatges romandran oberts al cap de pocs dies i tot s'anirà normalitzant ràpidament

NO!

Si algú es creu encara que només sigui una petita part d'aquesta espècie de versió moderna del conte de la lletera, que s'ho faci mirar per algú que hi entengui.

És cert que no caldrà gastar l'energia que gastem ara parlant de com d'urgent és la independència i fent-ne pedagogia, que no caldrà mirar com ens insulten els nacionalistes espanyols a twitter (ep, això jo ja no ho faig ara), que no caldrà parlar de bestieses de pactes fiscals ni fer el ploramiques per si els espanyols ens deixen veure o no els seus secrets oficials (pots comptar)...

Però l'endemà del dia de la independència tindrem un país per construir, amb unes infraestructures escanyades, amb gent morint a les llistes d'espera a la sanitat pública o veient la Llei de Dependència com una broma macabra; el transport públic s'haurà de construir gairebé des de zero; molts alumnes seguiran anant a classe en barracons, no tindrem la línia d'alta velocitat que ens cal; milers de joves molt ben preparats seguiran a l'atur i encara n'hi haurà més que seguiran amb escassa o nul·la preparació; el català estarà al punt més baix de la seva història pel que fa a l'ús i la comprensió; els mitjans públics seguiran farcits de "professionals" amb unes competències lingüístiques absolutament inacceptables, milers de jubilats seguiran amb una pensió de misèria, tindrem més d'un milió de persones per sota del llindar de la pobresa, hi seguirà havent personatges sinistres com Felip Puig i tota la seva colla, que seguiran explicant-nos que la democràcia consisteix en votar un cop cada quatre anys...

Ens caldrà decidir quin model de país volem, què fem amb la indústria nuclear i química, fent estudis seriosos de les malalties que hi ha, per exemple, a pobles com El Morell o La Pobla de Mafumet, què fem amb el monstre de l'Eurovegas si finalment ens el deixem encolomar, si realment volem eliminar els peatges o posar-ne més, fins a quina edat hi ha d'haver ensenyament obligatori, quina política d'immigració volem...

Se'ns gira feina, potser que ens hi posem aviat.

dissabte, 14 d’abril del 2012

I ara què passarà?

Cada cop hi ha més indicadors que fan pensar que Espanya seguirà els passos de Grècia, com aquests 10 fets horribles o aquest editorial del New York Times esmentat per Vilaweb. Potser val més que anem pensant que les imatges dels disturbis a Grècia que fins ara hem estat veient còmodament asseguts al sofà, les viurem, més aviat que tard, a casa nostra. I també, com Televisió de Catalunya ("la seva", amb la seva dèria espanyolitzadora) ens farà notar, a moltes ciutats espanyoles.



I què hi podem fer?

Doncs ben poca cosa. Amb el Parlament de fireta que tenim a casa i la colla de lladres i inútils del govern espanyol, el tema està complicat. Si quan hi havia "bonança econòmica" podíem anar fent amb el robatori espanyol del 10% del PIB -això sí, mirant sempre cap a una altra banda per no veure el més d'1 milió de persones que ja vivien per sota del llindar de la pobresa-, ara les coses poden empitjorar molt i molt ràpidament. Cada cop més gent anirà quedant-se sense feina amb les estúpides mesures adoptades a la majoria d'estats europeus, i a més, Espanya ens robarà cada cop més quan aquí tenim cada cop menys.

La independència ha passat de ser una utopia no fa pas gaires anys a ser una necessitat urgent. Potser la guspira que estàvem esperant ja ha començat amb la insubmissió fiscal iniciada per alguns valents empresaris i amb el tema dels peatges:



Però no farà cap mal que hi seguim posant el nostre granet de sorra. Al contrari, si aquesta ocasió és la bona, empenyem tots per tal que no deixi de ser-ho. I si no ho és, també, per tal de fer que ho sigui.