dimecres, 19 de desembre de 2012

Anem per feina


No sé quina serà la pregunta. No sé quina serà la data exacta. No sé si serà vinculant. Però tot això no és excusa: vénen els 2 anys més importants dels últims 300; ara és l'hora d'anar per feina, de convèncer els indecisos, de contrarestar tots els pals a les rodes que ens posaran des de ponent i de fer absolutament tot el possible i una mica més per a guanyar aquesta consulta; ens hi juguem massa com per no fer tot el que estigui al nostre abast. Per la memòria dels qui no ho podran veure, pel futur dels nostres fills i pel nostre propi: anem per feina.

Per cert, voleu que el domini 300iprou.cat apunti a la vostra web?

Més...

dimarts, 4 de desembre de 2012

Espanya, Wert i el català




Els catalans tenim molts defectes. Molts. Però per algun motiu, hem sigut els únics als qui Castella, d'entre totes les nacions que ha colonitzat, no ha aconseguit eliminar la seva llengua. Bé, potser això és una mica massa optimista, veient com es fa anar el català en general i com el parlen als mitjans, però suposo que es pot dir sense faltar a la veritat que el que parlem encara és una llengua.

No sé si els espanyols s'han imbecil·litzat totalment -molt més que nosaltres, que ja és dir- i tot el que saben fer és aguantar-se el seu odi irracional cap a la nostra llengua fins després de les eleccions o bé hi ha alguna altra raó que se m'escapa i que els fa actuar tan descaradament. Francament, trobo més eficaç la famosa estratègia del "que se consiga el efecto sin que se note el cuidado", o sigui que en principi prefereixo la tàctica actual, que com a mínim fa que ens mantinguem alerta, i entre altres coses té el beneficiós efecte de fabricar independentistes entre els cada cop més pocs que encara no ho eren.

Des d'ahir que estic veient molta gent indignada a twitter, i això és bo, perquè demostra que, malgrat tot, encara som vius. Però desenganyem-nos: encara que demà, el mes que ve o d'aquí a un any tinguéssim un Estat que no només no va en contra de la nostra llengua sinó que hi està a favor, el català seguiria estant en perill. I hi estaria perquè hi seguiria havent persones que parlen en castellà quan s'han d'adreçar a una altra persona perquè sembla oriental, rus, africà, americà o alienígena, i això no ho canvien les lleis. I també hi estaria perquè, tot i que portem tota una generació amb la immersió lingüística, massa gent no es preocupa el més mínim per parlar i escriure correctament una llengua que es mereix tant de respecte com la que més, no només perquè és patrimoni de la humanitat, sinó perquè a més resulta que és la nostra. Si nosaltres mateixos no som capaços de respectar-la, com podem esperar que ho faci algú altre?

Indignem-nos, concentrem-nos davant de les seus del PP, no acatem lleis genocides, recolzem els mestres que no les acatin, marxem d'Espanya i fem tot el que calgui per a protegir-nos d'atacs com aquest darrer, però estimem la nostra llengua i protegim-la parlant-la i escrivint-la amb correcció i utilitzem-la sempre i amb tothom; ningú no ho farà per nosaltres.

Més...

diumenge, 25 de novembre de 2012

Per què he votat pirata?


Sóc independentista fins a la medul·la. He militat a ERC, RCat i SI. I tots tres, d'una manera o altra, m'han decebut, fins i tot enganyat. Per tant, en aquestes eleccions no tenia gaires opcions.

Podia haver votat la CUP i durant força dies pensava que ho faria. Finalment, però, m'he decantat pel Partit Pirata. El meu vot per la CUP no m'hauria satisfet al 100%, més aviat per sensacions que no pas per cap cosa concreta (suposo que tinc dret a triar el meu vot en base a sensacions, a més d'altres coses), però escrits com aquest hi haurien tingut alguna cosa a veure.

Tinc quaranta-sis anys. I estic fart dels partits polítics convencionals. El fet que la CUP, pel seu caràcter assembleari no fos un d'aquests, era un punt més a favor de votar-los. Però els darrers dies he estat llegint molt sobre el Partit Pirata; tinc el plaer de conèixer algunes de les grans persones que en formen part gràcies al meu pas per algunes festes ubuntaires, com l'amic @papapeps, i ha sigut quan m'he acabat de decidir.

Sí, ja he vist la foto de l'espanyolista que anava a les seves llistes, però també el tercer comentari de la notícia de l'enllaç anterior. I sí, també sé que el Partit Pirata va acceptar la Falange Auténtica a la seva plataforma electrònica Jo Avalo, però també en vaig llegir l'explicació.

Com ja he dit en una resposta al twitter, això va de democràcia, concretament de democràcia directa i participativa, i no de perfecció absoluta, entre altres coses perquè no existeix.

He votat el partit que funciona com m'agradaria que funcionés la política: amb democràcia directa i participativa; no tal com funciona ara: votant un cop cada quatre anys unes llistes tancades i comprant un paquet complert, que en el millor dels casos es complirà, i en massa ocasions ni això.

He votat Partit Pirata, i n'estic molt content. I als qui em pregunten: "Partit Pirata? I aquests qui són?" els segueixo contestant amb una pregunta: A qui votes? Als partits que t'ensenya la tele?

Més...

dimarts, 20 de novembre de 2012

Jo no tinc por


Perquè el que ens ha de fer por és quedar-nos amb qui no ens vol com som però tampoc ens vol deixar marxar.

Perquè el que ens n'ha de fer és quedar-nos amb els qui tomben als despatxos el que els ciutadans decideixen a les urnes.

Perquè el que ens n'ha de fer és quedar-nos amb els que s'anomenen a ells mateixos intel·lectuals, defensors de totes les causes justes del món però que s'afanyen sempre que poden a anar contra la nostra.

Perquè el que ens n'ha de fer és quedar-nos amb qui vol vendre la nacionalitat espanyola a canvi de diners.

Perquè el que ens n'ha de fer és quedar-nos amb qui construeix línies de tren sense passatgers, autovies sense cotxes i aeroports sense avions amb els nostres diners.

Perquè el que ens n'ha de fer és quedar-nos amb qui veu la diversitat lingüística no com a riquesa cultural, sinó com una nosa a eliminar.

Perquè el que ens n'ha de fer és quedar-nos amb qui diu que un referèndum és antidemocràtic, i posa les lleis al davant de la democràcia.

Perquè el que ens n'ha de fer és quedar-nos amb qui prohibeix partits i tanca diaris.

Perquè el que ens n'ha de fer és quedar-nos amb qui subvenciona la fundació Francisco Franco.

Perquè el que ens n'ha de fer és quedar-nos amb qui té torturar animals com a festa nacional.

Perquè qui també ens n'ha de fer és qui porta una generació sencera enganyant catalanets vestint-se de catalanista, quan no és més que una coalició que creu que Catalunya és seva i els catalans els seus servidors, per tal que els seus amics de les autopistes, ITV's, mútues privades i grups de comunicació segueixin fent negocis, i que no dubta a pactar amb la ultradreta franquista espanyola cada cop que li convé.

Jo no tinc por. Per això el 25 de novembre votaré independència.

Més...

dijous, 13 de setembre de 2012

Doncs no, encara no hem guanyat

L'altre dia vaig dir que ja havíem guanyat. El meu cervellet mononeuronal em va dir: "hola, carallot, ja no tenim por i ara tot anirà de cara". I m'ho vaig creure.

M'equivocava de mig a mig. Evidentment, em descuidava un enemic molt més poderós que la por, encara que només sigui per la seva magnitud. Si Einstein deia que estava segur que l'estupidesa humana -sí, aquesta que també m'afecta a mi fins al punt de no adonar-me'n- és infinita, per alguna cosa devia ser.

Que hi hagi gent que es dediqui a esquinçar-se les vestidures pel que diuen a TVE, Telecirco o Intereconomía, pot ser un passatemps més o menys divertit (jo no li veig la gràcia, però vaja, sobre gustos...), però que ahir aquest país semblés una convenció de tertulians dient el difícil que serà, no és sinó un magnífic exemple d'aquesta infinita estupidesa que ens envolta. Per tota aquesta colla de pessimistes professionals, es veu que la independència d'un país és més difícil d'aconseguir que una vacuna per la SIDA, un viatge tripulat a Mart o la fusió freda.

Ep, calla! Si resulta que en vint anys s'han creat 33 nous estats al món! Però no, oblidem l'eufòria de dimarts i seguim rebolcant-nos en el negativisme del "què difícil serà, ui que Espanya ens farà boicot (més?), ui que ens faran fora d'Europa (segur que ens interessa ser-hi?), ui que ens reclamaran part del deute espanyol (doncs apunteu-ho i ja passarem!), ui què passarà amb les pensions (collons, que si no fem via a marxar segur que ja les hem vist prou!), ui, ui, ui". Quina reacció més intel·ligent, me'n faig creus! No crec que sigui això precisament el que pensava Joan Sales quan deia que havíem de deixar de fer l'imbècil! (per cert, gràcies Senyor @elbixo per disminuir la meva ignorància fent-me conèixer l'autor de l'encertada dita)

Ara, el que per mi ha fet vessar el got ha sigut el que ha dit el flowerpower del Joan Herrera. Resulta que per a aquest crack de la democràcia, un vot d'un unionista val més del doble que el d'un independentista. O no és això el que diu quan decideix que "les decisions que es prenguin a partir d'ara han d'anar al 70 o 80%"? O sigui que en un referèndum, si el No obté el 31% dels vots ens hem de seguir quedant amb els nostres grans amics de ponent? Doncs et felicito, fill.

No, no ha de ser tot tan difícil. Però si us plau, no ens posem problemes nosaltres mateixos, que ja ens en posaran els altres. Siguem només una mica menys imbècils que ells; segur que no costa tant.

Més...

dilluns, 10 de setembre de 2012

Ja hem guanyat

Encara que demà hi hagués un núvol tòxic -esperem que no passi- i ens haguéssim de quedar tots a casa, ja hauríem guanyat. Hem guanyat perquè hem perdut la por.

Víctor Alexandre diu que som febles perquè no sabem que som forts, però això està canviant. Som com l'elefant que de petit li lliguen la pota a un arbre i de gran no sap que se'n podria lliurar amb una estrebada, però que de cop i volta s'atura a pensar: i si l'estirem tots ben fort, per aquí i per allà?

La Consulta per la Independència del 13 de setembre de 2009 a Arenys de Munt que després es va estendre per tot el país, la campanya #novullpagar, pobles i ciutats plens d'estelades, bombers que desobeeixen ordres d'Interior... estem perdent la por a marxes forçades! I com menys por tinguem, menys febles i per tant més forts ens farem. El procés és irreversible, i com deia avui mateix Txe Arana, "toca a Mas implicar-s'hi al cent per cent o deixar pas a qui vulgui dirigir el procés" , perquè no té cap sentit allargar una situació que la majoria de ciutadans volen canviar; no podem seguir amb els ciutadans volent la independència i els polítics fent veure que plou.

A més, la por que ens feia febles, està canviant de bàndol a marxes forçades. És la por la que fa dir bajanades als cada cop menys unionistes que queden, com Duran, Navarro o Maruhenda. Tenen una port insuportable, perquè saben que han perdut. Saben que la seva gran Espanya -el que en queda avui en dia del que fou un imperi on no es ponia el sol- s'esmicola i té els dies comptats.

Tenen por i ràbia, com la d'algun impresentable que es dedica a robar estelades a Les Borges del Camp, tant les que vam posar a les dues entrades del poble com les d'algunes cases.

És la ràbia del qui se sent vençut, perquè sap que podria demanar de fer un acte a l'Ajuntament de Les Borges en favor de la sagrada unitat d'Espanya i el permís li seria concedit, tal com se'ns ha concedit per als actes que hem fet de l'ANC al poble, però sap que aquest acte només duraria 1 minut: el temps que trigaria a anomenar els dos únics grans arguments que els queden als unionistes: "¿y en tu DNI qué pone?" i "¿y en qué liga jugaria el Barça?". Per això, el que no fa pas tant temps havíem de fer els independentistes de nit -retirar una bandera que és un símbol de dominació a casa nostra- ara ho han de fer ells d'amagat amb una bandera que simbolitza la llibertat d'un poble. Han perdut, i nosaltres hem guanyat.

Més...

dimarts, 21 d’agost de 2012

La meva modesta opinió

és que som a la fase final, suposant que això de la independència vagi per fases. De fet, els qui hi entenen diuen que aquests processos -com sembla evident, per una altra banda- no avancen de forma lineal, sinó que hi ha un moment en el que es produeix un cúmul de circumstàncies que propicien que una part d'un estat faci el pas i se'n separi. L'anomenada guspira, com sembla que fa dies que corre per Internet.

Que ho digui un ignorant com jo no té cap valor, però si ens aturem a pensar com estàvem el 10 de setembre de 2009 -el dia abans de la primera Consulta per la Independència a Arenys de Munt- sembla evident com s'ha anat accelerant tot des d'aquest dia no pas tan llunyà, i si aquests dies mirem tot el que fa referència a la nostra independència a la premsa internacional, ens adonarem de com anem cremant etapes cada cop més ràpidament.

Per això, i com diu la frase que també volta per Internet "els catalans fa 300 anys que fem l'imbècil; no hem de deixar de ser catalans, hem de deixar de fer l'imbècil", potser convindria que per una vegada actuéssim amb un mínim d'intel·ligència i deixéssim de barallar-nos entre nosaltres.

Ja fa mesos que em vaig adherir a l'Assemblea Nacional Catalana, després d'haver passat per ERC (quan encara era Republicana i de Catalunya), RCat i SI i haver-ne fugit per diferents motius, perquè el projecte de l'ANC em va semblar engrescador i prou allunyat d'aquesta colla de vividors de la política que hem posat tots plegats a dins de la cova de botiflers que és ara per ara el nostre Parlament. Sí, ja he sentit i llegit que l'ANC és plena de convergents, d'agents del CNI, d'autonomistes i no sé quantes coses més, però si m'he tornat a equivocar, tal com diria Edison, no hauré fracassat; simplement hauré trobat una manera més de no avançar el més ràpidament possible cap a la independència (i espero que no sigui així), però com a mínim no hauré estat assegut al sofà criticant tots els que no pensen exactament com jo i no fan exactament el que crec que s'hauria de fer.

Totes aquestes cabòries em vénen al cap perquè un cop més veig baralles entre independentistes, els que diuen que l' #11S2012 s'ha d'anar a Barcelona i insulten els qui no ho volen fer i a l'inrevés. Personalment, crec que les persones som imbècils -jo el primer- i massa sovint no actuem amb cap mena de lògica. Precisament per això, penso que pot tenir més visibilitat un fotimer de gent a Barcelona que no pas aquest mateix fotimer de gent manifestant-se, posem per cas, cadascú davant del seu ajuntament (i no seria més lògic això, en comptes d'haver de desplaçar centenars de quilòmetres centenars de milers de persones?). Però si ja serà prou complicat -ja podríem començar a barallar-nos avui mateix amb les xifres del dia 11- quantificar la gent que hi haurà a Barcelona, no ho serà encara més fer-ho amb la gent escampada arreu del país? Però vaja, a banda d'aquest pobre argument, reconec que no en tinc gaires més; per tant, si a algú li dóna la reial gana de manifestar-se per la independència a Reus, París o Londres el dia 11 de setembre i no a Barcelona, qui carall sóc jo per dir-li que faci una altra cosa? Mentre no ho faci per la presa de pèl del pacte fiscal, que faci el que vulgui.

En resum: manifestem-nos allà on sigui a favor de la independència i en contra de pactes fiscals impossibles; jo crec que enguany és millor fer-ho a Barcelona i és el que faré; qui ho vulgui fer a qualsevol altre lloc, endavant i benvingut sigui.




Actualització: sembla que la CUP ha canviat d'idea; me n'alegro!



Més...

Muntar automàticament els mitjans extraïbles a enlightenment

A Ubuntu hi ha l'opció de muntar automàticament els mitjans extraïbles que es connectin, en funció de les opcions escollides aquí (crec que les marcades són les opcions per defecte):


Però d'ençà que vaig començar a utilitzar Fluxbox, per molt que tingués aquestes opcions marcades, el comportament no era el mateix. No es muntava cap dispositiu automàticament, i era una mica emprenyador perquè habitualment he de copiar ràpidament les fotos d'una targeta de memòria (a peu de plaça, és el que té fer de cronista casteller) i també els vídeos d'una càmera. I amb un parell d'scripts que es poden activar fàcilment cadascun amb una combinació de tecles és molt còmode, si funciona.

Però com deia, amb Fluxbox l'invent havia deixat de funcionar, i amb enlightenment la cosa no s'havia solucionat. Sí que afegint un parell de línies als scripts per a muntar el dispositiu en qüestió es podia solucionar i de fet ja ho havia fet. Però potser perquè no en sé prou o ves a saber per què, al final sempre m'acabava donant problemes del tipus canvi de denominació del dispositiu si pel que sigui l'havia de tornar a muntar, o qualsevol altre.

Finalment vaig decidir-me a buscar una solució definitiva i lògicament la vaig trobar -és molt difícil ser el primer que té un problema d'aquest tipus, i també que ningú ho hagi pogut solucionar abans-: aquí ho expliquen ras i curt:

sudo apt-get install udisks-glue

jo he deixat la configuració recomanada a $HOME/.udisks-glue.conf; això ja a gust del consumidor.

I com sempre, per tal que el procés arrenqui a l'entrar, només cal afegir 

udisks-glue.desktop a ~/.e/e/applications/startup/.order i crear un fitxer amb el mateix nom a ~/.local/share/applications i el següent contingut:

[Desktop Entry]
Hidden=false
GenericName=udisks-glue
NoDisplay=false
Name=udisks-glue
Exec=udisks-glue
Terminal=false
StartupNotify=true
Name=udisks-glue
Comment=Arrenca udisks-glue
Type=Application
Categories=Settings;DesktopSettings;Security;
X-Ubuntu-Gettext-Domain=udisks-glue

Lògicament a Fluxbox el tema és molt més senzill: només cal afegir el procés a ~/.fluxbox/startup i a funcionar.


Més...

diumenge, 5 d’agost de 2012

Barra de finestres a enlightenment (II)

A l'anterior entrada explicava com posar hpanel com a barra de tasques a enlightenment, però la veritat és que falla més que el govern espanyol mirant de fer baixar la prima de risc.

Afortunadament, al món del programari lliure hi acostuma a haver solucions per donar i per vendre per a qualsevol problema, i aquest cas no n'ha estat una excepció. Una breu passejada pel synaptic dóna resultats per a triar i remenar; jo després de tastar-ne uns quants, m'he quedat amb perlpanel, que no peta com hpanel i, tot i no ser res de l'altre món, permet força opcions de configuració, a més de la capacitat -manies meves- de poder punxar i arrossegar les finestres que hi ha representades per a deixar-les amb l'ordre desitjat:


Per a instal·lar:

$ sudo aptitude install perlpanel

O mitjançant synaptic. I perquè arrenqui en iniciar sessió:

~$ touch ~/.local/share/applications/perlpanel.desktop

contingut:

[Desktop Entry]
Hidden=false
GenericName=perlpanel
NoDisplay=false
Name=perlpanel
Exec=perlpanel
Terminal=false
StartupNotify=true
Name=notificador
Comment=Arrenca perlpanel
Type=Application
Categories=Settings;DesktopSettings;Security;
X-Ubuntu-Gettext-Domain=perlpanel


I després:

~$ gedit ~/.e/e/applications/startup/.order

Afegim una fila nova amb perlanel.desktop

Ja està!

Més...

diumenge, 15 de juliol de 2012

Barra de finestres a enlightenment

Ja fa setmanes que utilitzo enlightenment, tant a l'ordinador de sobretaula com a l'EEE. N'havia fet algun tast ocasionalment, però no va ser fins a la classe magistral d'en Giorgio Grappa a la festa Precise Pangolin que em vaig decidir a endinsar-m'hi a fons i, un cop superats els esculls per a aconseguir les funcionalitats que em resultaven imprescindibles, convertir-lo en el meu gestor de finestres habitual.

Però hi havia una cosa que em resultava especialment incòmoda: acostumat com estava a tenir una barra inferior (o superior, com en el cas d'xfce) on poder triar fàcilment qualsevol de les finestres obertes, trobava particularment feixuc haver d'executar la meva combinació de tecles de la llançadora Everything per a poder triar la que volia.

Avui que he tingut un moment m'hi he posat i al cap de poca estona he trobat la solució: sudo aptitude install hpanel. Així de fàcil!



Punxant a l'esquerra es pot canviar d'ubicació (inferior o superior -jo segurament acabaré deixant-ho a la superior, ja que així no amaga trayer i a més no activaré la lleixa inferior quan vulgui canviar de finestra) i a la dreta es pot amagar o tornar a mostrar.

Evidentment però, no és qüestió d'haver d'arrencar hpanel amb el terminal cada cop que iniciem sessió; per tant:

~$ touch ~/.local/share/applications/hpanel.desktop
~$ gedit ~/.local/share/applications/hpanel.desktop


Contingut:

[Desktop Entry]
Hidden=false
GenericName=hpanel
NoDisplay=false
Name=hpanel
Exec=hpanel
Terminal=false
StartupNotify=true
Name=hpanel
Comment=Arrenca hpanel
Type=Application
Categories=Settings;DesktopSettings;Security;
X-Ubuntu-Gettext-Domain=hpanel


Després:

~$ gedit ~/.e/e/applications/startup/.order

Afegim una fila nova amb hpanel.desktop

Funciona!

Més...

dissabte, 30 de juny de 2012

Fins al capdamunt

Diria que n'estic fins els collons. Però com que voldria que aquest blog fos una mica més seriós que les meves bajanades a twitter (tampoc cal córrer gaire) no diré que n'estic fins els collons, perquè es podria donar el cas que dir que n'estic fins els collons no fos seriós.

Doncs això, que diria que n'estic fins els collons dels catalanets que això de la independència ja els va bé mentre l'esperen asseguts al sofà mirant Telecinco, dels que voten als botiflers de CiU o fins i tot en tenen el carnet a canvi d'algun favor, dels carallots que els voten perquè després de 30 anys encara es creuen les seves mentides, dels qui voten el PSOE de Catalunya perquè de vegades diuen que "som catalanistes", dels qui diuen "això de la independència només ens portarà problemes", dels carallots (inclosos en algun grup dels anteriors o no) que van amb l'arroja (feliç expressió de l'anònim -ui sí- senyor @elbixo) "perquè hi ha molts jugadors del Barça" i, en definitiva, de tots els carallots que algun dia diran "jo tota la vida he sigut independentista" però que no hauran mogut un sol dit demostrant-ho.

Però com que encara n'estic més fins els collons (perdó, fins al capdamunt) que Espanya em robi, m'insulti i em digui en quin idioma han d'estudiar les meves filles, aquesta tarda, en comptes d'esperar que algú faci alguna cosa (i si haig d'esperar que ho faci la botiflerada del Parlament, val més que em compri un sofà ben còmode), pagaré els 12 € de l'autobús (juntament amb la resta de la família) per a anar a l'inici de la Marxa cap a la Independència que es farà avui a Lleida.

Podem esperar que els de CiU diguin que és el moment (calculo que ho diran quan el CEO publiqui que el Sí guanyaria per un 99% o més en un referèndum, o potser ni així) o fer coses. Jo m'apunto a la segona opció.


Més...

dimecres, 30 de maig de 2012

Recuperar fotos esborrades

Llegeixo gràcies a un enllaç publicat al twitter del senyor @elbixo l'esfereïdora notícia d'un seguidor del Barça brutalment apallissat per la policia espanyola a Madrid.
Espero que la persona agredida i/o qui va fer les fotos posteriorment esborrades per un dels policies sàpiguen que no tenen perquè haver-se perdut per sempre. No sé si aquesta entrada servirà per a res, però per si de cas, suggereixo:

-apagar el mòbil amb el que es van fer les fotos.
-segurament les fotos esborrades són a una micro-SD. Caldria posar-la a un adaptador SD i posar-lo en mode lectura (movent la peça de l'esquerra)
-googlejar. Hi ha moltes aplicacions amb les quals es poden recuperar fotos esborrades.

Normalment, quan esborrem un fitxer qualsevol, com per exemple una foto, el sistema operatiu que estem utilitzant no l'elimina físicament. El que acostuma a fer, és esborrar-ne la ruta d'accés, de forma que l'explorador d'arxius no "sap" com accedir-hi, i marcar l'espai com a lliure o disponible. Si aquestes fotos no han estat sobreescrites per qualsevol altre fitxer, es poden recuperar amb alguna de les utilitats que hi ha per a fer-ho.

Sort!

Més...

dissabte, 26 de maig de 2012

És gravíssim

No, no vull fer brometa amb una de les famoses frases de l'expresident del Barça Josep-Lluís Núñez.

I no, tampoc em refereixo al fet que en un país de l'Europa occidental suposadament democràtic, la policia hagi estat prenent xiulets i pancartes a seguidors d'un equip de futbol que anaven a veure un partit. Sí; això, encara que sembli mentida, ha passat l'any 2012, en ple segle XXI en un Estat que es diu democràtic. Però com deia, no és a això al que em refereixo, ni al fet que la policia d'aquest país hagi fet fora de l'estadi alguns seguidors abans del final del partit. Ni tampoc al fet que una televisió que paguem nosaltres i que ens volen vendre com "la teva" hagi fet veure que no passava res. Aquests sí que han xiulat, mentre miraven cap a una altra banda!

No. El que trobo gravíssim és que la immensa majoria de botiflers atrinxerats al nostre Parlament no fa res per marxar d'aquesta bogeria. Al contrari, fan tot el possible per romandre-hi. I el nostre Govern, en comptes de defensar-nos, presumeix de ser el que més escanya els seus ciutadans i els amenaça quan es rebel·len contra una situació injusta. Potser ens convindria fer alguns canvis.

Més...

dimecres, 23 de maig de 2012

Notificació d'actualitzacions amb e17

A aquestes alçades ja no cal ni dir l'important que és mantenir el sistema actualitzat. I el fet d'utilitzar un gestor de finestres lleuger com Enlightenment no ha de suposar un inconvenient. Anem per feina:

~$ touch ~/.local/share/applications/notificador.desktop
~$ gedit ~/.local/share/applications/notificador.desktop


Hi posem:

[Desktop Entry]
Hidden=false
GenericName=update-notifier
NoDisplay=false
Name=update-notifier
Exec=update-notifier
Terminal=false
StartupNotify=true
Name=notificador
Comment=Arrenca el notificador d'actualitzacions
Type=Application
Categories=Settings;DesktopSettings;Security;
X-Ubuntu-Gettext-Domain=update-notifier

A continuació:

~$ gedit ~/.e/e/applications/startup/.order

Hi afegim una fila nova amb notificador.desktop

Ja està!

Més...

diumenge, 20 de maig de 2012

Canviar d'usuari a e17

Ja fa uns quants dies que gaudeixo d'e17 tant a l'EEE com a l'ordinador de sobretaula, gràcies a les magnífiques explicacions de Giorgio Grappa, tant al seu blog com en directe a la Festa Pangolina de Terrassa.

Com deia, gràcies a aquestes explicacions, googlejar una mica i la versatilitat d'Everything ho havia anat deixant tot al meu gust i no trobava a faltar les keys de Fluxbox.

Avui, però, m'he trobat un petit obstacle del que curiosament no n'he trobat ràpidament solució al pare Google totpoderós quan ma filla m'ha demanat l'ordinador: no sabia com canviar d'usuari! Afortunadament he recordat que amb Fluxbox ho faig fàcilment amb XScreenSaver, o sigui que he anat a les combinacions de tecles i li he dit que amb Ctrl+win+l (he mantingut la combinació de blocatge original) executi /usr/bin/xscreensaver-command -lock. Amb això puc accedir a aquesta bonica pantalla i canviar d'usuari amb "New login":




Actualització:

Per tal que això funcioni, el dimoni xscreensaver ha d'estar corrent. Amb Fluxbox és molt fàcil fer-ho: n'hi ha prou amb afegir una línia amb xscreensaver & a ~/.fluxbox/startup, però amb Enlightenment és una mica més laboriós. Més laboriós però no més complicat. Només cal afegir un fitxer de nom, per exemple, screensavere17.desktop a ~/.local/share/applications amb aquest contingut:

[Desktop Entry]
Hidden=false
GenericName=xscreensaver
NoDisplay=false
Name=xscreensaver
Exec=xscreensaver -nosplash
#el -nosplash és opcional; si fa gràcia veure-ho...
Icon=xscreensaver.svg
Terminal=false
StartupNotify=true
Name=Screensavere17
Comment=Start screensaver daemon
Type=Application
Categories=Settings;DesktopSettings;Security;
X-Ubuntu-Gettext-Domain=xscreensaver


I afegir

screensavere17.desktop (o el nom que haguem triat abans)

a ~/.e/e/applications/startup/.order

Ja està!

Més...

Liebster Blog

Avui he tingut l'agradable sorpresa de rebre aquest premi per part del senyor El Bixo. Enfeinat com estava per casa, havia anat rumiant a qui podria concedir jo aquest premi. Un dels cinc que havia pensat havia estat el mateix blog d'aquest anònim senyor, a qui cada cop més persones tenim la sort de conèixer virtualment. No sabeu la sort que tenim de tenir algú amb la seva capacitat intel·lectual entre els independentistes d'esquerra, per no parlar de l'àcid humor que destil·len molts dels seus tuits o de com pot acabar ràpidament amb els arguments, la paciència i el saber estar -suposant que mai n'haguessin tingut- d'alguns borderlines del nacionalisme espanyol que volten per twitter.

Però de seguida m'he adonat que sembla haver-hi una regla -escrita o no- que diu que no es pot tornar el premi a qui l'ha concedit, o sigui que n'hauré de buscar un més per a completar els cinc que em toca nominar.

Doncs res, aquí hi ha la meva tria. Potser en un altre moment me n'haurien sortit uns altres, però ara m'han sortit aquests:

Víctor Alexandre Imprescindible llegir algú tan lúcid i que no es deixa entabanar per l'autonomisme disfressat ni l'espanyolisme subliminal d'alguns mitjans.
Josep Sanchez, Sisco Garcia, Giorgio Grappa Aquests tres van junts perquè sense el primer no sé si hauria conegut els altres dos. Papapeps fa màgia amb AWK i altres coses, i és una de les persones amb més bon humor que conec; Sisco i Giorgio són professors i tecnoevangelistes del programari lliure, i ho expliquen als seus blogs, entre d'altres interessants entrades.
Gabriel Bibiloni Per què no dir-li cava a allò que sempre havíem anomenat xampany, per què cal dir tuitar i no tuitejar i molt més.

El que m'ha semblat entendre que cal fer per seguir la cadena:

-Copiar el logo del premi i enllaçar el blog de qui ens ha premiat (em sembla entendre que això vol dir que la imatge ha de ser l'enllaç a aquell blog, tot i que no ho he vist així en cap):


-Nominar cinc blogs i fer-los saber que han rebut el premi
-Demanar-los que redistribueixin el premi sota amenaça de ser torturats amb una gota malaia cada cop que a RAC1 diguin "la última", 'la oposició" o "l'universitat"

Això és tot; jo ara us he de deixar que vaig a buscar com es fa per cobrar l'import del premi.

Més...

dilluns, 30 d’abril de 2012

Sí als peatges


Em sembla bé que hi hagi peatges. El cotxe és un de tants luxes als quals ens hem acostumat -potser perquè ens hi han fet acostumar- sense el qual podem -ho hauríem de poder- viure perfectament. Per tant, qui vulgui gaudir d'un luxe, que se'l pagui.

Ara bé, quin és el problema? Bé, en realitat n'hi ha uns quants, de problemes. Jo mateix vaig haver d'anar sis mesos amunt i avall per la C32 i un bon tros d'AP7 per qüestions de feina. Quines alternatives tenia? Pràcticament cap. Si ho volia fer amb transport públic, pràcticament havia d'anar a dormir en arribar a casa i llevar-me a les 3 de la matinada per a agafar el cotxe i anar a l'estació de tren. Per al trajecte de 23 km. que faig actualment (tot i que sense peatges), em trobo que hauria d'agafar el cotxe fins a l'estació de tren o d'autobús i gastar més diners dels que em costa fer-los amb cotxe. Això no és alternativa ni és res.

Un altre problema -per si algú viu en algun univers paral·lel i encara no se n'ha adonat- és que com passa amb gairebé tot, circular a Catalunya és més car que a la resta del Regne d'Espanya. I mentre ens facin ser espanyols per força, això és simplement inadmissible. Si un dia decidim lliurement ser espanyols, potser ens mereixerem els peatges que paguem i molts més, però de moment això no ha passat.

Finalment, per quins set sous una empresa privada ha de fer negoci amb això, fins al punt de veure la seva inversió amortitzada 30, 40 o més vegades que la inversió inicial? Com es pot admetre que en una situació com l'actual, algú estigui fent un negoci d'aquesta magnitud? Hi ha qui diu que CiU deu 21 milions d'euros a "La Caixa", principal accionista d'Abertis, i que els favors es paguen amb favors. Segur que són uns malpensats i que no és així. Al cap i a la fi, la coalició de govern no s'ha vist mai implicada en cap cas de corrupció com podrien ser els casos Palau, Treball, ITV, BFP, Turisme, Pretòria... no?

Doncs res, que quan tinguem Estat propi i puguem decidir com volem que es financin les autopistes, un transport públic com cal, sistemes per tal que qui no tingui alternativa pagui un preu just... jo diré sí als peatges. Però mentre això no arribi, #novullpagar

Més...

divendres, 20 d’abril de 2012

Dóna la cara a Les Borges del Camp





Aquest Sant Jordi fem un dóna la cara per la Independència a Les Borges del Camp. Sí, ja sé que molta gent ens mirarà amb un somriure condescendent, i ja ni parlo dels qui a aquestes alçades encara es pregunten perquè volem la independència. També hi haurà qui li farà peresa aixecar el cul del sofà i preferirà quedar-se a casa, a veure si TV3 l'espanyolitza una mica més, si encara és possible -i sense adonar-se'n-

Tot i això, un grup de persones ens dedicarem a fer-ho aquest dilluns a Les Borges del Camp, i moltes altres a d'altres llocs del país, tal com es pot veure a donalacara.cat. També repartirem material divulgatiu de l'ANC.

No sé quines són les motivacions concretes de cada persona, però tinc clar quines són les meves. És evident que necessitem la independència amb cada cop més urgència; el que no tinc clar és com sorgirà el desencadenant. Potser serà la manifestació del 5 de maig a la Plaça de Sant Jaume que s'està convocant per les xarxes socials. Potser un dia d'aquests decidirem tots plegats de fer una manifestació d'uns minuts cada setmana davant dels ajuntaments. Potser la campanya #novullpagar serà la guspira. Potser la feina de l'ANC desembocarà finalment en el referèndum. Si algú sap què és el que cal fer per tenir la màxima efectivitat, que ho digui. Si no, seguiré treballant en qualsevol iniciativa que cregui que ens porta en la direcció correcta. I per mi un "dóna la cara" al carrer ho és, perquè contribueix a normalitzar l'independentisme; ens fa convèncer a tots plegats de la força real que tenim i fa perdre la por als qui encara en tenen. Si aconseguim algun resultat en aquest sentit, per petit que sigui, ja em sentiré satisfet.

Més...

dimecres, 18 d’abril de 2012

L'endemà tot seran flors i violes

L'endemà del dia de la independència tot serà molt diferent. Com que Espanya ja no ens robarà 60 milions diaris, els efectes es començaran a notar de forma gairebé immediata. Els inversors estrangers veuran que som un país modern i seriós i veuran de seguida les oportunitats que hi ha a casa nostra. No caldrà patir pel català, perquè ja no dependrem de sentencies arbitràries de tribunals estrangers. Segurament els peatges romandran oberts al cap de pocs dies i tot s'anirà normalitzant ràpidament

NO!

Si algú es creu encara que només sigui una petita part d'aquesta espècie de versió moderna del conte de la lletera, que s'ho faci mirar per algú que hi entengui.

És cert que no caldrà gastar l'energia que gastem ara parlant de com d'urgent és la independència i fent-ne pedagogia, que no caldrà mirar com ens insulten els nacionalistes espanyols a twitter (ep, això jo ja no ho faig ara), que no caldrà parlar de bestieses de pactes fiscals ni fer el ploramiques per si els espanyols ens deixen veure o no els seus secrets oficials (pots comptar)...

Però l'endemà del dia de la independència tindrem un país per construir, amb unes infraestructures escanyades, amb gent morint a les llistes d'espera a la sanitat pública o veient la Llei de Dependència com una broma macabra; el transport públic s'haurà de construir gairebé des de zero; molts alumnes seguiran anant a classe en barracons, no tindrem la línia d'alta velocitat que ens cal; milers de joves molt ben preparats seguiran a l'atur i encara n'hi haurà més que seguiran amb escassa o nul·la preparació; el català estarà al punt més baix de la seva història pel que fa a l'ús i la comprensió; els mitjans públics seguiran farcits de "professionals" amb unes competències lingüístiques absolutament inacceptables, milers de jubilats seguiran amb una pensió de misèria, tindrem més d'un milió de persones per sota del llindar de la pobresa, hi seguirà havent personatges sinistres com Felip Puig i tota la seva colla, que seguiran explicant-nos que la democràcia consisteix en votar un cop cada quatre anys...

Ens caldrà decidir quin model de país volem, què fem amb la indústria nuclear i química, fent estudis seriosos de les malalties que hi ha, per exemple, a pobles com El Morell o La Pobla de Mafumet, què fem amb el monstre de l'Eurovegas si finalment ens el deixem encolomar, si realment volem eliminar els peatges o posar-ne més, fins a quina edat hi ha d'haver ensenyament obligatori, quina política d'immigració volem...

Se'ns gira feina, potser que ens hi posem aviat.

Més...

dissabte, 14 d’abril de 2012

I ara què passarà?

Cada cop hi ha més indicadors que fan pensar que Espanya seguirà els passos de Grècia, com aquests 10 fets horribles o aquest editorial del New York Times esmentat per Vilaweb. Potser val més que anem pensant que les imatges dels disturbis a Grècia que fins ara hem estat veient còmodament asseguts al sofà, les viurem, més aviat que tard, a casa nostra. I també, com Televisió de Catalunya ("la seva", amb la seva dèria espanyolitzadora) ens farà notar, a moltes ciutats espanyoles.



I què hi podem fer?

Doncs ben poca cosa. Amb el Parlament de fireta que tenim a casa i la colla de lladres i inútils del govern espanyol, el tema està complicat. Si quan hi havia "bonança econòmica" podíem anar fent amb el robatori espanyol del 10% del PIB -això sí, mirant sempre cap a una altra banda per no veure el més d'1 milió de persones que ja vivien per sota del llindar de la pobresa-, ara les coses poden empitjorar molt i molt ràpidament. Cada cop més gent anirà quedant-se sense feina amb les estúpides mesures adoptades a la majoria d'estats europeus, i a més, Espanya ens robarà cada cop més quan aquí tenim cada cop menys.

La independència ha passat de ser una utopia no fa pas gaires anys a ser una necessitat urgent. Potser la guspira que estàvem esperant ja ha començat amb la insubmissió fiscal iniciada per alguns valents empresaris i amb el tema dels peatges:



Però no farà cap mal que hi seguim posant el nostre granet de sorra. Al contrari, si aquesta ocasió és la bona, empenyem tots per tal que no deixi de ser-ho. I si no ho és, també, per tal de fer que ho sigui.

Més...

dijous, 22 de març de 2012

@elmonaRAC1 m'ha deixat de seguir a twitter

Sí, jo també sóc humà (o això penso) i m'agrada, com a qualsevol tuitaire, tenir força seguidors. Per això tinc un parell d'aplicacions al meu compte de twitter que m'avisen quan algun dels meus seguidors ha deixat de ser-ho.

Avui m'ha arribat un missatge avisant-me que @elmonaRAC1 ha deixat de seguir-me. Crec que van ser ells qui van començar a seguir-me, com a conseqüència dels missatges mig en broma, mig seriosos, que els vaig començar a fer l'any passat, on feia veure que feien un concurs en el qual deien alguna paraula incorrecta i jo els deia quin era el parany. Un cop em van respondre que miraven de millorar, però que no era fàcil, o alguna cosa semblant. Em van començar a seguir i jo a ells. També els vaig respondre que s'ho miressin pel cantó positiu: que els enviés aquests missatges volia dir que els escoltava. Sí, evidentment alguns dels meus tuits potser no eren tot el respectuosos que caldria si es tractés d'un tuitaire qualsevol, però estem parlant d'una emissora de ràdio líder a Catalunya, i em sembla que això comporta, entre d'altres, haver de pagar el preu -tampoc res de l'altre món- de rebre tuits amb l'etiqueta #etfelicitofill, o del tipus "ja ha començat la secció parlem sense apòstrofs" o "he sentit algú que deia l'última; esteu tots bé?".

Però es veu que la gota que ha fet vessar el vas de la paciència al Comunity Manager que porta el compte de twitter d'El món a RAC1 ha estat aquesta entrada del blog, els 3 tuits que n'he fet al respecte, els RT que n'han fet alguns seguidors meus o potser tot plegat. Si, ja sé que twitter de vegades falla i deixem de seguir usuaris involuntàriament (i, qui estigui lliure d'unfollow involuntari, que tiri la primera pedra), però és molta casualitat que m'hagin deixat de seguir tot just ara, no?

Però vaja, tot i alguns tuits -que agraeixo- com el de l'usuari @Xiquein, encara en vull treure alguna cosa positiva de tot plegat: em demostra que a El món a RAC1 són humans, i capaços d'emprenyar-se. A l'emissora que paguem tots, missatges com aquest no han merescut mai cap resposta. Que no sigui que tenim el que ens mereixem.

Actualització 1: per si no queda prou clar, "l'emissora que paguem tots" és Catalunya Ràdio, tal com es pot veure a l'enllaç que ve després.

Actualització 2: hi ha qui no té clar que em deixessin de seguir. Aquí n'hi ha una prova i aquí una altra. Ja sé que això es pot falsejar, però us ben asseguro que tinc coses millors a fer que dedicar-me a crear falses proves d'una cosa com aquesta.

Més...

dilluns, 19 de març de 2012

El català als mitjans

Normalment no tinc gaire temps per a escoltar la ràdio; només una estona mentre condueixo anant o venint de la feina, i ben just tinc temps de fer un tuit o dos en relació al que hi sento, per tal de molestar una mica als meus soferts seguidors de twitter. Avui, però, he tingut una estona més.

Quan m'he cansat de sentir bajanades i incorreccions lingüístiques a la tertúlia d'El món a RAC1 i he posat RAC105, la meva dona ha dit que tenia ganes de sentir xerrar i ha posat Catalunya Ràdio, aquella emissora que des dels anys 80 m'havia sentit com a meva i que realment em feia sentir que era la ràdio nacional de Catalunya, però que ja fa uns quants anys que m'ha fet perdre tots dos sentiments. Allí, a la ràdio que paguem tots amb alguna part dels nostres impostos que no ens deixem robar per Espanya, he tingut la desgràcia d'enxampar una altra de les nefastes tertúlies que semblen ser el pa de cada dia a l'espai radiofònic català. La meva modesta opinió, és que en una ràdio que s'autoanomena nacional, s'hauria de parlar dia sí dia també del que Espanya ens roba, de com ens insulten i de com fan tot el possible per a acabar amb la nostra llengua, i de l'única sortida que hi ha per a tots aquests problemes, en comptes de parlar de segons quines bestieses i fer veure que tot és molt normal. Però tot i admetre que això pot ser discutible, el que és totalment inacceptable és que a la ràdio pública catalana hi haguem de sentir una colla d'analfabets que no tenen la més mínima cura de la nostra llengua, que fan anar els "tenir que" a dojo, que no saben la diferència entre desvelar i desvetllar... i així fins a l'infinit.

Em nego a creure que no hi ha gent capaç de defensar qualsevol argument sense semblar que no han estat mai escolaritzats en català, i em comprometo a exigir tant com em sigui possible que això canviï. Tan aviat com publiqui aquesta entrada, els n'enviaré l'enllaç als comptes de twitter @maticatradio i @elmonaRAC1. Sí, que aquests darrers siguin una emissora privada no els eximeix de res. I ho faré cada cop que ho cregui convenient; si volen, que m'enviïn 14 guàrdies civils a casa. No sé si és el millor que puc fer. És el que se m'ha acudit; si ningú no fa res, res no canviarà.

Més...

diumenge, 18 de març de 2012

Urgent: com eliminar el .es a blogger

Faig aquesta entrada d'urgència per a explicar com eliminar el .es als nostres blogs (suposo que a la Catalunya Nord hi afegeixen .fr; encara no ho he comprovat) Al blog d'en Marc Belzunces i he trobat la solució, però veig que el codi és per a dos dominis concrets i primer no m'ha funcionat fins que me n'he adonat. En resum, aquestes instruccions adaptades per als blogs catalans:

-entreu al vostre blog des de http://blogger.com
-entreu a Plantilla - Modifica l'HTML
-enganxeu aquest codi despŕes de l'etiqueta <head> (és aconsellable guardar còpia de seguretat abans)
-deseu la plantilla
-Ja no sou espanyols o francesos!

Podeu comprovar el resultat, per exemple, a http://lesborgesdelcampdecideix.blogspot.com

Actualització a 22/08/2012: actualitzo el codi tal com indica el senyor Bixo al seu blog

Més...

dimecres, 7 de març de 2012

Analfabets


Els trobareu per tot arreu. Com a executius encorbatats o a la cua de l'atur. Quan aneu a comprar el pa o a cal metge. Xerrant al bar o parlant per la ràdio com a experts de qualsevol tema (menys de la llengua, evidentment) amb suposats periodistes tant o més analfabets. Cofois amb els seus "es té que dir" o fins i tot "hi ha que fer". Satisfets dels seus "hi han", "val" (en el sentit de "d'acord") o de pronunciar "euro", "Blanes" o "Londres" en espanyol -sense ser parlants de català occidental- perquè potser pensen que fa més fi o ves a saber què.
Els seus arguments són tan contundents com "jo parlo el català del carrer" (al carrer et fotria jo, per impresentable), "l'important és entendre'ns" (si seguiu així potser aconseguireu justament el contrari) o "a mi ningú m'ha de dir com he de parlar" (quan justament són els qui més necessiten que algú els ho digui!)
Feu-me un favor i feu-vos-el vosaltres mateixos: ara que encara no està prohibit parlar correctament, no els seguiu el joc a aquests impresentables. Esforceu-vos per parlar correctament la nostra llengua; ningú no ho farà per nosaltres. Escolteu-vos aquests carallots amb el mateix sentiment que un espanyol que s'estimi la seva llengua s'escoltaria algú que digués "micobrio" o "estuvistes", perquè no es mereixen res més que això.
I si he comès alguna errada en aquesta o qualsevol altra entrada del blog, us agrairé que m'ho feu saber. Si no cuidem la llengua tots hi perdrem.

Més...

dijous, 23 de febrer de 2012

Alternatives a la crisi

No, no m'he convertit en un gurú de l'economia de la nit al dia. Però sí que tinc clar -només cal reflexionar-hi uns segons- que les retallades faran molt de mal. Us convido a escoltar aquesta entrevista a un catedràtic d'economia de dimarts passat al Versió RAC1. Són gairebé 37 minuts però a mi se'm van fer curts. No us perdeu les veritats com a cases de pagès d'aquest expert, que explica amb claredat diàfana per què les retallades provoquen més recessió, per què el finançament del BCE acaba no servint per a res o per què la contenció salarial aconseguirà l'efecte contrari del que se'ns vol vendre i a qui beneficiarà, passant pel cas d'Islàndia, que està fent tot el contrari del que està fent la resta d'Europa i que està creixent a un ritme superior al 4%.

Ho podeu escoltar mitjançant el reproductor d'aquí sota o descarregar-ho aquí.



Hi afegeixo: no es pot anar amb el lliri a la mà i demanar a Espanya que ens robi una miqueta menys. Molt Honorable President Mas: no segueixi dient que els catalans no estem prou madurs. Faci el fotut favor de madurar vostè, adoni's d'una punyetera vegada que la majoria de catalans volem la independència i actuï en conseqüència. Espanya s'ensorra, i si canvia alguna cosa pel que fa al que ens roba, serà per a augmentar la xifra, no per concedir-nos cap concert, pacte o com li vulguin dir. Tenen més clar que nosaltres que marxem, i aprofitaran per a robar-nos tot el que puguin mentre no ho fem. No ho allargui fins que aconsegueixin ensorrar-nos també a nosaltres.

Més...

dimarts, 31 de gener de 2012

europarl.cat? No, gràcies

Feia temps que no passava, però avui m'ha tornat a arribar un missatge en cadena que em demana de visitar una suposada pàgina web, l'adreça de la qual sembla ser http://europarl.cat, i que es veu que és una traducció no oficial de la del parlament europeu. Tot i que tinc una resposta automàtica al gmail per quan detecta aquest enllaç en un missatge entrant, no farà cap mal tenir-la guardada també aquí. Diu així:

Hola,

el meu programa de correu sembla haver detectat que m'heu enviat un
missatge que conté l'enllaç http://www.europarl.cat

Si és així, segurament m'esteu convidant a visitar aquesta pàgina, que pel que es veu és una traducció "calcada, perfecta i impecable del web del Parlament Europeu feta per un jove de Lleida".
Sense voler desmerèixer la feina feta per aquesta persona ni la bona fe de tota la gent que està fent córrer aquest missatge, permeteu-me que us digui que jo el que vull és un estat propi com tenen la majoria de nacions del món, i que per tant no hagi d'anar fent coses com aquesta, amb molt bona fe però discutibles resultats. Si uns feixistes corruptes han aconseguit tancar TV3 al País Valencià, com voleu que, si és cert el que diu el missatge, el Parlament Europeu no aconsegueixi tancar aquesta web? Us agraeixo de tot cor la vostra bona intenció, però repeteixo: vull un estat propi i no pàgines que "semblen" oficials ni adhesius (tot i que els porti) a la matrícula del cotxe.

Més...

diumenge, 29 de gener de 2012

M'he donat de baixa d'Amnistia Internacional

No recordo quants anys feia que n'era soci. Crec que una petita part d'una de les meves primeres nòmines -i ja fa uns quants anys que, afortunadament, en cobro- hi va anar destinada. També he fet alguna aportació extraordinària, com per exemple quan s'han fet campanyes contra la pena de mort. És evident que cal que hi hagi organitzacions com aquesta. Però també crec fermament que no es poden permetre el luxe de ser parcials.

I ara, quan he obert un missatge seu de feia uns quants dies, en referència a l'anomenat "cas Garzón" no he pogut evitar que se m'accelerés el pols. On era Amnistía Internacional España l'any 1992 quan, sota les ordres d'aquest jutge es van detenir i torturar independentistes catalans? Què ha dit aquesta organització sobre l'empresonament d'independentistes bascos pel sol fet d'expressar les seves opinions públicament, o sobre el tancament de diaris? Què ha dit sobre el cas de Marc Belzunces? On era aquest mateix divendres, quan un català va ser agredit per un Guàrdia Civil espanyol per parlar en català?

Necessitem organitzacions com aquesta, però que siguin imparcials. Els desitjo tota la sort sense mi.

Actualització a 21 de març: tal com em fa notar el senyor @edgarbosch, després de la meva resposta a La Senyoreta Pepis, aquí hi faltava el tema de la vaga de fam pel català del senyor Jaume Bonet. Ara ja no :-)

Més...

diumenge, 22 de gener de 2012

Espanya ens roba sense motiu... o no

Espanya ens roba, això és evident per molt que la Senyora Presidenta del Parlament de fireta que tenim intentés prohibir dir-ho. Tots sabem qui paga la festa espanyola a base de 22.000 milions anuals, i els efectes que això provoca a casa nostra amb retallades, més d'un milió de pobres, barracons a les escoles, peatges a les autopistes i d'altres que no per menys evidents cal oblidar.
El que no sembla tan clar és que tot aquest oceà de diners, serveixi als nostres estimats veïns de ponent per a fer coses productives. Vegeu, si no, aquest 30 minuts on es parla d'un malbaratament de recursos inimaginable en un país normal:



Ara bé, això és així només perquè són una colla d'inútils impresentables, o, tal com sembla pensar cada cop més gent, el que passa en realitat és que Espanya ens ha declarat la guerra? Pot ser que el seu odi tan irracional com indestriable del fet de ser espanyol, faci que vulguin acabar definitivament amb nosaltres? I, ja que no ho han aconseguit culturalment ni políticament -bé, d'això últim no n'estic tan segur- , ho vulguin fer econòmicament? Espanya té la clau dels calers, té exèrcit i té serveis secrets. Nosaltres tenim un parlament que juga a fer veure que és el d'un país de veritat. Quan temps creuen que podrem aguantar, si no marxem a temps, la colla de botiflers que hi hem posat a dintre?

Més...

amunt