divendres, 8 de juliol de 2011

9 de juliol




Em temo que no hi podré anar. Després del 28N, em vaig dir que no aniria a cap manifestació més. Total, per veure com la majoria dels qui vam cridar independència el 10J, posaven al govern els grans independentistes del proper mil·leni però actuals botiflers... però si aquest dissabte pogués, hi aniria. Potser diumenge no serem més a prop de la independència... o potser sí. Moltes generacions d'avantpassats nostres han hagut de viure a la presó de nacions que ens roba, ens menysprea i ens insulta, sense cap possibilitat de sortir-ne. En canvi nosaltres, tindrem la sort i el privilegi de veure com canvia aquesta situació, i no només això, sinó també de ser-ne protagonistes i de viure-ho en primera persona. Per tant, m'atreveixo a dir que és el nostre deure no deixar passar ni una sola oportunitat de canviar-ho, de posar el nostre granet de sorra per a acostar-nos a l'horitzó que la majoria de catalans desitgem; un horitzó que, quan hi arribem, serà un punt de partida, perquè tindrem un país per construir. I no serà fantàstic? Cal que dissabte sortim, no a demanar res a ningú, sinó a creure'ns-ho una mica més, a transformar un grau més l'inconscient col·lectiu d'un poble que, en la situació actual, amb més d'un milió de pobres i que es deixa robar l'esgarrifosa xifra de 60 milions d'euros cada dia, 7 dies a la setmana i 365 dies l'any, no està com per sentir-se'n gaire orgullós. Cal que sortim per a avançar cap al punt de no retorn -si no és que l'hem ultrapassat ja- i per a acostar-nos a l'espurna que, tot i que no som capaços d'entreveure, farà que es precipitin els fets en un moment no gaire llunyà. Només depèn de nosaltres.
amunt